LES FLORETES DEL CAMÍ

Quan he sortit a passejar he vist el prat i el camí ple de floretes. És clar –he pensat- Som a la primavera i encara no m’han havia adonat. Fa dies que gairebé no surto de casa, vaig a la feina i amb tanco a casa de nou, no tinc esma per res. Estic deprimida. Si, molt depre. Des que fa més d’un més vam tallar amb en Joan. Jo em creia que estaríem junts per sempre; que allò nostra era molt més fort que el pas del temps i les altre coses. Estàvem tant bé junts , estàvem fets l’un per l’altre, deia la gent i jo també ho pensava . Estàvem enamorats i creiem que res destruiria el nostre amor, érem feliços.

D’un dia per l’altre tot se’n va anar en orris. Havíem sortit d’excursió amb la colla. Sortíem amb altres de tant en tant, no volíem tancar-nos només en nosaltres. Havíem anat al Montseny  un dia d’aquest solejat de març. Havíem fet una bona caminada aquell matí i estàvem dinant a la muntanya, quan em  vaig donar compte que el Joan feia estona que no el veia enlloc. Vaig anar corriol enllà endinsant-me en el bosc i els vaig trobar a ell i a la Marta fent-se petons. Vaig muntar un escàndol, ell va intentar calmar-me,  dient-me que allò no era res que m’estimava. Van tornar sorruts de l’excursió, ell venia al meu costat tot moix. Li vaig dir que havíem de parlar seriosament, ell va dir que millor que ho deixéssim per demà,  que reposats veuríem les coses d’una altra manera. 

Vaig rumiar tota la nit, estava decidida a perdonar-lo, encara que em dolia el mal que m’havia fet , però es que me’l estimava tant .

L’endemà va venir tot seriós i em va dir sense embuts que valia més que ens donéssim un temps que érem molt joves i ell ara no estava segur de res. Jo només vaig tenir esma per anar assentint tot el que ell deia,  ja que les llàgrimes estàvem a punt de sortir-me, volia fer-me al forta als seu davant.

Ha passat més d’un mes d’aquell dia i sé  del cert que ell i al meva examiga surten junts. Jo m’ha tancat en banda i no vull veure ningú. He passat molts dies sense voler sortir de casa . Cansada d’aquesta presó imposada he decidit sortir i fer una volta pels voltants del poble i he vist totes aquestes floretes que guarneixen el prat i el camí, dins meu no hi ha primavera encara es tot sec i erm com l’hivern. Llavors he pensat que aquells prats i camps  fa un mes eren tots  secs i adormits i ara  estan esplèndids, verds, plens  de vida i de flors, llavors una cosa s’ha despertat dins meu, ha començat a vibrar un petit anhel d’esperança per sortir del pou.

08/04/2014