UN DISSABTE AL MERCAT

( Utilitzar molts adjectius)

Era un dissabte al matí, com havíem estat uns dies fora, tenia la nevera buida. Vaig sortir molt aviat de casa, volia anar al mercat setmanal del passeig, ja que allà es on es compra la fruita i les verdura més fresca, a més de molts altres aliments  de proximitat, que sempre són més sans i bons.

Quan vaig arribar les parades tot just s’acabaven de muntar, ni havia de petites, mitjanes, de més grans, totes arrenglerades als dos cantons del passeig, plenes de vitualles lluents i ordenades  . Hi havia poc moviment encara a aquella hora, a la gent no els agrada matinar, es la millor hora per escollir els millors productes, els més frescos i saludables.

Al passar davant la primera parada fruites,  la olor peculiar agredolça de les taronges  i mandarines acabades de collir omplia les meves narius, encara que no es podia comparar amb la dolçor i suavitat de les pomes i les peres envellutades, semblaven  talment acabades d’abrillantar . Les bledes i els espinacs esquitxaven verdor al costat dels apis grossos i encarcarats. Enciams de diferents classes de verds, foscos i penetrants i altres més clars i suaus, contrastaven al costat de les escaroles blanques, amb aquell blanc sintètic dels productes químics.

La parada d’un xic més enllà, que és ecològica total,  és on vaig omplir la bossa. Unes verdures verdes, fresques,  i uns plàtans d’un groc marró, unes pomes vermelles i unes taronges i mandarines lluentes van mig omplir el carro. Vaig  continuar passeig enllà.

Aquella flaire salada i penetrant de la parada d’olives i bacallà és sentia amb força, encara que la vista se n’anava darrera les olives multicolors i variades vaig passar de llarg; al costat hi havia les parades d’embotits que en necessitava.    L’olor de pernil d’aglà em va fer venir salivera. Em vaig adonar que no havia esmorzat, i la gana em feia rau-rau a l’estomac, el tenia més buit que un globus desinflat.  Seria qüestió d’anar ràpid fent les compres i passar per la fleca, on aquells croissants de xocolata negra, amarga,  m’estaven esperant.

La parada dels llegums cuits em donava la benvinguda,  l’olor d’aquells cigrons acabats de coure , grossos, grocs, tous, m’atiaven més la gana, en canvi la flaire sosa de les llenties i altres llegums no em dient res. Vaig endur-me cigrons per dinar.

Ja gairebé o tenia tot, caminava de presa entre les parades de roba acolorida, només em faltava comprar uns pastissets salats, que quan venen els néts els encanten. Llavors vaig trobar a la Concepció, amb unes ganes de garlar enormes. Jo em frissava, però ella vinga explicar-me el viatge que havien fet per les  Alpujarres, que si sol brillant sobre les muntanyes nevades, els poblets blancs amb encant, que si la neu els va sorprendre, aquella  gent tant acollidora...   jo no deia res, només assentia amb el cap, cansada d’aquella xerrameca tan insulsa. Amb la gana  tant intensa que m’aprestava, quan ja s’emblava que acabava i ens acomiadàvem, va aparèixer la Mercè, i com feia dies que no ens havíem vist es va afegir a la conversa i l’altre a més es va quedar. No volia ser grollera, ni mal educada, però entre l’una i l’altre feia més d’una hora que xerràvem. Finalment vaig dir que ho  sentia però m’esperaven, més igual si pensaven que era una falsa excusa. Els vaig dir adéu i vaig marxar esperitada, - espero no trobat més entrebancs- pensava.

Eren prop les onze quan vaig entrar a la cafeteria. Aquella flaire  del pa acabat de fer... aquell aparador ple de pastes encara calentes...quines sensacions m’oferien... quina gana. Vaig demanar un parell de croissants de xocolata i un cafè amb llet i em vaig asseure a una taula.  Quan començava a assaborir aquella deliciosa menja, per la porta vaig veure que entraven la Concepció i la Mercè.

04/02/2015