UN DIA D’AQUELLS QUE TOT SURT TORT.

Au, nano! Quin mal dia tens avui, només despertar-me torticolis, i en llevar-me i posar-me dempeus quasi em foto de lloros. 

En sortir al carrer he anat al bar a prendre un tallat. Una jove m’ha saludat i he pensat que em somreia. Aleshores he esbrinat que era a l’home rere meu a qui esperava. Devia notar el malentès pel meu somriure congelat. Seguidament ell s’ha apropat i agafant-la del bracet han marxat junts. En el darrer moment ha girat un instant el cap, com per demanar-me perdó per la confusió, però he fet l’orni i he dissimulat. 

Avui tot em surt tort. Ai! Més valdria que no hagués sortit de casa. Tal vegada ara plou a bots i barrals! 

Al metro, una empenta m’ha enviat contra el vidre i la mossa del costat, guaitant-me amb mal posat, m’ha dit: tanoca. 

En arribar a la parada he ensopegat amb la taula on una dona que venia el cupó de la bona sort. Mal rotllo matiner! Taula, orba, cupons i la capseta dels diners han rodar per l’andana. La cega enfadada i de mal humor, m’ha cridat: Sapastre! 

Cap torçat, genoll pelat, pantaló nafrat i mà adolorida he seguit el meu camí

fent ziga-zagues com un borratxo perdut. Les escales mecàniques : “OFF” Sí, així, amb anglès per fer adonar-nos de la nostra ignorància. Peus amunt, genoll pelat, sense parar he pujat.  

Apa nano! Que tu ets jove.- exclama l’amo en veure’m a l’arribar coix i toix.- Jo quan tenia la teva edat corria com un gínjol. 

L’ordinador no arrenca, el noi del servei tècnic ve per ajudar i prem l’ “ON”. Moltes llumetes de diferents colors s’encenen, i tot queda solucionat. Ai, senyor! Quin mal de cap. No era amb el cap que havies de pitjar, és amb al dit que s’ha de prémer. 

Les factures, els informes, les dades i els quadrants. Que no hi ha ningú més que treballi en aquesta maleïda oficina.  

Allà els veig, xerrant amb la becaria de recepció. Tots són prenent cafè, i donant-li xerrera i més xerrera a veure qui la fot al sac. Però ella, gata maula assenyada a tots escolta, però a ningú fa cas, no sigui que veient-la joveneta algun gatot vell i presumit vulgui aprofitar-se-la. 

Tots marxen contents i alegrois. La jornada s’ha acabat. Van a beure la darrera cervesa al pub de davant per acomiadar el dia treballat. 

Sols, l’ordinador, la impressora i jo. Fins el cap ha fet mutis sense ni saludar per la porta gran. Pitjo imprimir i volen mil papers com coloms de blanc plomatge. El meu dit polsa “OFF-ON” i tot calla, faig “RESET”, tot es calma. Torno a engegar, mil sorolls, i tot funciona a les mil meravelles. 

Deixo fets els informes i tota la paperassa. Marxo també, malgrat sol, a fer la cervesa. Tots són fora, menys la becària bonica.  

Xerro amb ella. Simpàtica és, i bufona. Em cau bé i bé li caic, Agafats de la mà sortim al carrer il·luminat. Ric profundament mentre un riure femení em fa d’alegre picarol.  

Sortosament el dia no ha estat d’aquells, en que tot el que surt és tort. 

Miquel Pujol Mur.