NOTÍCIES MOLT ESPERADES
Normalment té un caràcter meticulós i
tranquil, però ara un pensament inquietant devora el seu interior i fa que tots el
records dels anys d’antuvi, com si passes una pel·lícula marxa enrere,
apareguin davant seu. Sobretot la seva relació amb el comte Arnau li pareix
inversemblant.
Mira pels finestrons a dintre de la casa i tem
sentir algun terrabastall. Observa el marrec que dona voltes mentre juga i
persegueix a la Marta, la seva esposa. Pobra Marta, aquesta maternitat se li fa
costa amunt. Ja pensava que havia acabat de cuidar criatures i canviar
bolquers, i podia començar a pensar en
els llunyans encara casoris de les filles. El naixement de l’Arnau l’ha
trasbalsat en el seu bon humor.
Hi ha que dir, pensa el Pere, que l’Arnauet
com a vegades l’anomenen amorosament és
un trapella que sembla ha heretat del seu invisible padrí un caràcter capaç de ficar-se
en trenta mil aventures i ser enmig de totes les malifetes possibles, tant al
col·legi com a casa. Per la seva edat és força alt i fort. Té un caràcter capaç
d’entendrir el cor més negat amb les seves moixaines, i sap acariciar
afalagador la cara de la persona que el pren en braços, Ara, com canvia la seva
cara quan algú li nega qualsevol caprici, aleshores els llavis és premen
fortament i els seus ulls s’acluquen i mostra un rictus cruel i rabiüt. Malgrat sigui el seu fill, amb el seu posat i
tossuderia li recorda el seu amic.
Fa molts anys que no sap res de l’Arnau,
potser 6 o 7. Com va deixar en les seves darreres disposicions tots els diners
han revertit en el Pere. Mai hauria pogut pensar que hagués guanyat tants
diners en la seva curta segona vida
humana. Se’n va adonar que els que viuen a salt de mata, seguin el seu
propi instint, fem totes les crueltats possibles si s’ho manegen bé poden
acumular fortunes. Però, per ell, els diners i la fortuna sobrevinguda no és el
més important. No ha canviat gens la seva forma de viure, la cosa que més lamenta
és la desaparició de l’amic.
L’hora del carter- pensa- Ja deu haver
passat. Miraré a la bústia- i com moltes vegades durant els darrers sis anys baixa
a la porta del jardí a veure s’hi ha missiva de l’Arnau.
Si, sorpresa! Una carta amb segells
estrangers de vius colorins. La lletra? Sí, és la lletra de l’Arnau- el Pere
pren la carta i torna al jardí, s’asseu a la cadira de braços i esquinça
impacient el sobre, treu unes fulles de paper i reclòs religiosament en sí
mateix llegeix els escrits.
Amic Pere i família,
Aquesta nota és per dir-te que em trobo bé
de salut.
Quants anys han passat des de la darrere
vegada que t’escrigué. Suposo que els marmessors han fet la seva feina
adequadament i t’han entregat la meva herència. És tota per tu i els teus. Jo
encara tinc un raconet dels drets del llibre, no ho recordava i aquests anys he
rebut aportacions per les noves edicions i no necessito cap més diner. Me’n
sobren, fins i tot, per un noble com jo.
Em vaig marxar d’Europa fastiguejat. I vaig
refugiar-me en el Tibet per retirar-me en un temple, estudiar i aprendre la seva
religió.
Un lama em va acollir amb els seus
deixebles. He seguit les seves ensenyances i endinsant-me en la reflexió he
cercat la més profunda meditació per arribar fins el fons de l’esperit i traure
el coneixement del bé i el mal.
Què volies?- et preguntaràs. Potser salvar
la meva ànima prou torturada abans i ara. Però inquiet per naturalesa, inquiet
i impulsiu, he volgut saber d’altres religions orientals. Aquí, em vaig perdre...
Vaig començar llegint els vedes (llibres
del coneixement). Després l’hinduisme amb les reflexions sobre la llei eterna.
El Tri- Murti que són les formes del seu déu (Brahma, el déu creador: Vishnú, el
déu preservador; i Shiva, el déu destructor.
L’esvàstica com forma beneïda, la creu
gamada, que segons la posició dels braços trencats és símbol de bona sort o de
destrucció.
He llegit a Buda. Buscava la nirvana,
l’alliberament. Fugir del samsara (sofriment). I continuà amb el matrayana
(tantrisme) recitant les mantres (paraules rituals).
Més i més, volia estudiar, Taoisme amb el
Dao i els dos aspecte de la mateixa qüestió el yin (dona) i el yang (home).
Amic meu, les meves arrels cristianes barrejades
amb Confuci, Buda, Lao Tse, va ser com un detonant dins el meu esperit i caigué
amb la confusió. Totes les religions em va semblar lligades, barrejades en
certs casos i diferents en altres, però totes defenen la seva veritat i volen
negar la contrària.
Únicament m’han quedat unes paraules
llegides: “El primer en introduir déus en el món, va ser la por”.
Un altre dia t’escriuré altres temes,
El
teu amic Arnau,
Pocs dies després un altre missiva arriba a
les mans del Pere.
Pere, amic,
Quatre ratlles, després de la carta de
l’altre dia. Això és allò que poso sempre al començar a escriure, després omplo
pàgines senceres.
Aquesta complementa l’anterior. Vull dir
que en aquesta expresso tot una sèrie d’emocions que en l’altre no he fet per
pudor o vergonya. Per què et preguntaràs, per què he d’avergonyir-me davant teu
quan fa tant temps que ens coneixem i has estat en la meva segona encarnació
com el meu nou pare.
Amic Pere, he de dir-te que aquest home tan
bregat en mil batalles, atrevit com el què més, el primer en empunyar les armes
i atacar l’enemic s’ha enamorat.
Altre cop em diràs? Si ja saps que sóc
repetitiu, però moltes d’elles sobretot les darreres dones eren només flors
d’una temporada. Enamorat, en la meva existència, només de l’Elisenda,
l’abadessa i de l’Elvira, la meva muller i com va acabar tot, un desastre. I
ara la vergonya m’omple per dir-te que aquest amor que m’ha rejovenit el cor ha
tornat a ser un fracàs, a anar-se`n a norris.
Ja ho deia Confuci: “Per molt lluny que
vagi l’esperit, mai no anirà més lluny que el cor”. En aquesta ocasió l’esperit
i el cor han marxat tots dos junts, en uns dies recuperaré l’esperit, potser en
estat llastimós, però el cor; l’amor tendre de jove, aquest amic meu, ha tornat
a fugir de mi.
T’ho explico. Quan vaig deixar al meu tutor,
el lama, quan ja estava segur que la volatilitat de l’ànima no estava feta per
a mi, sigui en la religió que sigui. Com
volia oblidar-me dels tantres, de la meditació, de mantres que encara
sonaven en mi, vaig buscar refugi en una petita aldea xinesa.
Què feies et preguntaràs? Res, descansar i
oblidar la recerca de la felicitat espiritual. Alguns petits treballs manuals
amb la gent del poble i amagar-me de comissaris i de soldats que poguessin
empresonar-me.
Una de les famílies del poblat, parents de
la família que em va acollir té (tenia, no sé la paraula que he d’utilitzar) una
noia jove, quasi una nena, de cabells llargs, negres com les ales del corbs i amb
unes faccions fines i distingides. Bella com una princesa de conte de fades!
Els seus llavis tendres s’obrien suaument i mostraven una filera de blanques
perles que al somriure feien il·luminar la seva dolça cara i eren com una
prometença d’amor sense fi. Els seus ulls foscos i finament esquinçats amb una
mirada inquieta i prometedora em miraven buscant un no sé quina irreal
semblança divina, potser portada per les paraules que les seves boniques
orelles havien sentit en parlar de mi i de la meva recerca de la veritat.
Xafarderies de poble!
Quan em mirava penetrava dins meu i em
obligava a baixar els ulls pres de la seva bellesa, aleshores les seves
parpelles, com les ales multicolors d’una papallona s’abaixaven sobre els seus
lluminosos ulls i deixava que tornes a fitar el seu rostre.
Un dia de bon matí vaig sortir a fer un
encàrrec, de la família on vivia, a un poblat veí. En sortir del poble vora un
pontet, en el viarany de terra del camí la vaig trobar, només vaig saludar-la i
va acostar-se vers meu. Les nostres mans i els nostres dits s’entrecreuaren, i
portats pel foc intern de la passió que ens consumia ens vam abraçar i vam
cercar un redós per estimar-nos. Els nostres cors palpitaven a l’uníson quan
ens van acaronar íntimament. Els nostres cossos van ser un quan vam sentir les
fortes convulsions de l’acte d’amor i al mateix temps un alenar d’aire perfumat
de l’olor de l’un i de l’altre ens va omplir. El paroxisme, el frenesí final va
ser con si dues flames s’entrelliguessin com s’entrelligaven els nostres cossos
excitats. Vam romandre al costat un de l’altre, sobre la catifa d’herba verda, vivint
el moment del nirvana final.
Llavors, va adonar-se de la meva terrenal
essència humana i va aixecar-se, com si el seu cos no peses, va caminar
lleugerament cap el pont i va elevar-se convertint-se en un ocell de fines
plomes daurades. Va volar, va enlairar-se en el cel blau i pur de les
muntanyes, amb suaus aletejos i va desaparèixer en direcció als cims buscant la
vall on trobar el diví niu perdut en la immaterialitat del temps.
I jo, et preguntaràs, que vaig fer? Amic meu, foragitar-me desesperat. Sí fugir
com un boig que ha perdut el seny. Vaig córrer muntanya avall cap a la ciutat.
Vaig amagar-me en els llocs més infectes de la civilització, entre els paries,
els leprosos, entre els sense nom. Alcohol i drogues van ser el meu aliment
durant molts dies. Un més entre la desferra humana resignada a la perdició.
Malalt, acabat, però encara amb un fil prim que em mantenia en peu, que no en
deixava morir com jo volia. Finalment algú va adonar-se que era blanc i un sahib
no podia morir en aquell femer. Em van portar a l’hospital i van guarir el meu
cos, i la ment, sàviament va deixar un espai buit per oblidar-me de tot.
Sóc a Europa, no pateixis per mi, no vull
sofrir per res.
Amic Pere i família, una abraçada d’un amic
que us té com la pedra que enmig del desert li marca el nord.
Arnau
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada