diumenge, 7 de maig del 2017

ASTÈNIA PRIMAVERAL


Com cada any per aquestes dades la astènia primaveral fa la seva aparició. Un gran cansament m’envaeix,  tinc ganes de no fer res. Estic trista i melangiosa, he perdut la gana i el son. Vaja, que estic feta un cromo. Vaig  a treballar perquè no em queda més remei, que sinó em quedaria a casa tot el sant dia sense fer res, estirada al sofà.


Els altres anys, com era a casa dels pares, la mare em cuidava, jo no feia res; fins que a  les poques setmanes tot havia passat;  però aquest és el primer any que m’he independitzat. Penso que el viure sola també ha influït   en negatiu en la manera de trobar-me. Ara a la primavera que tot es tan bonic, i que jo estigui així feta un fiasco, molt pitjor que altres anys.No em vull rendir de  la meva independència , per això demano cita amb el metge de capçalera, per veure si em dona alguna cosa que m’ajudi a superar aquest tràngol.

Esperava trobar-me aquell metge gran i rabassut i un xic desagradable, que era “més ranci que un sagí vell “ com deia la mare. La  sorpresa va ser en trobar-me aquell metge jove, ben plantat, agradable i simpàtic. Em va caure bé des del primer moment. Després d’un petita xerrada, va  de confirmar que el que tenia era la astènia primaveral, deguda als canvis estacionals-m’explicava- l’augment d’hores de llum, de temperatura, al pol·linització ...,  però em va dir que era molt jove per començar a prendre gaires coses per això. Que era important que fes un canvi d’estil de vida, que el cos pot aconseguir tots el nutrients que necessita per combatre aquests canvis.

Només em va fer unes gotes que les havia de prendre uns quinze dies, per ajudar-me a sortir del forat, però jo havia d’empènyer de de dins per trobar-me millor;  que menges fruites, verdures i peix; que deixes les begudes artificials i ensucrades; les carns vermelles, els embotits i greixos... i  sobretot que fes una mica d’exercici cada dia. Almenys que camines mitja hora cada dia....i bla, bla, bla...”Quina taba,”- pensava- encara que era agradable  d’escoltar a aquell metge eixerit. “Torna la setmana vinent,” -va concloure.

Vaig sortir d’allà pensant que no faria res d’allò. Que s’havia cregut, jo només volia alguna medicina. Faria aquelles ridícules gotes i res més. Això si, la setmana sobre hi tornaria , era interessant de  parlar amb ell.

Sense saber perquè, o pensant en quan hauria de tornar a veure al metge, vaig començar a fer petites caminades cada dia, d’uns 15 minuts. Respirar una estona aire pur i observar els paratges florits per arreu, des dels balcons amb flors penjant, als arbres florits del passeig o als entorns rurals curulls de flors boscanes, em va enlairar l’esperit. Vaig  començar a sentir-me una mica millor. Encara que menjava el que em donava la gana o el que tenia més a l’abast.

El vaig tornar a veure un parell de vegades, a la tercera, em va dir que estava molt millor. Vam parlar una estona i li vaig dir que ara ja caminava mitja hora o tres quarts cada dia, les altres coses les feia poquet. Em va dir que continues així, i no calia que tornes, si no hi havia res de nou. Bé, llavors ell ja no hi seria, només havia fet una substitució allà, encara que es quedaria vivint al poble, ja que ara tenia feina al  poble del costat. Em va saber greu que marxes i no poder tornar-lo a veure a la consulta.

Un parell de setmanes més tard, ja tornava a ser jo, havien desaparegut tots els vestigis de la malaltia. Encara que enyorava aquell metge jove i guapo. Qui sap si tindria parella? Em preguntava sovint –li hauria d’haver preguntat.

Estic caminant per parc de les afores, cada dia faig diferents rutes. Caminar és  el que em fa sentir millor. De cop m ’avançant dos joves corrent, penso que s’entrenen per alguna cursa. De cop un es gira i em mira... és el jove metge. El cor em batega fort amb la sorpresa. L’acompanyant també s’atura, venen cap a mi . Ens saludem,

¾    Hola Marta, que tal, estàs?
¾    Molt bé i tu com et va el nou lloc.
¾    Bé,  es similar a aquí.  Et presento al Lluís, la meva parella. La Marta.

Ens vam donar la mà i fer el compliment.  Al poquet temps ens vam dir adéu i cadascú va continuar el  seu camí, jo una mica amb el cor encongit.

 02/04/2017/


4 comentaris:

  1. Un metge jove , però savi...Ai las,però etra inabastable, una llàstima!!!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va tenir la sort de trobar aquest metge, jove , savi, interessant... però li hauria agradat que les coses anessin d'una altre manera.
      Una abraçada M Roser

      Elimina
  2. Va ser mes bon remei el metge que la medecina ! Llàstima que no durés més ! , però caminant, caminat...qui sap qui es podrà trobar ! Ànims !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, el metge va ser el remei, encara que només fos una il·lusió. Ara amb aixó de caminar, qui sap qui trobarà o amb qui podrà coincidir. Potser haurè de fer una segona part.
      Gràcies Artur.

      Elimina