El
Pere amb els ulls mig clucs fuma la pipa mentre mira el foc que flameja en la
llar. La Marta tragina dins la cuina mentre prepara el sopar. Les dues filles han
anat a casa de l’avia que els ha convidat el cap de setmana juntament amb les altres
dues nétes, filles del seu cunyat. Tot està tranquil en la casa. Un munt de
pensaments, com un enfilall d’idees, afloren dins el cap del Pere.
El
primer d’ells es pensar en el treball que s’ha buscat l’avia per aguantar a les
quatre al·lotes, com diu sempre la sogra, recordant la seva procedència
mallorquina. Desprès li plauen les idees quan pensa en la benaurança del seu
matrimoni. Han passat uns quants anys des de les seves noces, amb la Marta,
però encara nota aquelles pessigolles sensuals al tenir-la propera, respirar el
seu olor de dona i notar el seu contacte, tanmateix com les famoses papallones
al estómac del primer petó. Més la pau i aquesta sensació de benestar no el deixa
oblidar l’home estrany, dur com el carbó, però que amb el seu tracte el va,
potser la paraula adient, seria ensutjar
o emmascarar o embruixar, amb la seva personalitat i al mateix temps com
el carbó el viure o cremar al seu costat el va fer sentir l’escalfor d’una
força admirable.
No l’ha vist més però regularment rep cartes amb les
noves de les seves aventures i mai ha deixat d’enviar-li diners per ajudar a
gent necessitada. Això ha donat al Pere una petita i discreta fama de persona
piadosa i donada a col·laborar en actes benèfics. També s’ha de dir que mai ha
fet ostentació de la seva caritat i ha procurat sempre fer les almoines sense
cap nom i procurant que ningú sabés qui era el que feia arribar els diners. Més
d’una vegada s’ha penedit al veure el poc profit tret per la gent de la seva
ajuda. Això sí, mai ningú ha sabut d’on provenen els diners. Ha respectat així
sempre les ordres de l’Arnau.
Ara mateix té davant seu una carta arribada aquest
matí. Obre els ulls i torna a llegir-la.
Amic Pere,
Primer una abraçada, amic.
Després felicitar-te per haver triat una dona tan
formosa i ponderada com la teva i sobretot per l’educació que doneu a les vostres
dues filles. Sé, no em preguntis com que formeu una família respectada i
respectable.
Vatua l’olla! A veure si et decideixes a tenir un noi
per posar-li de nom Arnau com jo! Seria de bon grat el seu padrí, d’amagatotis,
però faria perquè no li manques res de res en la vida.
T’hi fixa’s com no deixo mai de ser jo, ja m’estic
fotem en la vida dels demés.
Coses meves, com estàs assabentat primer vaig
iniciar-me en la venda d’armes amb aquell beneit del Mustafà. Després com em
van veure tan valent i decidit, van oferir-me manar un exercit de mercenaris. Com
devien endevinar la meva bravesa?
He guanyat molts diners entre una cosa i l’altra però m’he
adonat que no defenia res, ni terres ni vides ni honors. Només era una fera
carronyera utilitzada per matar. Molts cops no he conegut a qui defensava, una
vegada matava els uns i després
assassinava els contraris. Sang, sang i sang vessava de les meves mans i de les
dels meus homes. Però quan vaig adonar-me que no sabia per què lluitava va ser
en un combat, no sé si donar-li aquest nom tan honrós, era una simple
escaramussa, sense cap valor estratègic, s’havia d’atemorir una petita població
perduda dins la selva. Des d’una torre de defensa en un dels cantons d’una mala
empallissada es defenia el poblat. Des dalt responien amb una metralladora als
nostres atacs. Dos o tres dels meus homes van caure ferits, aleshores en un
rampell irracional vaig saltar endavant, podia haver enviat un escamot dels
meus homes, però tanmateix una ràbia sorda em pujava de l’estomac i una saliva
espessa em queia dels llavis. Prendre l’escala i pujar preparat a matar tot va
ser una.
Quan era dalt em vaig enfrontar amb l’home que entremig
de cadàvers defensava la feble posició. Va ser un instant, pels seus ulls blaus
reconegué a un gran amic i antic company de moltes lluites, un camarada, el meu
segon en altres batalles, vaig ser incapaç de disparar i ell també em conegué,
si no ara jo ja seria mort. Vam baixar les armes, ni una paraula va sortir de
la nostra boca solament un breu adéu amb la mà. No va disparar més i jo vaig
fer retrocedir als meus subordinats.
