M’acaba de venir al cap aquesta
frase, faig un somriure, recordant vells temps. Temps llunyans de mitjans del
segle passat, quan ens van conèixer amb la “Carmen”.
Anàvem al col·legi, com llavors
es deia, devia tenir uns nou o deu anys. Havien arribat unes nenes noves a mig
curs, “La Carmen” i la “Consuelo,” la
primera venia de Almeria i la segona de Càceres. Les nenes de la classe aviat
ens vam fer amigues d’elles . A l’hora del pati els hi ensenyàvem de parlar el
català, que l’aprenien ràpidament . Com els costava una mica pronunciar algunes
síl·labes, els hi fèiem repetir... “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un
penjat” quan sabreu dir això, -els hi dèiem- ja parlareu com nosaltres. Elles
si esforçaven, però els costava....”xetse
xutches d’un chut...chat...” llavors nosaltres rèiem i elles
s’enfadaven, però no desistien. Al cap d’un any parlaven el català a la
perfecció.
Amb la Carmen vam continuar
l’amistat més enllà dels catorze anys, ja que després de deixar l’escola vam
treballar juntes a la fàbrica tèxtil del poble. Jo anava sovint a casa seva.
Llavors m’agradava molt el seu germà, el Ricardo, era un jove molt guapo i ben
plantat, més gran que nosaltres. Quan podia i anava amb una excusa. A vegades
ella no hi era i jo em quedava allà parlant amb la seva mare, la Manuela i amb
la seva germana gran, la Vicenta. Aquestes mai parlaven en català. La mare no l’entenia gens i la Vicenta, havia arribat
ja gran a Catalunya li feia vergonya de
parlar-lo “jo lo entiendo todo –em deia-
però hablarlo me da corte.” Jo els hi respectava i feia pràctiques de la
llengua forana. El Ricardo passava de mi, i jo després d’un temps també vaig
passar d’ell.
Amb la Carmen, vam continuar
l’amistat molts anys , fins i tot quan ens vam casar i vam seguir camins
diferents, una a cada extrem del país, mai vam perdre el contacte. Vam seguir i
celebrar els naixements i comunions dels nostres fills. Ens trobàvem el poble
en comú per la Festa major, i algunes altres festivitats.
Per les circumstàncies de la vida
ens vam anar distanciant amb les anys. Fa tres dies em vaig assabentar que
havia mort la seva mare, la Manuela. Com no vaig poder anar a l’enterrament la
vaig trucar i al saber que es estava uns
dies al poble, per resoldre alguns assumptes amb la germana que vivia amb la
mare i per uns tràmits, vaig decidir fer-li una visita i donar-li el condol.
Vam passar la tarda juntes,
recordant vells temps i posant-nos al corrent de les noves, de la temporada que havien estat allunyades. La Vicenta estava
estones amb nosaltres i altres atenent alguna visita de veïns. Em va
sorprendre com la germana gran parlava en català, i li vaig comentar a la
Carmen ,
¾
Ui, noia
-em va dir- ella sempre havia dit que mai el parlaria. Quan va tenir els
néts, la cosa va canviar.
¾
En va aprendre per parlar amb els néts?
¾
Oi tant. La Laura, amb tres anyets deia – “la iaia
gran , parla estrany, però tu no has de parlar estrany”. El petit Lluc també
deia, “no estrany iaia”. El que és
curiós , que a la mama l’entenien parlant en castellà, però a ella no. Per ells
va parlar en català.
¾
Ara ja son uns joves adolescents. Segur que son
catalanistes i tot .
¾
Catalanistes i també independentistes. Ells, els fills i nosaltres. Fins la mama quan estava més bé,
també era independentista. Encara que mai va parlar català, però l’entenia bé i
estimava aquesta terra.
Vam seguir la conversa fins a
mitja tarda, la Vicenta també si havia afegit i va estar molt contenta de
veure’m. Amb la Carmen cam quedar trobar-nos més sovint. Ara que les dues
estàvem jubilades i teníem més temps lliure. També hem planejat passar les
vacances d’estiu, al mateix lloc per tornar a recuperar l’antiga amistat.
24/04/2017/
Una història ben bonica que bé pot ser real, perquè jo en conec més d'un cas d'aquest...
ResponEliminaBon vespre, Anna.
La realitat i la fantasia barrejades. Tal com tu dius segurament n'hi ha moltes d'histories semblants a aquesta amb lleugeres variants.
EliminaBon començament de setmana M. Roser