INFANTESA PERDUDA

Feia poques hores que  havia complert dotze anys. El dia de l’aniversari havia estat un dia molt guay, el recordaria sempre.  Els pares li havien fet una festa sorpresa amb tots els amics del cole i els del carrer. La Janina es sentia una noia gran, el dia havia estat complert .  El pare estava força bé, tot i que primer es va pensar que li espatllaria el dia amb un atac d’aquells de geni, crits i males cares, que sovint li venien i la mare com tenia festa a la feina va preparar un bon dinar i un pastís on vaig bufar 12 espelmes. A la tarda, cap ales 7,  em va fer sortir per uns encàrrecs , quan va arribar , és va trobar  els amics a casa. Va estar tant contenta, una festa per ella...mai s’ho hauria pensat. La Júlia,  la germana petita i tenia dues amigues i també es va portar molt bé.. Regals, amics, els pares contens... Un dia feliç, que mai oblidaria.

La Janina, tot i la seva curta edat, feia temps que s’havia fet gran, amb aquells atacs que sovint li venien al pare. Havia hagut de suportar molt temps els seus  canvis d’humor i els crits. A vegades havia trobat la mare plorant en un racó, llavors ella l’abraçava, l’omplia de petons fins que el somriure li tornava a la cara.

Moltes vegades havia hagut de fer el dinar i donar-lo a la seva germana petita, dinaven juntes,  perquè el pare dormia sedat fins a les tres de la tarda, i la mare s’havia hagut de quedar al treball aquell migdia. Sabia que al pare no es podia molestar, que si el despertàvem era perillós.

Feia uns mesos  que el pare estava bé, les dues nenes pensaven que el malson havia passat. A la nostre edat hem de viure com a nenes que es el que som;  els grans que s’apanyin  amb els seus problemes; això es el que parlaven les dues  aquell dia al tornar de l’escola, mentre feien carreres per veure qui seria abans a casa.

En arribar a casa no hi havia ningú, com tantes vegades. La Janina va obrir amb la clau que des de ben petita duia a la cartera.  Llavors va trucar a la mare , però aquesta no contestava la mòbil, ho va trobar estrany, però altres vegades havia passat. Va preparar el berenar i el va donar a la Júlia. Van quedar que jugarien una estona i després farien els deures.

Eren les deu del vespre hi encara no havia arribat ningú. La Júlia plorava i tenia por. La Janina  l’animava dient-li que aviat arribarien els pares, però també estava molt inquieta, el telèfon de la mare no contestava. Va fer una mica de sopar per la petita i aquesta es va adormir al sofà.

Ja passaven de les onze de la nit, quan va sonar el timbre del carrer. Va mirar  per l’intèrfon i li va dir que era la policia, que obrissin que era urgent. La nena va obrir porta espantada. Una dona policia li va preguntar si estava sola a casa i llavors va veure la menuda dormida  al sofà. Sense embuts els va dir que els seus pares havien tingut un accident i que estaven molt greus. Si tenien algun familiar a prop per fer-se càrrec d’elles.

¾   Aquí no tenim ningú. Els avis i la tieta viuen a Saragossa.

Llavors la policia va fer una trucada. Aquella  nit una assistenta social es va ocupar de les nenes aquella nit. L’endemà la Janina va demanar a la dona que volien anar a l’Hospital a veure els pares. La seva contesta va ser que eren a Barcelona i estaven molt greus i no els deixaven veure a ningú.

A la tarda ven arribar els avis i els tiets de Saragossa i va ser llavors quan les nenes  es van assabentar  que la mare havia mort i el pare estava molt greu, els havien dit. El que no sabien era que aquest estava a la presó.

Amb els avis van tornar a casa per preparar les coses per l’endemà que era el funeral...  i després, després que passaria? - és preguntava la Janina. Intentant no plorar massa per  no contagiar la petitona que no entenia res. Que poc havia durat el seu somni de felicitat.

08/03/2016/