Hi
havia una vegada una mossa de nom Carme, però anomenada correntment la ventafocs.
Li donaven aquest malnom perquè malgrat ser d’una casa de gran nissaga li
agradava atiar el foc. Era un vici que aprengué des de petita quan va gaudir, d’allò
més, al veure un gat miolant mentre corria amb la cua encesa.
Però,
et aquí, que un dia va morir la seva mare que constantment la vigilava i
evitava aquestes entremaliadures de la noia. Poc després el pare, trobant-se
sol, va conèixer i es va casar amb una viuda xamosa i mallerenga que tenia dos
filles.
La
madrastra pràcticament tenia el pare segrestat, amb sexual picardia no el
deixava quasi sortir del dormitori. L’home, malgrat jove, feia unes ulleres de
pam i mig. Sempre amunt i avall, aquí t’atrapo i tornem una altra vegada. Així
la dona pensava tornar-se a quedar aviat vídua i posseir tots els diners, tan
àrduament treballats. Com el mort al sot i el viu al món, ja donava voltes en
el seu cap qui havia de ser el seu futur marit.
Bé,
deixem les estratagemes de la madrastra i anem per la Carme, la nostra
ventafocs. Com sempre, era a la cuina cuidant a les nouvingudes a causa de
l’excessiu treball de la nova mare. A ella les dues germanastres li semblaven
unes babaues soses. Només plenes d’escarafalls i tonteries, però es veia
obligada a fer-les-hi les menges. Ai, la nostra dolça i apreciada Ventafocs!
Quines menjades els hi preparava. Unes sopes amb cues de gambes; no, les gambes,
no; se les manducava ella abans: eren trossets de cucs del jardí. Altres
vegades els escarabats també feien una excel·lent paella, i si al menjar-la els
dents xerricaven, fent crec-crec, era per culpa dels crancs. Mentrestant ella s’atipava de pa amb tomàquet,
bon pernil i altres no menys suculents embotits. A més d’un gran sortit de
gormanderies dolces i salades.
Vet
aquí que el dijous arribaven al poble per fer un concert i ball el grup de
rock-brut “Els estripaterrosos”. Amb
la madrastra no havia cap problema continuava la seva llarga brega. Ara amb més
motiu ja que s’havia assabentat pel notari que per heretar necessitava un fill
del seu extenuat marit. Sinó la Carme continuaria essent la pubilla i totes les
terres, els calers, i tot, tot, al sarró de la fillastra. Pobre dona, ja es
veia arrossegant a les filles a peu per la pols del camins. O demanant misericòrdia
sota les soles de les espardenyes de la maleïda i garrepa ventafocs.
Doncs
vet aquí! Aquella nit la Carme va preparar el sopar de les seves “benvolgudes”
germanetes, cada cop també més afeblides a causa del vomitius menjars. Va
omplir l’olla de les escorrialles de fregar els plats i va ficar un munt de
pastilles rosades, comprades al camell
de la cantonada.
Manoi!
Oh, meravella de les meravelles! Va ser com mà de Sant! Només prendre dues
cullerades les tòtiles de la Let i la Sof van quedar esterrecades, com pellofes
de plàtan, i no van moure ni la boca per dir ai. Fantàstic! La madrastra prou
feina havia fent el cavallet, amunt i avall, exprimint allò poc que restava del
marit i les dues somiatruites dormides amb els caps dins els plats de la sopes.
Aleshores
va posar-se la samarreta més provocativa i escotada a més dels shorts foradats
i estripats. Per fer notar més la seva malignitat va retolar en vermell les
escates de la pell de les cames on temps enrere havia gravat, amb un ganivet, les paraules malèvola
i satànica, una en cada cuixa. Ben
engrescada, per un parell de píndoles blaves del seu proveïdor, va veure com el
núvol de les sensacions plaents prenia la forma de la seva fada madrina que li
deia agafa les claus del Mercedes limusina. En la carretera semblava, ben bé, una
carrossa arrossegada pels 500 cavalls, del motor.
El
festival un somni, una passada, els altaveus a tot drap. La Carme vinga a bellugar-se. Refregar els cos amb un o
altre, no importava el sexe. Beure, beure i tornar a beure, convertint-se en el
més ximple dels descerebrats del “guateque”.
Van tocar les set del matí, aleshores va decidir tornar a casa no fos que la
madrastra no la trobés, quan baixava a buscar el tonificant pel marit. Què sinó
ja haguessin pogut tocar les dotze de l’altra nit! Quatre pastilles més i
endavant. Mentre el cos aguanti!
Aleshores
el príncep, el cap del grup de rock, que tampoc si veia gaire va apropar-se i
li digué:
¾
Noia
de les cames escrites de vermell, vols venir amb mi a l’hotel i acabaré de
llegir tot el teu cos.
¾
Ara
no puc és tard, tothom s’adonaria. Fins i tot, la policia que ja em va prendre
el carnet de conduir. Mira, saps que et dono els sostenidors- estranyament
aquella nit em portava- Són de la mida
més grossa i no trobaràs cap noia del poble que els ompli. Busca’m i
t’acompanyaré on sigui.
Així
va ser. Totes les noies del poble van baixar a la plaça a provar-se’ls però cap
els ompli. Fins que la Carme si presenta i traient-se la brusa els emplenar. El
príncep del grup, el rei del rock-brut, va complir la seva paraula. Va
demanar-li per casar-se però la nostra ventafocs li contesta que no. Havia trobat
un gran empresari, ric, vell i un xic “maso”
i aquest li interessava més. Segurament molt aviat la palmària o el faria
canviar de barri deixant-li tota la fortuna.
Quasi
tenia en el pensament muntar una societat amb la madrastra per explotar el negoci.
A les germanes bledes ja els hi ensenyaria a fer bé totes les feines de la casa
i altres petits serveis.
Qui
de petita ha après del diable domina les males arts millor que ningú!I “colorin, colorado”, aquest conte s’ha
acabat!!!
Miquel
Pujol Mur
Aquesta Ventafocs , la Carme, si que n'era una mica de malèfica i una bona mica.
ResponElimina