Una vegada més visitàvem el
santuari de Falgars sota l’advocació de santa Maria. Ha estat final i principi
de moltes excursions tant en cotxe com a peu. També hem gaudit de la ballar la
dansa de Falgars en diferents aplecs. Es un lloc fàcil d’arribar tant des de
Sant Julià com des de la carretera de la Pobla de Lillet i permet boniques
excursions amb bones vistes de la serra del Catllaràs.
En la consulta al diccionari
Alcover-Moll ens dóna la següent definició etimològica.: forma plural de falgar.
En un document de l'any 974 es parla de Villa Felgari, i en un de
l'any 922 s'anomena un pago Felcarias (cf. Alsius Nomencl. 132). Falgar
o falguerar dóna la raó a l’altre resposta trobada en diferents mitjans.: lloc
poblat de falgueres.
Segons Catalunya Romànica la
primera notícia del lloc de Falgars és del any 984-5 que apareix com una
propietat i un dels límits de la desapareguda església de Sant Cristòfor de
Vallfogona en la seva acta de
consagració (ipso Falgars).
El primitiu santuari seria
d'estil romànic,
ja que a la porta hi consta data de l'any 1049. Malgrat tot les seves primeres
notícies certes són del 30 de març de 1120, els seus propietaris, Ramon i Elisardis,
varen donar aquesta església al monestir de Sant Llorenç
amb la condició que fos cuidada. L’església tenia com a dotació tots els drets
que els fundadors tenien al Berguedà, Cerdanya i Conflent i la cedien amb la
condició que l’església fos sempre cuidada i construïda i que s’hi complissin
les funciones religioses encomanades al monestir i que sempre preguessin per
l’ànima del fundadors i la dels seus parents.
Des del segle XIII va ser objecte
de deixes testamentaries de diversos senyors com G.R de Murturols i B. de
Colomers de Brocà. Els senyors de Pinós afavorien també l’afavorien també
dotant-la de censos sobre les cases de la rodalia. El seu caràcter parroquial
quedà evidenciat en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312.
Primer era regida pel rector
de Sant Cristòfol, després tingué benefici propi (1352). Més tard al segle XIV
un capellà ermità nomenat pel paborde de Santa Maria de Lillet tenia cura del
santuari.
El 19 de març de 1646 s'hi va
posar la primera pedra de l'actual església, i sobre la porta s'hi conserva
encara la pedra clau amb data de l'església anterior, de la qual encara
existeixen restes de parets.
És una edificació massissa i de considerables dimensions que consta d'església i hostatgeries. Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta.
El 1721 Antoni de Marimon,
procurador de Felix de Marimon, marques de Cerdanyola, donà als administradors
de Falgars els horts i uns terrenys al seu voltant per reomplir la hostatgeria.
La hostatgeria ha sofert múltiples
ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a
l'església i que té un porxo cobert amb falsa volta.
En quan l'església, disposa de
campanar d'espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de
l'antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l'antiga porta
romànica ferrada a l'entrada del santuari.
Aquesta porta és de dues fulles
que s'obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica. El
disseny és fet a base d'unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un
nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del
costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del
batent dret les té en vertical.
És una imatge de principis del gòtic esculpida en alabastre i datada del segle XV. La primitiva imatge desaparegué arran d'alguna guerra. La llegenda diu que un pastor de Saus mentre estava pasturant els bous a l’obaga de Falgars (un lloc on hi havia moltes falgueres) va notar que una de les bèsties feia uns senyals curiosos prop d’una balma, al lloc, hi trobaren la Verge. Segurament la va amagar algun fugitiu de les guerres que assetjaven els pobles més grans i que obligaren als seus habitants a buscar recés a les muntanyes pirinenques.
Altres detalls a tindre en
compte són: en l’edifici és el rellotge de sol i a escoltar els goigs a la
Verge.
Val la pena visitar-la ja que
sempre ha estat un lloc d’actiu pelegrinatge.
He gaudit aquesta vegada a
l’escriure aquesta ressenya de la gran quantitat d’informació trobada.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada