No
penseu en Rio, Tenerife, Sitges o Barcelona: el nostre és un carnaval casolà.
El Carnestoltes d’una ciutat on la gent es coneix i es saluden, els uns als
altres, malgrat la disfressa oculti les
cares.
El
dissabte 14 de febrer s’inicia la festa. Com a novetat aquest anys a les 11 del
matí no va arribar el rei Momo a Berga. La nova Major Autoritat carnavalesca va
recaure a la Reina: la Flautista de Bergamini.
Això
em fa pensar amb el flautista que portava enganyades a les rates a ofegar-se al
mar. Déu meu! I si n’enviéssim un d’aquet músics al pagos polítics i el seguíssim els corruptes, els aprofitats i els
malversadors que segons sembla ser hi ha tants en aquesta península. Si
desapareguessin havent tornat els diners defraudats quan problemes resoldríem.
Una
vegada acabada la recepció a sa majestat, una estona de repòs per agafar forces
per a la tarda-vespre. També fer les darreres puntades a les disfresses. La
gran festa de Carnestoltes, va començar a la tarda. La rua transità pels
carrers de la ciutat omplint-los d’alegria i bon humor.
Quan
necessari és el bon humor i la rialla que surti de dins en el temps actuals.
Va
transcorre sense problemes la lenta desfilada fins arribar on el jutges
dirimien a quina carrossa o conjunt donar el merescut premi.
Omplia
els carrers la cridòria dels nens entusiasmats i les músiques que donàvem el
fons adequat a cadascuna de les comparses.
Pare
i fills seguien plens d’alegria les diferents carrosses i gaudien del
espectacle. També a les àvies i als avis els lluïen les galtes de content al
veure als néts de bon humor en aquest dia del més de febrer.
El
vent bufava a les comparses, a les carrosses i als espectadors i l’acompanyava
un xic de fred, però l’entusiasme tot ho feia oblidar.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada