Després
de moltes dubtes sobre el camí a seguir finalment va arribar a l’església de
Santa Maria d’Aguilar del Sunyer. Una vegada en el lloc visitàvem les ruïnes de
l’edifici.
En
la consulta al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició etimològica.:
del nom personal germànic Suniar, derivat
de sunja, ‘veritat’. Però apunta
també unes altres respostes.
Segons
Catalunya Romànica l’església de Santa Maria és situada dins els
territoris que formaven part de la
històrica vall del Lord, dins el comtat i bisbat d’Urgell; més tard quedà
integrada a la batllia de Cardona. Santa Maria d’Aguilar fou l’església del
castell d’Aguilar (podio de Aquilario)
des del segle XII. Probablement des de que fou construïda va ser parroquial.
La
primera notícia concreta de l’església és del any 1183; en el testament de
Solextendis s’esmenten els llegats piadosos a les esglésies de Santa Maria de
Serrateix, Sant Esteve del Pujol de Planès i Santa Maria d’Aguilar.
L’església
va mantenir el seu caràcter parroquial almenys fins el segle XIV. L’any 1312 en
el curs de la visita al deganat de la vall de Lord se li confirmà aquesta
categoria. El segle XVIII era ja sufragània de Sant Esteve del Pujol de Planès
i més modernament de Sant Andreu de Gargallà.
L’església
devia arruïnar-se en època moderna car, a pocs metres de l’edifici romànic fou
construïda, el segle XVIII, una nova església.
Per
les restes que queden pot considerar-se una construcció del segle XI. El
parament és molt rudimentari, treballats a cop de maceta i disposat en alguns
indrets en filades i en altres d’una manera força irregular i desordenada. Fa
difícil aproximar-se ja que els seu estat no convida a entrar dins l’espai de
l’església.
L'estructura
de l'església, de nau petita, està coberta amb volta de canó i amb un absis a
llevant. Resten visibles entre les runes, l'arc triomfal, els vestigis d'una
finestra.
Al
mig de la paret de tramuntana, i recolzat damunt el mateix mur, s’aixeca una ciclòpia
torre quadrada. No hi ha dubte que és posterior. ës formada per carreus
grossos, polits i disposats en filades a trencajunts. Podria molt bé pertànyer
a una torre de vigilància construïda al segle XIII o XIV. Segurament que més
tard pogués servir de campanar. El llibre de consulta diu que fa 30 anys era a
punt d’esfondrar-se però encara roman en peu. Però segons la foto el seu estat
és encara més deteriorat.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada