¾
Apartat! - deia el vermell Mart a la blava Terra-
no veus que fas nosa, sempre aquí, enmig del lloc per on he de passar per donar
voltes a l’ardent Sol, me’n trabucaré i aniré a caure enmig de les seves flames
i aleshores a més de vermell seré socarrimat.
¾
Tu estaràs socarrimat com dius, però fixat per
culpa teva i del graponer i maldestre senyor
de l’Univers, aquest que fa anys i panys va marxar a reposar i encara no ha
tornat. Quan vam ensopegar en la nostra anterior volta, fixa’t del cop que em
vas donar en va sortir aquesta mena de cosa que diuen Lluna, que no fa més que
seguir-me per tot arreu com una paparra i de qui no em puc desprendre mai.
¾
Ui! Què ets fina, filla meva? Jo d’aquestes en
tinc dos i no protesto. Quan volto lluny del Sol em fan companyia i els seus
xiulets al voltar a prop meu són com música celestial. Ben bé, no podia ser d’altre
forma ja que nosaltres estem al Cel, m’agafés?
¾
Ets un ximplet. Si no fossis un guerrer tant
busca-raons potser m’enamoraria de tu. Saps què? El vermell aquest et cau força
bé, sembles un Déu.
¾
Oi que si, veritat que sóc eixerit? Ens
ajuntaríem tu i jo i després en tindríem molts de petits que ens seguirien per
tot arreu.
¾
Calla, calla! Com aquesta que em vigila sempre.
No! Ni parlar-ne!
¾
I aleshores si fossis Saturn que diries? Aquell
vell d’allà baix, que en té varies, està molt content per que diu que són com
mosses que el persegueixen i el fan sentir jove i desitjat. Crec que això de
les saturnals amb deesses el porta una mica ximplet.
¾
Tu diràs el que vulguis, planeta de la Guerra,
però a mi em cau l’ànima als peus tenir aquesta nosa sempre lligada, sempre
donant voltes al meu costat. I per la nit, sempre la trobo mirant-me fixament
per veure si dormo, jo diria que com és troba sola vol fer la xerradeta. Però
no! Que encara hi ha classes i un astre tan petit i subaltern no és mereix la
meva atenció. Imaginat que en comptes d’una estiguessin guaitant-me tres o
quatre, per tornar-se boja! Creador, a veure si baixàs i ho arregles d’una
vegada! Creu-me, n’estic farta!
¾
Bé, me’n vaig, que sinó perdo passada- Digué en
Mart.- Noia, el blau et queda molt formós, però ets una mica plena
d’escarafalls. Tu, no saps res de l’amor! A reveure, si canvies d’idea a la
propera volta m’ho dius.
La Terra ja s’ho va pensar i
va estar a punt d’acceptar. Ben bé va anar d’un pèl, però el Creador va
despertar-se i al veure el desastre del seu invent, ficant un dit a l’eteri
espai el va remoure, tal cop com si nosaltres donessin volta amb una cullereta
en un got d’aigua, i tot va tornar a voltar sense ensopegades. La Terra i Mart
mai van trobar-se altre cop, sinó que guardant una prudent distància.
Per sort, per què altres no
van tindré tanta sort, sinó fixeu-vos amb els cometes, els asteroides i altres
petits cossos que volten en l’espai. Són la mostra que la trobada dels astres
enamoradissos no va acabar mai gaire bé.
" Definitivament haurà
de rendir-se a l'evidència de què aquest món està boig" Sacha
Guitry.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada