En
el nostre rodar pel nostre país aquesta vegada visitàvem el poble de Castellar
de n’Hug i la seva església sota l’advocació de Santa Maria.
El
poble de Castellar de n'Hug (1.395 m. d’alt./ 221 h. 2007) té una situació
excel·lent, ja que és a recer d’uns espadats rocosos, els Balços, que el
protegeixen dels vents del nord. Del replà on es troba el poble el terreny
davalla esglaonadament cap a la vall de l’incipient Llobregat. Al segle XIX, el
poble havia esdevingut famós com a centre de contrabandistes.
L’església
és en bell mig del poble, presidint la plaça, i aixoplugant la munió de
rústiques cases encimbellades damunt mateix de les fonts del Llobregat.
L’església
de Santa Maria fou des dels seus orígens, l’església del castell de Castellar
de n’Hug i parroquial de tot l’àmbit casteller. Després de la creació de la
vila l’any 1292, fou parroquial de la capital de la baronia de Mataplana, dins
el comtat de Cerdanya.
L’església
de Santa Maria de Castellar és documentada al final del segle X o començament
del XI, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu
d’Urgell.
Hug
de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l'any 1229 van prendre sota la seva
protecció l'església, la van dotar de diversos béns, així com feren edificar un
altar dedicat a sant Miquel i el dotaren amb l’alou a la Coma, els molins que
posseïen al Llobregat, cinc modis i mig de blat de mesura de Puigcerdà, i dos
carnalatges d’oli i designaren al seu servei un prevere.
L’església,
relativament allunyada del castell, fou el centre escollit per Ramon d’Urtx per
establir la nova capital de la baronia de Mataplana i edificar-hi una nova
vila, a partir de la carta de franqueses del 1292.
L'any
1376 ja depenen Castellar de n’Hug dels barons de Pinós, el paborde de Santa
Maria de Lillet, el capellà de Falgars, i els rectors de Sant Cristòfol de
Vallfogona, Sant Vicens del Rus, Santa Maria de Castellar, Sant Romà
d’Aranyonet, Sant Pere de Mogrony i Santa Cecília de Riutort reclamaven als
successors del barons de Mataplana que complissin els llegats piadosos dels anteriors
senyors en aquestes esglésies.
L’any
1383 Pere III Galceran de Pinós nomena el rector de Santa Maria col·lector dels censos de la Vall de Toses.
Va
tenir com a sufragània seva, al segle XVIII, l'església de Sant Vicenç de Rus,
que encara conserva.
L’actual
església és un edifici bàsicament neoclàssic. És un edifici ubicat a la plaça, presidint el nucli
antic de la població. Algunes de les seves parts es consideren romàniques. És
una església de dimensions no massa grans, construïda en diverses campanyes
constructives. La nau és coberta amb volta de canó i l'altar amb volta de
creueria. El parament és de grans carreus ben escairats i disposats en filades.
El
que més destaca de l’edifici original és
el campanar. Una massissa torre de planta quadrangular amb obertures dovellades
d'arc de mig punt, algunes d'elles parcialment cegades. En el primer pis hi ha
una grossa finestra coberta amb un arc adovellat de mig punt, d’estructura
autènticament romànica. El parament és força diferent, els carreus són de
menors dimensions que els de la façana, menys homogenis i no tant ben
escairats. La coberta és a dues aigües de teula àrab. Actualment la base del
campanar correspon a un tram de la nau lateral de l'església modificada al
segle XVII-XVIII aprofitant elements de l'antiga església romànica. És un dels
pocs campanars de torre que conserva el Berguedà. A causa del seu aparell i
disposició aquest campanar correspon a una construcció del final del segle XI.
La
porta es troba centrada al mur dels peus. És l’únic element que trenca la
monotonia de la façana. La porta està a migjorn, és de dos batents de fusta que
s'obre cap a dins i tanca el portal d'entrada, molt auster, amb dos arcs de mig
punt en degradació.
És
a destacar la ferramenta de la porta, amb formes senzilles d'espirals
entrellaçades. El ferro era utilitzat com a element de protecció i evolucionà
cap a la seva utilització com a element decoratiu. Es tracta d’un treball de
finals del segle XII.
Santa Maria de Castellar de n'Hug és una església inclosa en
l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’any
1984 el Ministeri de Turisme va premiar la tasca de recuperació i conservació
duta a terme al poble, qualificant-lo com un dels pobles més bells de l Estat
espanyol. Pujar-hi és quedar admirat de la seva bellesa i de la grandiosa
panoràmica que s’hi divisa.
He
hagut d’aprofitar una foto treta d’un arxiu d’internet de la façana principal.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada