HEM DE RECICLAR! COM?

L’Egus surt al matí de casa seva per anar com cada dia, tret d’alguna excepció, a la cafeteria la Tasca a prendre el seu habitual cafè i llegir el diari. Bé llegir el diari, vol dir també fer els mots encreuats i els sudoku. Però tot això, ho té bastant per mà, després encara li resta temps per passejar una estona i fer aquells encàrrecs que sempre li encomana la Marta. 

Mes avui és un dia diferent la Marta ha hagut de marxar a primera hora ja que a la filla li ha fallat la cangur. No entén el perquè d’aquesta denominació, quan la noia és una mossa molt eixerida i de bon veure. A ell aquest animaló, quan l’ha vist al zoo, no li ha trobat cap cosa que podem dir engrescadora. Deu ser alguna influència, de tantes, d’origen anglòfil.   

La Marta quan ha anat a corre cuita a socórrer al seu nét li ha deixat una bossa, damunt la cuina, amb totes les capsules de la cafetera. Els hi va regalar la noia amb motiu del seu aniversari de noces. Tants anys passats i només per premi: una cafetera. Però també sap que al seu gendre no li agrada el cafè, i el que han fet és treure’s una nosa de casa que van rebre com a regal, amb motiu del seu casament. 

No estan descontents amb la nova cafetera, el cafè és bo, malgrat la antiga també el feia gustós, però el preu resultant per tassa amb la nova compra de capsules surt més car que abans. I..., caram tot li em de trobar un i..., després hi ha que llançar les capsules al contenidor adequat i manat per l’ordre públic. Una molèstia a sumar al preu. 

També sap perquè li ha deixat la seva esposa la bossa amb les susdites càpsules. Per no haver de barallar-se amb el nou vigilant que l’Ajuntament ha posat en el seu carrer. La seva feina és que a títol informatiu ha d’indicar com s’han de reciclar les escombraries i a quin contenidor correspon la deixalla respectiva. Sembla ser que els ha tocat un individu que en lloc de ser un servidor públic, benaurada paraula, sembla que es creu que té galons i mana autoritàriament amb un gest adust, enfadant-se amb tots els veïns.  

Bé l’Egus baixa tranquil·lament amb l’ascensor, que un quart ja és massa, fins a la porta del carrer observa a dreta i esquerra i veu que no està l’informador públic i ràpidament va fins el contenidor i entafora la bossa dintre. Però el contenidor està massa ple i no admet el nou encàrrec. Aleshores el vigilant com si estigués a l’aguait esperant l’indisciplinat i díscol veí surt de sobte de darrera un gros arbre.

¾    Ei, mestre, que no veu que no hi cap res més. 

¾    Home, potser empenyen una mica.

¾    Com diu això d’empènyer? Què vol fer mal bé el mobiliari urbà? Ui, Encara dir això és més greu!

¾    Home, només és una bossa de capsules de cafè.

¾    El seu deure és telefonar al número que hi ha pintat al contenidor i avisar per que el vingui a canviar.

¾    Ah, i per que no ho fa vostè?

¾    Per què en van avisar que no ho fes. La trucada costa diners i no me’ls abonaran després.

¾    Aleshores per que haig de telefonar jo? També hauré de pagar a Telefónica.

¾    Si, però es el seu contenidor. El que està davant de casa seva.

¾    Ep! Que jo ja pago cada sis mesos la meva contribució per cànon d’escombraries.

¾    Caram quin individu més primmirat! Deu ser un garrepa a més no poder. Ja li preguntaré a la seva dona, l’esportista, com va arribar a casar-se amb un home com tu.

¾    Mestre, que s’està passant jo encara no l’he tractat de tu. Així que aquí té les capsules del dimoni i se les fot on càpiguen. 

Per no allargar més la discussió l’Egus marxa emprenyat deixant la bossa al costat del contenidor ple. El vigilant també s’ha donat compte que s’ha desviat força de la seva labor informativa i com té antecedents de raons amb altres llocs empeny amb el peu la bossa a sota. 

L’Egus arriba a seu bar favorit i el Marcel se li acosta tota alegre i li fa una pregunta.

¾    Sr. Egus, avui tenim novetats. Ens han portat uns gots de cafè com els de les pel·lícules. Vostè el pren i si no l’ha acabat, pot sortir a passejar portant el cafè calentet a la mà, anar bevem, i quan no n’hi hagi el llança a un contenidor. 

Mai el Marcel havia rebut una mirada tan sinistra com la del seu amic i client Egus. Només va ser capaç de dir:

¾    No,... si ja li porto... el cafè... en una tassa de porcellana... com sempre- i mig escuat marxa cap a la cafetera. 

L’Egus pensa per un moment: com hem de reciclar si cada vegada tenim menys utensilis recuperables. Per un instant passen davant seu com en una visió cinematogràfica les postades del supermercats plenes d’envasos de plàstic, de llaunes de begudes i de productes tots ells envasats en material que hem de reciclar.   

Miquel Pujol Mur.