(Carta
sobre l’augment de les pensions d’un 0’25%...)
Avui que els nens no tenen cole, venen a dinar a casa, com molts dies. M’agrada
molt que vinguin, el que passa que he de fer mans i mànigues per arribar a fi de mes, i com estem gairebé al final . Fa
molts anys que no em veia en una situació econòmica tan precària.
Quan vivia el Damià, amb les dues
pensions vivíem sense luxes, però sense estretors. Des de que em vaig quedar vídua , amb la meva escassa pensió,
d’ell no em va quedar quasi res, les
passo un xic magres. Si fos per mi sola no tindria cap problema, pago poc de
lloguer i em vaig apanyant, però quan venen els nens i a vegades els grans a
dinar em cal rumiar i estirar els 600 i escaig d’euros que cobro.
Prou confiava amb la puja
d’aquest any millorar una mica la situació, però vaig rebre la carta anunciant
una puja raonable del 0’25 % total uns dos euros i mig de més , ja veieu que en
faig amb això. El pitjor és la
calefacció, fa temps que no l’encenc, només tinc una estufa de butà que la poso
al vespre i ara quan vindran els nens.
Sempre he tingut present el que
em deia la mare, “si guanyes 100 pessetes
i en gastes 99, sempre aniràs bé, però si en gastes 101 aniràs de tort, sempre
arrossegaràs deute.” Hi sempre m’he
administrat prou bé, però ara, quan et
diuen vindran els nens a dinar, que també es berenar i sopar, ja tremolo, però qui
els diu que no. A casa seva les passen magres . El meu fill no treballa, només
treballa la Fina, que no guanya massa i han de pagar l’hipoteca. Els falta
poquet per acabar de pagar-la, però a
vegades no els arriben els diners ni per comprar menjar. Els nens estan feliços
de poder venir, sempre diuen que com cala iaia no és menja enlloc.
Recordo els temps de la meva
infantessa , els anys de la postguerra, la mare i l’avia feien tota classe de
filigranes per aconseguir menjar i vestir als quatre germans que érem, més els
avis i pares. De gana no n’havíem passat mai , perquè patates i verdures de
l’hort sempre n’hi havia, com cansalada i
algun ou i (la mare els confitava amb calç, quan les gallines ponien
molt ) i temporades poca cosa més, alguna arengada i alguns dies bacallà. Ara
tantes coses que alguns llencen i altres els falta el més necessari.
Fa un parell d’anys amb el Damià,
que el cel sia, vam anar a Puigcerdà a
la festa del Trinxat de la Cerdanya i com no podia faltar, al restaurant, el
vam demanar. Quan vaig veure les patates amb cols amb una rosta de cansalada, que era el menjar que
fèiem cada dia abans, per sopar i esmorzar a l’hivern, gairebé em ve un patatum,
i a més un plat molt esquifit. Voleu que
us ho digui ... era molt millor el que fèiem a casa, sobretot al matí rescalfat , ben torradetes
les patates... i la cansalada no tenia punt de comparació.
Cal que m’afanyi que aviat
arribaran els nens-pensava l’àvia- mentre encenia l’estufa de butà al menjador
per caldejar-lo una mica l’ambient ,- avui feia un dia molt fred-. Ella anava força abrigada per
casa i com sempre traginava no el notava, el seu cos ja si havia acostumat.
Acaben d’arribar els menuts , la
Sara d’onze anys i el Joan de vuit. Després de fer un peto a la dona, es treuen
els abrics i la grossa motxilla i li pregunten
, ¾ Iaia que has fet per dinar?
¾ Si, si que menjarem? –fa també el nen
¾ Llenties estofades, sardines arrebossades i un iogurt, i per sopar faré trinxat de la Cerdanya, croquetes i una poma.
¾ I per berenar pa amb xocolata , com sempre –diu escotorit el Joan
¾ Que bé, la mare no en fa mai d’aquestes coses tant bones –respon la Sara.
Els menuts s’asseuen a la taula i
endrapen amb gana un parell de plats de llenties. La dona dinava contenta amb
ells, eren la seva joia i alegria, veure
aquelles carones satisfetes i agraïdes i li feia oblidar el mal tràngol de haver hagut, el matí, de quedar a deure el
menjar a la botiguera del barri i a més
aquesta li havia deixat 20 euros per poder comprar la bombona de butà per
escalfar-se una mica. Ara, això si, quan cobres el més, amb la gran puja, seria
el primer que faria, pagar i tornar els diners a aquella bona veïna i amiga que l’ajudava quan li feia falta.
29/02/2016/
Avui això per desgràcia, es repeteix massa sovint, perquè els diners no s'estiren...Tenia tota la raó l'àvia amb el trinxat de la Cerdanya, el que fan ara, ni punt de comparació i a més a preu de rics, abans els pobres, en fèiem festa major...
ResponEliminaBona setmana Santa, Anna.
Les àvies d'abans en saben d'estirar els diners, que no farien pels néts, però fins a un límit. Això dels menjars antics, ara prou intenten recuperar-els, encara que la matèria primera no és la mateixa, els intents són bons però es fan pagar.
EliminaUna abraçada M. Roser