GAUDINT LA TARDOR

Les fulles seques van cruixint sota els peus de la dona, que camina entra l’arbreda del parc, encatifat per les fulles que van caient dels arbres i el vent ha escapat al llarg del passeig. Aquesta ni se’n adona, absorta com està contemplant els colors càlids i exuberants de la vegetació de la zona. Quina meravella de tonalitats: grocs, torrats, marrons,  ocres , vermells, ataronjats...  quina harmonia i quina relaxació pels sentits.

Els colors tardorencs li donen pau i serenor, com si aquells tons màgics és filtressin a dins el seu esperit i l’omplien de benestar. A la Consol li encanta aquesta època del any, tot i que els dies són curts i les nits molt llargues, i aquestes a vegades es troben un xic feixugues; des que fa un parell d’anys va enviudar i viu tota sola; però la tranquil·litat , el poder fer el que vols sense dependre ni estar pendent de ningú, no té preu. Si que la soledat, a voltes pesa una mica; encara que a ella li agrada el silenci i la solitud.  Trobar-se amb ella mateixa, llegir, escriure, fer mots encreuats, veure la televisió o mirar el cel estrellat a través del balcó a les fosques, son petits plaers que la dona a descobert a la tardor de la vida.

Encara que darrerament té un amic molt especial, el Jacint, que ara el trobarà, com moltes tardes,  assegut a un banc del passeig. Li agrada parlar amb ell, s’entenen molt bé, es comprenen mútuament; tenen molts temes i coses en comú i gaudeixen de la  reciproca  companyia.

L’home assegut a un banc del passeig, ja fa estona que espera a la Consol, encara, que al contrari d’ella , la tardor el deprimeix i li causa tristesa. Els dies tan curts i les nits que mai s’acaben  no li agraden. Veure com s’assequen les fulles i és  despullen els arbres, com es tanca un cercle vital. És veu a si mateix en aquesta etapa, al final de la tardor, al  final de la vida... per ell això és tristesa, melangia i  ensopiment. Tot i que des que és van conèixer amb la Consol  ha revifat una mica el seu estat d’ànim, encara que ja està  encarant l’hivern.

Seuen junts , tots dos, amb les mans agafades, parlen de mi  temes , de mil coses, de tant en tant petites carantoines, en mig de petis silencis. Estan bé plegats, però el temps passa inexorable, saben que tenen nomes aquelles estones a les tardes per estar junts, però les viuen intensament, gaudeixen dels petits moments que passen plegats.

A l’hora en punt, el Jacint s’aixeca pesarosament, ella l’ajuda a trobar l’equilibri amb el bastó  i l’acompanya fins a l’entrada de la Residència, on a de ser a l’hora exacte per donar el sopar a la seva dona invàlida per l’Alzheimer.  Ella se’l queda mirant amb tendresa, quan ell s’endinsa per l’ample porta de l’edifici, sense girar-se.  La Consol camina lentament de tornada  cap a casa, esperant que de nou arribi demà.

 21/11/2016/