SANT VICENÇ DE MORIPOL. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Seguint una mica les terres berguedanes aquest cop en una sortida, mig a peu, mig en cotxe, visitàvem el lloc de Moripol i la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç. 

Moripol (a vegades també Maripol) és un llogaret del municipi de Gósol, situat al vessant oriental de la serra de les Comes, a 1.379 m alt., a la capçalera del torrent de Moripol —afluent de l’aigua de Valls per la dreta—, que neix als contraforts orientals de la serra del Verd. 

El lloc de Moripol és documentat des de la baixa edat mitjana. Formava part del terme casteller de Gósol i en època moderna augmentà el seu poblament. Per aquest motiu es bastí l'església de St. Vicenç que substituí el vell edifici romànic sota l'advocació de St. Miquel.  

Es tenen dades d'aquesta ermita  des del 982, quan el bisbe Salla de la Seu d'Urgell la va donar al noble Ot de Solanes. Al segle XIII el lloc formava par del antic terme del castell de Fraumir,  però en època ja moderna, retornà a Gósol. 

Consultat el diccionaria Alcover-Moll ens dona aquesta definició etimològica.: incerta. En l'Acte de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mesapolo com a nom del dit-llogaret. La forma Mesapolo fa pensar en un compost llatí mensa Pauli, ‘taula de Pau’; però aquesta interpretació sembla inversemblant. Davant la variant Mirapol, Meyer-Lübke diu: «En Mirapol existeix indubtablement una variació etimològica popular fonamentada en mirar, i que era tant més fàcil que la s intervocàlica podia canviar-se en r; cf. Iravals de Isavals» (BDC, xi, 27). De totes maneres el nom roman obscur.

L’església de Sant Vicenç és situada en el lloc despoblat de Moripol amb hi ha un conjunt de cases abandonades i en runes (la majoria ha perdut ja les teulades i poc a poc davallen els seus murs cap a terra) on només passegen els visitants ocasionals i la ramaderia, principalment boví. Dins les restes hi ha dues o tres cases grans. 

Església barroca d'una sola nau coberta amb volta de canó i flanquejada per petites capelles a mode d'arcosolis.  

La porta és al mur de migdia i el campanar de planta quadrada, molt massís, s'alça prop del presbiteri al mur de ponent, destacant les obertures enormes.

 

Trobo dades que em diuen que l’església estava en mal estat a causa dels molts anys d’abandonament. Però fa uns anys el propietari va pagar la restauració de l’església i el mossèn la imatge.  

El parament és de carreus irregulars i les obertures, en la seva majoria, són amb llindes de perfil quadrangular. La coberta és d'embigat de fusta i teula àrab a dues aigües.  

L’església parroquial de Sant Vicenç depèn de la d’Espà. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.