Aquella nit no pogué dormi, va ser l’inici de tota una
sèrie de reflexions i mals sons. Una i altra vegada escrivia la meva història
actual en la sorra blanca de la platja davant d’una mar blava, i ipso facto la
mar es tornava vermella, sanguinolenta i embrutava amb el seu color roig els
acurats signes escrits. No m’allargo més em llicencià, recollir els diners
i vaig fixar la meva residència a
Suïssa.
Decidí ser un home de pau, i em posà a escriure
l’historia de l’indigna guerra que havia viscut. Dins la meva desgraciada vida
dec de ser un home de sort, em van publicar el llibre i un altre, firmats amb
pseudònim clar, i bastants més diners van entrar a les meves arques.
També volen que els assessori per fer una pel·lícula.
Aleshores, un matí tafanejant en un mercat de vell a
l’aire lliure va arribar a les meves mans un llibre sobre el viatge de Piteo de
Masalia a Thule, la darrera illa abans
del mar gelat. Com les paraules escrites per Virgili em van enamorar i tinc
temps de sobra em vaig embarcar per conèixer el lloc.
Groenlàndia, neu, gel i fred, que diferent de la nostra
terra, però existeix Thule. No hi ha camins ni carreteres només icebergs,
glaceres i l’extensió del mar blanc. Però hi ha vida, els inuit, arrancats de
la seva terra per la construcció de la base americana, van ser desplaçats 200
quilometres enllà.
La civilització els ha fet perdre els seus antics
mitjans de vida i sobreviuen gràcies a
les subvencions del govern danès.
Però volen mantindré les seves tradicions i lluiten per
aconseguir-ho. He conviscut bastant temps amb ells i he après potser
l’essencial filosofia del viure amb ben poca cosa. Treuen el necessari de la
mateixa naturalesa i no s’extralimiten en matar per el pur plaer de consumir.
Torno al bullici i als carrers de les ciutats però un
neguit, un enrajolat de pensaments i de formes bull dins meu. Busco la pau
d’esperit.
Amic Pere, res més per ara. Una forta abraçada i dóna
dolços petons, sense dir de qui, a la teva esposa i filles.
No t’oblides del noi! Ja torno! Ja saps que sóc d’idees
fixes.
Només
el teu amic Arnau.
El
Pere plega la carta i agafa la caixa que guarda en el compartiment secret de la
taula de l’escriptori, i dintre hi ha els diners, les missives i un petit munt
de records de l’amic. Aquest caixa i el lloc on és amagada no ho sap ningú ni
la Marta.
Pocs
dies després un altra carta i aquesta vegada el Pere es neguiteja, no és normal
que hagi tornat a escriure tan seguit. Trenca el sobre impacient i llegeix les
paraules del company.
Amic
Pere,
No
t’estranyi al rebre aquesta nova carta. Només és una nota per dir-te que si
trigo a tornar a escriure no facis cas.
Estic
neguitós i cerco una mica de pau.
He
estat treballant amb els directors, guionistes i productors de la pel·lícula
basada en la meva novel·la. He conegut els artistes que la interpretaran i he
vist les primeres probes. Això, i el missatge que jo vull transmetre en la meva
obra se semblen tant com un ou a una gallina. He fet una petita rebaixa, he
cobrat la meva col·laboració i fujo.
Quo
vadis? Et preguntaràs, i jo et contesto perquè conec la teva discreció. Me’n
vaig al Tibet, al Nepal, a l’Índia, no ho sé ben bé. Busco la contestació a les
meves cabòries dins la contemplació i la meditació. Vull veure si la meva anima
de segles sap trobar la pau o haig de ser un altre holandès errant, vagant
solitari pel món sense destí.
Si
no saps res més meu segurament he trobat la pau del cos i de l’anima ja que una
va unida a l’altre. Prega per mi i estiguis satisfet, ja em toca tenir
assossec.
Malgrat
tot no ho crec, m’agrada massa la vida terrenal i tot el que m’ofereix. El món
és un gran circ i em diverteix veure que malament ho manegem els humans. Ni
quan era un comte real o de fantasia podia imaginar tantes malifetes. Sembla
que sempre estem disposats a enemistar-nos amb el pròxim, i fins i tot, en el
planeta que ens sustenta i alimenta.
Pere,
amic, una abraçada entranyable, ets la persona que més recordo. Alguna vegada la
meva dona i l’abadessa, però són molt lluny ja pèrdues en la història, i la
meva vida actual va començar en un refugi de muntanya i al teu costat.
Sabràs
alguna cosa meva. Ah! I recordat del nou Arnau! Manoi, que en sóc
d’emprenyador.
Arnau.
Postdata:
He deixat instruccions a un notari per què si en cinc anys no sé sap res de mi
et facin arribar les meves darreres voluntats i els meus diners.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada