He
entrat sigil·losament, sense gens de soroll i mantenint la llanterna encesa amb
el focus petit. El pany de la porta no ha ofert gaire resistència, amb quatre
moviments em deixà el pas franc.
Els
mobles i els quadres que pengen a costat i costat de l’ample passadís
m’acabaven de confirmar que les meves suposicions són exactes. Una casa de gent
immensament rica, molt ben elegida per omplir la meva saca. Així, trauré força
diners per donar-me la gran vida que crec merèixer durant cert temps.
Com
es pot veure sóc un lladre expert que estudia amb deteniment els robatoris a
perpetrar. El darrer, va ser un desgraciat accident en la meva trajectòria, que
em va portar per alguns anys a la garjola.
Però ara, una vegada en llibertat he de refer el meu prestigi i la
petita fortuna que em permetrà viure com
un senyor.
No
m’he adonat fins ara, que m’he apropat al centre de la mansió, que una veu sona
intermitent, però insistentment. Certament és una veu ronca i un xic
inintel·ligible amb un gargamellejar estrany com si tingués una tonalitat
estrangera. Una dona, surt inopinadament d’una sala, em mira i potser de tan
espantada no gosa dir res, només em guaita fixament. Ràpid i silenciós, he fet
anar el meu silenciador, un bat de beisbol retallat, i la dona ha caigut a
terra calladament com un flor quan li tallen la tija.
Sí,
és aquí en el gran saló on la veu repeteix i repeteix el seu càntic.
¾
Hola!
Sóc el Pascual, un mala traça- aleshores calla per poca estona per desprès
encetar la nova dita:
¾
Hola!
Sóc el Pascual, un mala sort- a continuació el silenci omple la foscor. Només
una estona més tard, quan encara no he sortit de la sorpresa, la veu torna a
cridar, ara més fort:
¾
Hola!
Sóc el Pascual, un acabat “gafe”.
Girant-me
he mirat atemorit en totes direccions. Els meus nervis han pogut més que el meu
seny. Desesperat i cercant la veu, he recorregut totes les habitacions sense
importar-me fossin les dels criats o les dels amos. Fossin grans o petits tots
han caigut sota la meva bogeria. El meu desenfrenament ha estat total i el meu
silenciador ha ensangonat totes les cambres.
I
la veu ressona repetidament, sense córrer, sense pausa i tornant a repetir el
seu nyigo-nyigo:
¾
Hola!
Sóc el Pascual [...]
Les
temples em martellegen intensament. Amb els ulls vermells i els cabells eriçats
busco el fosc racó on s’amaga el culpable del meu desori. Ja desesperat, volent
fugir, tapant-me les orelles per no sentir, he obert la darrera porta tancada i
aleshores l’he vist. Sense pensar-m’hi gens m’he abalançat damunt seu i el meu
amic, el bat, amb ràpids moviments l’ha destrossat pegant-li, un rere l’altre,
tot un seguit de cops.
El
mirall s’ha estellat en múltiples trossets que com dards de defensa han ferit,
amb múltiples talls, la meva fisonomia i les meves mans. Però la veu continua,
una i més vegades sonant dins del meu cap.
¾
Hola!
Sóc el Pascual [...]
Poc
després ha arribat la policia alertada per les alarmes. La gent de la casa ja
no té salvació i a mi m’han trobat aclofat a terra, ple de la sang ocasionada
pels cristalls i plorant desesperadament mentre em tornava a tapar les orelles.
Un profund – NOOOO- surt de la meva gola mentre trio els vidres més aguts per
clavar-me’ls un i altre cop. Sembla ben bé, que la visió de la meva pròpia sang
és l’única forma d’aconseguir el silenci dins el meu crani.
Porti
senyor comissari, que signaré la meva declaració.
Signat: Pascual.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada