PERATALLADA, FIRA D'HERBES REMEIERES

Diumenge, de finals d’abril, sortim de bon mati d’excursió cap l’Empordà, després de esmorzar a l’Escala, passem el mati visitant les runes d’Empúries, d’on en parlarem un altre dia. Al  migdia enfilem  carretera cap a Peratallada, una bonica població medieval del baix Empordà, vila que pertany al municipi de Forallac, on s’uní el 1977 amb dos poblets petits més. EL primer que farem en arribar, serà dinar, en un petit restaurant, ja que la caminada del matí ens havia  obert la gana.

 

Aquest poblet té un encant especial, rodejat d’amples muralles, dintre, les cases són de pedra , la majoria tallades a la roca. Sembla que no hagi passat el temps i encara ens trobem en plena època medieval. Carrers estrets i sinuosos , petites places, el castell sobresurt en mig del poble.  Carrers empedrats, placetes, racons, tot  ben cuidat i arreglat, moltes flors a les cases, i amb petits i bonics restaurants, que fan les delícies dels visitants.

Avui es celebra una  fira d’herbes remeieres. Des del  matí,  la plaça del Esquiladors,  s’ha omplert  de  parades artesanes i  especialitzades , on pot comprar tot tipus d’herbes, (fresques i seques) especies, ungüents, olis essencials, licors i tot tipus de producte elaborats amb herbes i plantes. Paradetes de totes classes de productes , herbes per curar tots els mals. Mels, sabons, espelmes... En paral·lel es fan  tallers d’olis medicinals i aromàtics, pasta de dents casolana, descobrir les propietats  de l’àloe vera, la ratafia ....  Molta gent, als tallers o  passejant  pels carrerons que aboquen a les places. Cap a les cinc de la tarda a la plaça del Castell, gegants i nans ens obsequien amb les seus balls. Hi ha una curiosa exposició de bonsais a la Plaça de les Voltes. Aquests arbres petits i menuts d’una varietat i bellesa extraordinària.

El que més ens ha cridat l’atenció, a més del fet de la fira, és el conjunt del poble, d’una bellesa impressionant; conserva el seu caràcter rural, no s’ha expandit fora de les muralles. Sembla  talment que ens  trobem a l’Edat mitjana i que qualsevol moment apareixerà un senyor feudal amb les seves cavalleria, cavallers , criats i esclaus.  Descobrim cada racó, cada carrer i cada plaça d’aquest poblet, observem els  petits restaurants que hi ha en els carrerons desiguals i les botigues de records. El poble té fama per la seva gastronomia i la seva artesania, avui és essencialment un poble turístic i comercial.

 

Declarat conjunt historicoartístic per les moltes mostres d’arquitectura medieval. La vila conserva el seu antic aspecte feudal, amb carrers estrets i tortuosos, on destaca el castell fortificat amb la  torre de l’Homenatge i el palau, les cases a l’entorn, les grans muralles, la plaça Major porxada  i  l’església de Sant Esteve. Destaca també el gran fossat que envolta la població excavat a la roca viva, just on comença la muralla, per protegir la població.

Al mig del poble emmurallat s'alcen el castell, format pel nucli fortificat sobre un enorme basament tallat a pic, i el palau. L'església parroquial es troba extramurs, en lloc despoblat. La muralla que envolta el barri del castell forma un recinte clos. Al nord i a l'est, dues contramuralles protegien aquests sectors del poble. Aquestes muralles són dels segles XII-XIII, amb la part superior refeta entre el segle XVI i el XVIII.  Uns 200 m al nord del portal, extramurs, fora del conjunt i una mica solitària, es troba l'església parroquial de Sant Esteve, obra de finals del romànic.

 

 El nom del poble,  Peratallada , (Pedra-tallada)  és documentat des del segle X (Petra scisse, Petra taiata)  prové , sens dubte, de les valls de la fortificació que envolten el poble, de pedra tallada, excavats en la roca natural sorrenca.

 

Cap a les set de la tarda, s’ha acabat la visita. Pugem  de nou al autocar i emprenen la tornada cap a Berga, després de gaudir d’un jorn d’ esbarjo i cultura, en un racó meravellós de la nostra terra,  en aquest dia plàcid i assolellat de finals d’abril.

28/04/2015/

TEMPS DE CONFUSIÓ.

Idees forjades seguint el llibre sense lletres de Salvador Vinyes i Cluet. 

Enmig de la plaça de l’ajuntament al migdia d’un dissabte l’home tot desesperat clama davant la tribuna de l’edifici.

¾    Aquí! 

Tant  li era no hi hagués ningú, només cridava per treure els agres sabors que porta dins el seu cos. 

Ha perdut el treball, l’ha abandonat la dona i els fills. A més se li han emportat tot el que posseïa, els diners, fins i tot, les llibretes dels pocs estalvis que tenien. 

Només l’havia quedat el que portava dins el bitlleter, i ara en donar una volta pel mercadet algun pispa l’ha robat.  

Enfurismat, amb el capcot, els punys closos i la mirada plena d’odi contra el món ha caminat des del passeig vers el bell mig de la plaça de sant Pere. 

Deambula fins les escalinates de l’església de santa Eulàlia i deixant-se anar s’asseu mig de gairell en un graó. En aquest moments és una titella a la que el titellaire ha deixat amb el fils flonjos. La mirada fixa i tèrbola d’abans vagareja per la barana de pedra del carrer com si d’un moment o altre esperes un miracle o el cataclisme final que acabés en la seva trista existència.  

Potser té l’esperança que la guita xica tregui el cap per sobre la barana i en lloc de trons i flames li portes la cartera robada. 

Un municipal se l’acosta i la seva presència l’acovardeix. Com si fos un turc vençut en la lluita contra els cavallets segueix el pas dels altres vianants i marxa. Guaita darrera seu per veure si s’ha marxat el malcarat vigilant de l’ordre. Dubtes i dubtes, més reflexions incertes volten pel seu enteniment.

¾    Què fer?   

Pot ser les figures dels plens, encesa i reflectint el foc el pot ajudar.

¾    D’on surten els plens? 

Del costat de l’Ateneu, potser li manllevaran un xic de menjar. 

Camina amb pas sigil·lós amb la seva esperança d’endrapar una mica d’aliment. Encongit passa per la vorera de la plaça, allà on fa més ombra, mentre dins el seu cap, trasbalsant més les seves idees, sona el pa- tum- pa- tum del tabal des de dalt la postada. 

Encara més espaordit l’ombra li recorda el gegant vell amb la maça aixecada i fitant-lo amb la seva cara negra. Aquell home cridaner cada cop s’acoquina més.  

          - Sense un duro i sol, pobre de mi!

Sent unes paraules dolces la geganta jove se li atansa i amb veu amable li diu:

          - Acostat al meu veral, que algú t’ajudarà. 

S’apropa, no ho té gens clar, posa amb frissança el peu sobre un graó, mira enrere amb temença. Sent un tro i els seus narius oloren la pólvora del petard de la guita gran.

          - Potser? 

Dubta i riu, tremola, mentre enmig dels nans vells va d’un cantó a l’altre, als acords de la seva música. Aquell nan em somriu, l’altre en guaita malament. La cara d’un nan o l’altre canvia i es mou a causa del reflex de la llum i la foscor. 

La confusió l’envolta, la ment desvarieja, la Patum a ple sol. 

Les diferents cares el rodegen, unes brunes, les altres confoses, tot és un caos. 

Riuen els nans joves, seriosos el vells. Les guites amb la seva dansa de foc i fum. Els gegants vells i joves i a la llunyania el so seré del ball de l’àliga mentre la figura es mou als acords de la música ancestral.  

El giravol com la vida, plena de llum; com la vida, plena de negror, com la vida; salta i riu, com la vida;  plora i ens prem el cor, com la vida. 

Un somriure entreobre els llavis de l’home com una benedicció del cel.

           - Què és això? 

Sant Miquel i l’àngel que brillen amb una llum blanca, amb una claror excelsa mentre abaten les maces sorolloses. La brillantor i l’esmortiment del soroll compassa el cor de l’home. 

Aquesta breu instant de pau defuig en rodó de cop, tot volta, la negror, la llum, el camí celestial, o de l’infern, la foscor, la pau, el cos li tremola mentre tot s’entrecreua dins la ment. 

Mira amunt, se sent com si fos un petit escarabat, un vil animaló al que el gegant jove trepitja, però no una trepitjada normal sinó d’aquelles que mouen el peu i volen fer desaparèixer tot rastre.  

S’endreça, el giravolt volta i il·lumina la plaça.

¾    Si és de dia!  

Sota la portalada de la Barruga, un record de joventut, aquell primer amor que es va fondre com les llums de la Patum. 

Temps de confusió, temps d’esperança. 

Miquel Pujol Mur                                      

GRAN ENSURT

Paraules:  Fortuna – nodrir – presagi – conjectura – dantesc – hipòfisi – tangible.

Havia tingut un mal presagi aquell matí i per això va decidir no sortir de casa. No era res tangible, si no tan sols una conjectura, però era cert que sentia dintre seu com totes les hormones se li disparaven, com si realment un perill infrahumà, dantesc , li rondés per l’entorn. Estava esporuguit i ni tan sols gosava sortir de l’habitació.

Des que va tenir l’accident; vaja no va ser un accident,  sinó que el van apallissar de valent dos individus i encara no sap perquè. La policia després de investigar-ho, li van dir que segurament el van confondre amb alguna altre persona. Des de llavors li ha quedat ficada la por al cos. Té depressió, està angoixat, no sap estar en un lloc tot sol.

Va tornar a viure amb la mare, tot i els seus treta-vuit anys, però avui aquesta no hi és i al quedar-se sol es disparen de nou tots els fantasmes. El seu jo intern es va nodrint  una vegada i altre d’aquests pensament aterridors. Els  metges li van diagnosticar que se l’hi havia atrofiat la hipòfisi,  i les hormones que en depenien, per això tot el metabolisme va quedar afectat, i li va causar depressió i angoixa. El van inflar de medicaments però li feien molt poc efecte.

A causa de tot això, la seva parella el va deixar i encara  es va  angoixar  més.  Sort de la mare que sempre està al cas de tot i el va allotjar de nou a casa. La mare vivia sola, treballava i passava moltes hores fora. Ja feia uns quants mesos del succés i el xicot s’havia d’anar espavilant ell sol, havia de tornar a fer la seva vida, però li costava molt.

De sobte un gran terrabastall es va sentir, que va fer tremolar la porta de l’habitació. El pànic es va apoderar d’ell que es va ficar dintre el llit tremolant ,  tapat amb mantes  i escoltant amb atenció...  el silenci més absolut regnava de nou, però ell restava allà immòbil,  sense moure ni un muscle.

Així el va trobar la mare quan va tornar a la tarda, sense haver menjat ni begut res en tot el dia, escoltant només quan es produiria el proper soroll. Només va ser un incident de poca importància. És va despenjar un quadre del rebedor i al caure va trencar una àmfora de ceràmica gran que hi havia a sota . Per sort, tan el quadre com l’àmfora no valien una gran fortuna, però van causar un gran enrenou. La primera feina de la mare va ser calmar al fill i explicar-li una vegada més, que no em de donar massa  importància  a les  coses . Aquestes passen per alguna raó i em d’entomar-las tal com venen i no capficar-hi  massa. 

18-05-2015

 

UNA DONA MERAVELLOSA. Joan Jordi Miralles

He llegit el llibre Una dona meravellosa escrita per Joan Jordi Miralles i publicada per l’editorial La Breu Edicions dins la col·lecció Cicuta. D’aquesta novel·la s’ha editat ja la segona edició la primera de març 2014 i la segona de maig del mateix any. Aquesta obra és de la mida que particularment m’agrada 317 pàgines i no massa gran. 

Joan Jordi Miralles i Broto (Osca, 1977) és un escriptor català. Va rebre per la seva novel·la L’Altíssim el Premi Andròmina de narrativa el 2004 per aportar "un aire nou", destacant-ne la força insòlita i molt fresca, però, alhora, molt violenta en el seu lèxic. 

Un altra obra seva L’úter de la balena li va ser atorgat el Premi Vila de Lloseta. A més la també es de la seva producció la devastadora obra de teatre Això és Àustria ( Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom. 

També ha escrit i dirigit el migmetratge Die Müllhalde, així com les minisèries de nou format audiovisual Aborígens (2007), Oltre i limiti (2008) i Zoom (2010).  

La contraportada ens descriu així l’argument: La Neus és una dona que, malgrat tenir-ho tot, desitja canviar radicalment la vida grisa que li ha tocat viure. Però aconseguir- no serà gens fàcil. 

Una dona meravellosa és una novel·la valenta que ens capbussa en l’exploració radical de les veritats, atrapant-nos en un món addictiu i asfixiant; Una història que es bifurca d’una manera visceral i pertorbadora supurant coratge i tensió, voracitat i covardia. Un cant a la vida viscuda sense límits ni miraments. 

M’ha sorprès en el primer moment la força de les paraules empleades sense embuts ni subterfugis, sense amagar res. El context diria que és força real en aquest món en que estem vivim. 

Més que classificar a la Neus com una dona diria que més que res és un ser humà. Capaç de tot allò més bo i al mateix temps víctima de les seves dubtes i quimeres. 

Recordo l’època del accidents com el que sofreixen amb el cotxe. Va succeir en diverses ocasions i crec que finalment van agafar a algú. No sé si culpable o no. 

Molt real, val la pena llegir-lo sense espantar-se per la veritat dels fets argumentals. 

Quasi diria qui no ha tingut dubtes o temptacions que llenci la primera pedra. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

REVIU GAIA. EMMASCARATS I ENSABONATS.

Els bons amics de GAIÀ CAMINAXDESCOBRIR ens fèiem arribar la seva nova proposta per passar un matí agradable i també per aprendre aquells oficis d’antany que comencen a ser oblidats, si no ho han estat ja, per les noves generacions.

 

 

Una sortida no exagerada de quilometratge, un preu adient i passar l’estona caminat i gaudint d’una part més de la nostra terra. 

Des de la plaça central on hi ha l’Ajuntament començaven la ruta circular que ens portava a conèixer una part del terme de Gaià. 

Finalment i quasi arribant al punt de sortida ens trobàvem la ben assortida taula on podien fruir d’un ben merescut esmorzar de pa amb tomàquet i tastet a la brasa (botifarra crua, pels no berguedans) i beguda, sigui refrescant o el bon vi. Per acabar el tallat o cafè amb llet.

 

 

Davant nostre havia una carbonera encesa que deixava sortir el fum malgrat la cobertura de fang. L’home que complia amb l’ofici de carboner tenia cura de què el foc no cremés amb massa força i així convertir la llenya amb carbó i no en cendra. Uns metres més enllà una gentil carbonera explicava la forma de muntar la llenya de la carbonera per aconseguir el tiratge del foc i la disposició dels troncs. També havia construïda una cabana per viure i vigilar el foc. 

I metres més lluny unes simpàtiques i simpàtics persones en feien una demostració com amb elements senzills fabricar sabó. Copiant l’escrit de Maria Estruch us passem la forma d’aconseguir un bon sabó segons una antiga formula. 

Durant la lluna vella del mes de gener es solia fer la matança del porc a les cases de pagès. En acabat, amb el que quedava a la caldera després de bullir la botifarra negra, els bulls, cotnes i tall del perol... , es procedia a fer sabó.  Aleshores s'afegien a la caldera d'altres greixos que ja no es podien aprofitar potser perquè eren de l'any anterior i s'havien tornat rancis o, fos pel que fos, ja no eren aptes pel consum humà. 

A aquesta barreja de greixos i aigua, en calent, s'hi tirava sosa càustica i pega grega i es feia bullir, bo i remenant sempre per la mateixa banda, per evitar que es tallés i que sobreeixís. Així es formava una mescla homogènia de color caramel, que quan s'enganxava al pal de fusta de remenar, ja estava a punt  

Llavors s'apagava el foc i l'endemà ja tenien una roda de sabó del mateix diàmetre de la caldera i d'un gruix de vora un pam, de color crema més o menys torrada. El sabó es tallava en porcions petites i es posava a assecar almenys un mes. El líquid del cul de la caldera encara s'aprofitava per netejar el terra, la comuna o els draps vells.

 

Aquesta era la manera tradicional de fer sabó, que vam voler reviure el passat diumenge 4 de gener de 2015. 

I tan neta que la volen!", acaba la dita. 

Encara recordo com la meva mare en elaborava a casa. Després van sortir al mercat les pastilles de sabó Lagarto. Quants anys han passat tant per unes coses com per les altres. 

Val la pena conviure un matí amb la gent de Gaià. Tenen moltes i bones coses a ensenyar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

RECORDANT EL PRIMER AMOR

Retall de text del llibre “Onades sobre una roca deserta” de TERENCI MOIX.

 

"El rellotge que sona de cop, volta, quan és la matinada sobre la catedral i trenca l’alba amb una campanada de silenci, com aquella nit que seiem tots dos... "   a la platja, allà sobre la sorra, un al costat del altre, amb aquell silenci harmoniós que només trencava la remor del mar i els batecs del nostre cor. Fa tants anys d’això, només teníem quinze anys i era el primer amor de les nostres  vides. El despertar als primers somnis, a les primeres il·lusions, les primeres carícies, besades i abraçades. Va ser una nit dolça,  plena de màgia.

 Van passar  tota la nit junts,  i just com ara ,  els primers esclats d’un nou dia tenyien el mar de tímids colors suaus, tornant-se rogents i grocs més tard, ens van agafar desperts. Estàvem joiosos, però cansats, així amb els  tímids raigs de sol sortint   a l’horitzó, vam quedar profundament adormits; ens vam despertar amb el soroll de la gent que transitava per la platja, quan el sol ja escalfava de valent.

Ara també la primera claror del dia m’agafa desperta, asseguda  a la cadira de braços que tinc al terrat de casa, a la plaça de la catedral. El silenci i la soledat han estat companyes  d’una llarga nit d’insomni. M’agrada en aquestes nits càlides de juny, contemplar les teulades del barri vell de la meva ciutat, escoltar el silenci que l'envolta, sentir les campanades de la torre com toquen les hores; encara que enyoro aquells cels clars, el mar platejat de la matinada i les nits estrellades del poblet de la costa,  on vaig passar part de la meva infantesa i joventut.

En el silenci de la nit,  afloren els records dels temps passats. El record d’aquell primer amor, avui ha revifat racons adormits de la memòria. Aquell amor juvenil,  aquella nit màgica a la platja; aquell estiu llunyà que vam passar junts. La tristesa de la separació al arribar el setembre, amb la promesa de que ens estimarien sempre. Després cada un va seguir el seu destí, i mai més ens vam tornar a veure.

La vida em va portar per altres camins . Hi van haver-hi  altres somnis, altres amors,  altres vivències que han omplert la meva existència. Avui, però , a la tardor de la vida he fet del silenci i la soledat, els meus aliats. Gaudint dels bons moments i records passats;  encarant amb humor aquesta nova etapa que ara em toca viure.

18/05/2015/

 

RECORDS PUNYENTS

Grup d’aficionats a escriure relats.

Ciutat de Berga..

condicions, paraules o tema a sortir al relat:

muntanyes nevades

foc de llenya

reunió familiar

soroll de nens

Comença a enfosquir.

El vell està davant del xalet on havia viscut feliçment amb la seva família. Els records són punyents, encara fan mal. La seva família . . . tots són morts degut a un fatal accident,  tots, fins i tot el gosset que li havia regalat aquell matí a la seva neta petita.

La desgracia el va sumir en una depressió que el va dur a la indigència buscada. Ara vell, malalt i famèlic, amb poques ganes de viure, seguint un impuls ha tornat a Berga. Vol veure per darrer cop el xalet on tots van ser tant feliços.

Es mira la casa. Sembla una postal. És una casa feta de fusta a l’estil nòrdic, sòlida i ben feta. Està situada a l’extrem de la petita ciutat, ja a tocar amb els conreus. Darrera es perfilen les muntanyes més llunyanes amb les primeres neus. Un fum blanquinós surt de la gran xemeneia, l’olor familiar de resina cremada l’envolta i el fa esgarrifar.

És evident que la casa està ocupada, tots els llums estan encesos. Se senten veus dels seus inquilins. Trossos de conversa li indiquen que celebren el resultat del 9-N. Per sobre de la cridòria general ressalten les rialles de la canalla.

Fa fred, el vell ja ni ho nota. Se imagina a sí mateix dins de la casa, Tanca els ulls. Per un moment l’envolta la màgia i reviu les sensacions de quan vivien tots junts… “ la veu de la seva neta el sobressalta. ”

–  ¡Tom vine a aquí, vine dolent!  –

Un cadell de fox terrier li salta a les cames content, buscant una carícia. Una nena de quatres anys, molt eixerida intenta sense èxit apartar el gosset.

–  ¡Tom dolent, no molestis a aquest senyor! – La nena no s’altera davant de la presència del  indigent i li dedica un somriure lluminós.

El vell s’ajup, agafa el cadell i li dona a la nena dient-li amb tendresa: – Te maca i entra enseguida a casa o et refredaràs –

La nena li recorda la seva neta, és igual d’eixerida

–  Què fa vostè aquí, que no te fred?, què fa mirant casa meva?, perquè plora? –

–  No ploro bonica, són unes volves de neu que s’ha m’han posat als ulls. Saps una cosa?. Aquesta casa abans era meva, jo la vaig fer. Hi vivia amb la meva família i tenia una neta tant bonica com tu  –

–  On son la seva família i la seva neta?, perquè no estan aquí?  –

–  Son tots al cel, tots . . .  va, prou xerrameca, entra enseguida cap a casa o els diré als reis que has estat una nena dolenta. –

Davant d’aquesta amenaça la nena se’n va cap a la porta principal per entrar a la casa. L'ávia havia sortit a buscar-la, ha presenciat en silenci la conversa del vell i la seva neta. L'àvia es una dona sàvia i comprensiva.

El vell dona una última mirada a la casa i marxa renqueixant.

Una ma l’apresa pel braç. És l’àvia. Ell protesta:

–  Eh?, què passa?, no li he fet res a la nena, només li he dit que tornès a casa  –

–  Vingui bon home, entri a dins, hi ha menjar de sobres i segur que vostè té moltes històries per contar. A la meva família li agradarà sentir-les  –

–  N... no, no... jo ...  – La pressió de la ma de l’àvia és ferma.

–  Au va, no ens depreciï, estarem orgullosos de gaudir de la seva companyia  –

El vell claudica, tants anys de sol.litut li passen factura. Segueix dòcilment a l’àvia intentant reprimir les llàgrimes que surten, ara sense control.

.

MARE DE DÉU DEL REMEI. AVIÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

Amb motiu de la festa de la seva patrona visitàvem la capella del Remei d’Avià, però ja en les terres limítrofs a la Berga actual. Moltes persones ens dirien més aviat properes a l’antic terme de la Valldan.

 

La capella és on abans era situada la masia de cal Castanyer, ja enderrocada segons consta en l’Inventari del Patrimoni Cultural d’Avià editat per la Diputació de Barcelona. 

Segons dades trobades a internet era una masia de grans dimensions orientada a migdia. Està estructurada en planta baixa i dos pisos superiors. Estava feta amb pedres de diverses mides sense treballar unides amb morter i maó, i després arrebossat. La coberta era a dues aigües amb teula àrab. Destacava la galeria d'arcs de mig punt dels dos pisos superiors.  

La masia no tenia església pròpia; es pensa que es féu ja al segle XIX. Cal Castanyer ha estat una de les cases més poderoses de la comarca que arribà a tenir dinou masoveries. 

De tot aquest edifici, parlàvem amb el Ramon Minoves, actual propietari, només de la parcel·la on s’aposentava la masia. Quan li van vendre la construcció només eren unes runes, unes piles de pedres caigudes a terra, sense cap estructura, que avalés l’antiga configuració.  

És d’admirar el treball realitzat per aquest home que apreciant el valor, no aquell purament material, de la terra ha sabut construir un entorn agradable per viure. Ha netejat i polit els voltants, com els que estimen allò que treballen, lluiten per millorar-lo i mantindré al mateix temps les tradicions. 

 

El seu treball ha estat recompensat a l’antiga capella de la casa. Ens narra la història de què l’amo, que per una greu malaltia de la seva dona, va prometre que si es curava construiria una capella a l’edifici. Per sort, va ser escoltat i construït el lloc religiós.  

Com a curiositat s’accedia des de la mateixa masia mitjançant una porta, a migjorn a la part superior de l’edifici, que dóna al cor. Aquest era el lloc des d’on els propietaris escoltaven la cerimònia.  

Cercant dades, sobre l’any de la seva construcció, podien ser les mateixes que la propera font que porta inscrita la data de 1880. També coincideixen a les anomenades en l’article d’internet sobre l’antiga masia.  

L’edifici és una nau rectangular de petites dimensions amb volta. Té un absis quadrat que actualment exerceix les funcions de sagristia. 

La teulada és de teula àrab, segurament procedent de la casa, i damunt la façana hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull amb campana. La porta també s’obre en aquesta façana orientada a ponent. 

L’interior està pintat i extremadament cuidat. Presideix l’altar una imatge de la verge del Remei. És una reproducció molt encertada de l’antiga cremada durant la Guerra Civil. 

Val la pena després de conèixer molts edificis religiosos abandonats a la mà de Déu, mai millors dites aquestes paraules, visitar aquesta capella on conviu la fe i el tenir cura de la història. 

Des de fa anys, el mateix Ramon Minoves, promou la celebració del dia del Remei, convidant a totes les persones que acudeixen a visitar-la el dia del Remei. 

Per molts anys pugui gaudir de la festa i el seu treball. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

ELS PEGATS DE LA IAIA.

Paraules:   trementinaire, fogons, temps, motivació , camins,  obstacles, oliveres, llibreta espelma, aixopluc.

 

Caminava per aquell camí entre les oliveres.  Saltava i brincava  com la petita nena  de cinc anys que era, quan va sentir que la cridaven. El pares  ja l’esperaven  per fer la sortida que feia temps havien planejat. Des d’aquella zona del tarragonès on vivien, emprenien ruta cap al berguedà. Després de passar per Berga enfilarien camí cap a  Gósol i d’allà a la Vall de la Vansa. El seu objectiu, visitar el Museu de les Trementinaires a Tuixent.

Tenien una motivació especial per fer aquell viatge . La mare de la Bruna era d’un poblet petit del Berguedà, i aquesta sempre havia sentit a parlar a la seva mare  d’una trementinaire  que passava cada any per poble. Portava herbes, olis i pomades per guarir tots els malts. Ella sempre n’hi comprava ja que s’havia d’ajudar a aquelles remeieres sàvies que es guanyaven la vida recorrent camins i sortejant obstacles intentant vendre els seus remeis , fent llargues caminades ; a vegades per resguardar-se de la pluja buscaven aixopluc en una balma. Volien conèixer el lloc d’on provenien aquelles dones, ja que a ella sempre li havien despertat la curiositat i a més li agradaven  els  remeis naturals i no havia estat mai per aquella zona.

Els va entusiasmar  molt tant el poble com el paisatge, però especialment el Museu de les trememtinaires, on la Bruna estava encantada mirant tantes plantes i sentint les explicacions d’una noia jove que entenia força d’aquestes coses. Olorant  els olis, les  pomades i escoltant atenta les explicacions, però qui va gaudir  de valent va ser la mare, la Mercè qui des de joveneta volia conèixer aquell lloc.

Van dinar a un rústic restaurant de la zona. A les taules, damunt unes estovalles de quadres verds i grocs, hi havia una espelma entre un ramell d’herbes muntanyenques  que feien  molt de goig. Van fer un bon dinar, quan ja quasi acabaven, a la Bruna li va agafar un fort  mal de panxa. Havia menjat algunes porqueries al matí i ja no va voler  dinar gaire;  segur que tenia una mica d’indigestió. La nena es va estirar en un sofà allà a la sala de la televisió. Volien trucar a un metge, però la dona de l’hostal  els va dir que tenia un remei,  que segur,  li passaria abans no hagués arribat el metge en aquell lloc allunyat. La dona va posar una olla als fogons amb unes herbes, vinagre, llard dolç, i cendra de la llar del foc.  Després va posar aquell ungüent entre dos draps de coto i  va aplicar el pegat calentó a la panxa de la nena. El mal se li va anar calmant  i aviat va tenir ganes d’aixecar-se i tornar  a moure’s, encara que la van fer estar quieta una estona més.  

Els pares de la nena van quedar sorpresos pel canvi de la filla. Llavors a la Mercè,  li va venir uns records d’abans al cap, mentre observava aquell emplastre  llefiscós a la panxa de la seva filleta.

¾   La meva mare també feia aquest pegat,  a vegades el volia recordar  i no podia.
¾   La iaia sabia fer aquestes coses, mama. –va preguntà la nena.
¾   I tant i jo amb els teus mals de panxa, sovint hi pensava, en aquest remei. Ves per on, de cop l’he recordat, he vist que era el mateix.

Van demanar a la dona de l’hostal la recepta d’aquell   pegat màgic. Aquesta va treure una llibreta on el tenia apuntat. Va agafar un paper i un boli i li va copiar. Llavors van parlar d’un altre emplastre que servia per curar el bronquitis, que també recordava de la iaia.  La dona també el tenia anotat i de bon grat li va passar .  Van comentar una estona els bons resultats que s’obtenien amb aquells remeis.

Cap el tard, van marxar contents de la visita en aquell poblet, del museu  i també d’aquell hostal. No cal dir que abans, van deixar una bona propina a la mestressa de la casa.

28/04/2015/

 

MARE DE DÉU DE L'ASSUMPCIÓ. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Mentre puguem visitarem les nostres contrades i en aquesta vegada les nostres passes ens portaven al poble de Gósol i entre altres coses visitàvem l’església parroquial sota l’advocació de la Mare de Déu de l’Assumpció. 

 

Gósol és un petit poble (219 h. 2009 - 1423 m. d’alt.) molt pintoresc i on val la pena perdre’s-hi, si es pot dir perdre’s a passejar pel seus carrers. Poc a poc, anirem enumerant els diferents llocs a visitar. 

Feta la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna una conquesta que no ens aclareix gaire el seu significat.: Var. ort. ant.: gosal (doc. segle XI i a. 1250, ap. Pujol Docs. 12 i 24); Gosoll (doc. a. 1359, ap. Col. Bof. xii, 65).

El terme de Gósol és limitat per les serres que davallen de les collades del Teuler i del Verdet (NE); pel coll de Font Terrers i el Castell de Termes (N); a l’W, per Cloterons, les Costasses, els cingles de Costafreda, el coll de Mola, la serra del Verd i el Portell de l’Ós (2 005 m); al S, pel Gall d’Urdet, i al SE per la Gallina Pelada, el punt més alt de la serra d’Ensija. A l’E s’alça el Pedraforca. En aquesta zona així enclotada es forma l’aigua de Valls, amb aportacions de diversos torrents que davallen de Pedraforca, de la serra del Verd i d’altres elevacions. L’aigua de Valls davalla cap al Solsonès, on conflueix amb el Cardener a Aigüesjuntes. Seguint l’aigua de Valls, es troba el Pont Cabradís, pont natural (30 m d’alçada i 50 de longitud) entre els dos vessants de la muntanya i sobre les aigües del riu que passa per sota. Dins el municipi hi ha un gran nombre de fonts, com la de Torrentsenta, que és on neix l’aigua de Valls, el Forat de Torrentsenta, la font de la Roca, la Font Terrers, les Abeurades, la font del Gall, etc.

 

A part el poble de Gósol, el cap municipal, aquest terme inclou el llogaret de Sorribes, també anomenat Sorribes de Gósol, i els antics llogarets de Bonner, Moripol i Vilacireres. 

Gósol depèn eclesiàsticament de la diòcesi d’Urgell (i no de Solsona, com la resta del Berguedà) i pertany a la província de Lleida, però els seus lligams amb la resta del Berguedà són prou forts per a justificar la seva inclusió en aquesta comarca per la Divisió Territorial de Catalunya de la Generalitat, l’any 1936. 

L’església de la Mare de Déu de l’Assumpció va ser consagrada el 1892 i és l'església parroquial del municipi. Anteriorment ho havia estat Santa Maria del Castellque és situada dalt de tot de la muntanya, en el castell que protegia el poble.

 

Durant la guerra civil (1936-1939) es cremaren els ornaments litúrgics però no pas l'edifici.

 

L’edifici té d'una sola nau amb molta llum al seu interior.  

Està cobert a dues aigües amb teula àrab i el parament és de petites pedres sense treballar unides amb molt de morter. A la façana, en canvi, veiem un parament de carreus de majors dimensions perfectament escairats que li atorguen un aspecte molt homogeni.

Al costat de l'altar es bastí una torre campanar de planta quadrada amb coberta a quatre aigües molt pronunciada. L'exterior està reforçat amb contraforts que pràcticament tenen l'alçada de la nau.  

Hi ha dues piques beneiteres, són obres rústegues del segle XVII o XVIII, de forma troncocònica amb peu massís i sense cap tipus d'ornamentació, conservades a l'interior de l'església. La més massissa i de proporcions més grans es troba al presbiteri de l'església i la més petita, prop de l'entrada i davant el sagrari d'un petit departament als peus de la nau.  

Un dels punts interessants de Gósol és que mossèn Ballarin l’ha triat com punt final de descans del seu treballar, amb el sentit d’església i pàtria. 

Des del 1984 aquesta església té una reproducció de la talla romànica de Santa Maria del castell de Gósol, obra de l’escultor Joan Adell. Altres edificis que cal destacar, però de construcció més recent, són la casa de la vila i l’edifici de les escoles. A l’entrada del poble hi ha el monument al segador, obra de l’escultor Ricard Garriga.  

No deixeu de fer una volta i conèixer el poble de Gósol. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.