ALESHORES VA COMENÇAR...I

Estava assegut en el parc Schierbeck situat a la part alta de Puigcerdà. Davant meu l’estany resplendia amb el sol de la primavera quan aquesta s’acosta a l’estiu. Feia pocs dies la neu havia marxat de les muntanyes, tret d’alguna glacera que blanquejava en algun indret mig amagat del Pirineu.

L’orquestra municipal oferia un dels seus clàssics concerts dominicals i els del bar havien posat tendals i taules per aprofitar l’ocasió. Davant de la glorieta l’ajuntament havia fer posar varies files de cadires per als oients que volguessin escoltar la música i estalviar-se la consumició.

Jo, com a client preferencial de cada dia, havia ocupat el millor banc del parc, mig a l’ombra, mig al sol, protegit del vent i amb una ampla visió dels racons i raconets de l’indret. Observava entretingut el capbussar-se dels ànecs en la recerca d’aliments, també la majestuosa i bonica desfilada dels quatre cignes blancs que feia uns dies vivien, en les aigües blavoses i netes del petit llac, segurament reposant del seu llarg periple continental.  

Sobtadament vaig adonar-me de la seva presència. Estava acompanyada de dues amigues més o menys de la mateixa edat. Tenien les tres aquella edat imprecisa de quan una nena és converteix en dona, però encara no ha perdut els moviments i la gràcia infantil.  

Potser la forma correcta de descriure-ho seria dir quan la poncella comença a entreobrir els seus sèpals i mostra la vermellor amagada dels pètals de la futura rosa.  

Me la mirava atentament, és que era tan maca i tan jove que els meus pensaments flotaven, sense malícia, dins un espai de felicitat. Sí, d’innocent felicitat, aquell breu instant quan els llavis és destensen involuntàriament en un somriure amable.

La tenia davant meu, asseguda amb les seves amigues en una tauleta, en aquell parc de l’estany de Puigcerdà. Jo, des del meu banc proper, però distant, podia observar-la sense que s’adonés de la meva mirada un xic especulativa. 

Vestia un vestit vermell d’una subtil roba que és movia i s’arrapava al seu cos seguint el caire de la lleugera brisa. Les cames estilitzades i brunes dansaven seguint el ritme de la música. I els seus peus, calçats amb unes sandàlies daurades, em mostraven les ungles pintades d’un color nacrat i també es movien puntejant la melodia.

La cintura breu, era encara molt joveneta, però sota la lleugera tela del vestit, les sines es marcaven fermes i vibrants, com una promesa de feminitat. Els braços prims, signe de joventut, és movien en aquella forma tan llatina d’expressar-se, acompanyades de mil i un moviment de mans, com si fos la forma més planyen de fer entendre les paraules. En certs moments els seus braços i les seves mans semblava que dansaven amb els moviments d’una odalisca  captivant al enamorat. 

Llavors, com en un examen de femenina bellesa, com si jo fos un Paris mitològic que entrega la poma d’or, premi a la bellesa, a Helena, els meus ulls pujaren una mica més.  

M’esplaiava observant el seu coll gràcil i de fàcils moviments que gaudia movent segons la tonada musical. Els seus cabells ondejaven al vent mostrant altres parts no menys agraciades de la seva fisonomia.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.