L'antic monestir de canonges augustinians de Santa Maria de Mur es troba a la comarca del Pallars Jussà, dins de l'antic terme municipal de Mur, des del 1972 de Castell de Mur. Va ser construït a la segona meitat del segle XI, pels comtes
de Pallars Jussà Ramon V i Valença, filla
d’Arnau Mir de Tost. No es pot precisa si substituí a una anterior capella del
castell de Mur. Es consagrà l'any 1069 per Guillem Arnau, bisbe d'Urgell. El títol sencer del monestir era de Santa Maria,
sant Pere i sant Esteve de Mur. Al costat de llevant i a poca distància, aixeca
les seves muralles el castell de Mur.
Segons la tradició l’establiment de la comunitat degué
fer-se immediatament, amb la col·laboració del sogre del comte, Arnau Mir que
hauria aportat el primers comunitaris procedents d’un priorat existent a Tost.
Juntament amb l’acta de consagració es redactà una
acta de dotació en la qual s’enumeren els nombrosos béns amb que fou dotada la
nova església que tenia un mobiliari litúrgic relativament luxós, format per
deu llibres, tres creus, dos teixits de plata, vuit canelobres, quatre
campanetes i peces de roba per als clergues i servei de culte.
Aquesta riquesa en la dotació
mostra l’interès dels comtes de convertir Mur en el seu monument familiar. Ho
manifesta la voluntat del comte Ramon que ells i els seus descendents fossin
enterrats a la seva església, com així va succeir.
|
COL·LEGIATA I SEU DE
PABORDIA.
L'església, amb categoria de col·legiata, fou una canònica augustiniana que arribà a posseir
més de 15 esglésies dels entorns. Governada per un Prepòsit elegit en un primer
moment pel capítol de canonges de la regla de Sant Agustí, a meitat del segle XIV passà a ser nomenat directament pel Papa, i a meitat
del XV fou donat en comanda. Per concessió reial, es
constituí en Pabordia, i obtingué jurisdicció civil i eclesiàstica sobre
diferents pobles de l'entorn. Al cens del 1359 consten
que hi pertanyen Puigcercós, Moror, l'Alzina i Mur.
Aquesta Pabordia està documentada des del 1069 (Galindo
en fou el primer paborde documentat i firmant així mateix de l’acta de
consagració) fins el 1836 (Josep
Ramon Coll i Amill en fou el darrer). Uns vint anys després de la consagració el
papa Urbà II confirma en una butlla la comunitat dominical i alhora declara la
canònica, regida por un paborde exempta de la jurisdicció del bisbe d’Urgell i
sotmesa directament a la Santa Seu, a la qual pagava anualment dos marcs d’or.
Fins el 1596 els
pabordes foren regulars; és a dir, de la regla de Sant Agustí. Canonges
augustinians, per tant. A partir d'aquell any, la Pabordia fou exercida per
capellans seculars (directament lligats al bisbat: sacerdots de parròquia,
per tant).
La Pabordia tenia com a seu matriu Santa Maria de Mur,
i en depenia un bon grapat de parròquies i capelles.
També tingué diverses filials, entre les quals
destaquen els priorats de Santa Llúcia de Mur i de Sant Miquel de Cellers o del Congost, monestir
del tot desaparegut, però que troben en l'origen del proper poble de Cellers.
Al llarg de la història tingué constant relació amb el
monestir de Lavaix, fins al
punt que en més d'una avinentesa s'intercanviaren possessions i dependències.
Per exemple, Santa Llúcia de Mur, que pertanyé un temps a Lavaix.
Al segle XIII hi hagué un intent d'unir Santa Maria de Mur al
monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, promogut
des d'aquest darrer monestir. No es dugué a terme per la ferma oposició dels
canonges de Mur, que aconseguiren del papa Gregori IX
l'anul·lació de la unió, i la seva vinculació directa a Roma.
No fou mai una comunitat gaire nombrosa, però, en
canvi, tingué una enorme influència per tot el Pallars Jussà. Sembla que en els moments de màxima esplendor foren
uns 10 els canonges de Santa Maria de Mur, mentre que els darrers temps baixà
fins a 5 i 3, fins que el 1592 el papa Climent VIII la va secularitzar, posant-hi al capdavant un clergue
regular que mantenia, això sí, tots els drets, privilegis i possessions de
l'antiga canònica augustiniana. El 1873, en
aplicació d'un Concordat, fou convertida en parròquia rural, de la qual
continuaven depenent les esglésies que havien depès de la Pabordia. Quedà
anul·lat aquest títol i els seus privilegis, i els edificis de Santa Maria de
Mur foren abandonats.
Aprofitant aquest abandonament, el 1919 un grup de
tècnics italians arrencà els frescos romànics, que foren venuts i traslladats
als Estats Units. Segons sembla, el llavors rector de Mur, les va vendre a
l'antiquari nord-americà I. Pollak. Aquest fet va generar que Josep Castells,
el mestre del nucli de Vilamolat de Mur, alertés a la Junta de Museus de
Barcelona, que no en va permetre la sortida a l'estranger. Però malgrat aquesta
precaució, les pintures van ser venudes i probablement cap al 1923 apareixen al
Museum of Fine Arts de Boston.
Va ser el primer arrencament de pintura mural que es produïa
a Catalunya i aquest fet provocà la reacció de la Junta de Museus de Barcelona,
en defensa de la resta de frescos catalans existents. Fruit d'aquesta reacció
fou el trasllat a Barcelona de la major part dels frescos romànics, amb la
creació del Museu d'Art de Catalunya per a
acollir-los.
ELS EDIFICIS.
|
A nivell arquitectònic, constitueix un dels exemples
més interessants d'arquitectura canonical, tant per les dimensions
constructives de l'església com pel claustre i el complex d'instal·lacions que
l'envolta. Així doncs, se'n conserva l'edifici de l'església, del segle XI, i el magnífic claustre, del XIII.
Una muralla al voltant del castell de Mur i el monestir ho convertiren en una gran fortificació.
Aquesta muralla també encloïa el poble castral de Mur, despoblat des de molt
antic.
Les cobertes són totalment refetes i coronades en la
façana de ponent per un matusser campanar d’espadanya de dos ulls, de
construcció tardana.
L'església és d'estil romànic llombard, amb tres
naus cobertes amb volta de canó, separades per pilars i arcs torals, i amb dos absis
semicirculars. És el que s'anomena planta basilical. No té transsepte, i la nau col·lateral nord és caiguda, ja de molt
antic. En el seu lloc es troben tres capelles gòtiques.
La nau col·lateral sud també fou ampliada amb capelles
laterals, però encara s'aprecia on era el mur de tancament original, on encara
hi ha restes d'una porta i de pintures murals romàniques. Sembla que l'església
sencera estava decorada amb pintures murals.
La porta era al mur sud, que també té una finestra de
doble esqueixada. Unes capelles posteriors deformen una mica aquesta façana
meridional. La façana de ponent presenta dues finestres de doble esqueixada, en
el lloc que correspon a les naus laterals, i una tercera de geminada, amb
columna i capitell, a més d'un ull de bou al damunt seu, que correspon a la nau
central.
EL CLAUSTRE
De forma rectangular, però irregular, ja que cap de
les seves ales disposa del mateix nombre de columnes i arcades, el claustre del segle XII, ha estat restaurat, després d'haver sofert anys
passats, una gran espoliació. Consta d'unes galeries cobertes amb bigam de fusta
i sostingudes per columnes amb capitells disposats amb una sola filera i amb pilars
rectangulars als cantons, la seva decoració està bastant espatllada, però
encara es reconeixen alguns ornaments geomètrics, vegetals i humans.
El claustre està encarat de llevant a ponent, i es
devia comunicar amb l'església a través de la nau lateral nord, que desaparegué
(una porta actualment closa ho testimonia). Més tard s'obrí la porta que dóna a
la nau central.
Aquest claustre ha sofert nombroses afectacions, com
el tapament de les arcades que el formen, a més de patir desperfectes durant la
guerra del 1936 al 1939. Tanmateix, foren els anys previs a aquesta guerra que
veieren l'inici de les campanyes de restauració de Santa Maria de Mur.
Un important avenç en aquesta restauració es donà als
anys vuitanta del segle XX, que inclogué la reconstrucció de tota l'ala
meridional del claustre. La major part dels capitells d'aquest costat han estat
refets a partir del model dels dos conservats.
ALTRES DEPENDÈNCIES
A l'entorn del claustre i a continuació seva pel costat
de ponent, l'oposat a l'església, hi ha un bon conjunt de dependències
monacals, en part conservades, que, quan concloguin les campanyes
arqueològiques i de restauració que queden pendents, permetran veure amb força
detall el conjunt del monestir de canonges augustinians.
Des de l'any 2008 aquestes dependències acullen una
exposició permanent sobre la història del Castell de Mur i de la pròpia
canònica de Santa Maria, així com un punt de recepció per a les visites guiades
i una petita agra botiga amb productes pallaresos.
LES PINTURES.
Les pintures murals de l'absis central es troben al
Museum of Fine Arts de Boston; i les
altres pintures de l'absidiola sud, al Museu Nacional s'Art de Catalunya, a Barcelona. Queden in situ unes petites mostres, bastant
ennegrides.
L'absis central mostra un Pantocràtor al capdamunt, amb màndorla i una decoració de nou estrelles,
a més de l'alfa i l'omega. Crist en Majestat està beneint el món, amb un llibre
damunt del genoll esquerre: s'hi llegeix Ego sum via, veritas et vita. Nemo
ad Patrem nisi per me (Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú [no
pot arribar] al Pare si no és per mi). Està envoltat pels símbols dels
quatre evangelistes. Completen aquest nivell superior unes inscripcions de
textos religiosos i set làmpades.
El segon nivell, on hi ha les tres finestres de doble
esqueixada, també decorades, representa els dotze apòstols, amb figures
complementàries a les finestres (uns atlants, i dues escenes referides a Caín i
Abel. El registre inferior, molt malmès, representava escenes de l'evangeli
referides a la infantesa del Nen Jesús.
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva un
fragment de la part baixa d'aquest mateix absis, així com les pintures de tota
l'absidiola sud. En aquest cas, al Crist en Majestat dins de la màndorla
l'acompanya l'Ascensió, tema no gens freqüent en els frescos romànics. El
conjunt de pintures és de la segona meitat del segle XII, i s'ha
relacionat el pintor, anomenat Mestre de Mur, amb l'escola del Mestre de Sant
Climent de Taüll, una altra de les esglésies amb frescos conservats de més
nivell de Catalunya.
Des de l'any 2008 l'església disposa d'una reposició
de les pintures de l'absis i de l'absidiola. El procés de reposició es va
iniciar vuit anys abans i el fet que es dilatés en el temps es va deure a la
necessitat de trobar un sistema que permetés protegir les restes de les
pintures originals i, alhora, que s'hi pogués instal·lar la reposició. La
solució que es va aplicar va ser la creació d'un absis mòbil de fibra de vidre
que es desplaça sobre unes petites rodes. L'estructura es va arrebossar amb
morter de calç al damunt del qual es va aplicar un producte anomenat Papel
Gel, que crea un film sobre el que es poden aplicar impressions inkjet. És
així com es van transferir les imatges de l'absis i de l'absidiola.
En el cas de l'absidiola lateral, però, la impressió
es va fer directament sobre la paret i sense que fos necessari crear una
estructura, ja que no qui queden restes de pintura original.
LES IMATGES PERDUDES
La guerra civil va fer
molt de mal en aquesta església, no només pel que fa als edificis: també en el
seu interior.
Es perdé una talla romànica del Crist crucificat que,
segons les fotografies conservades, es pot associar amb el taller de talla de
fusta del davallament d' Erill la Vall , un dels més notables de l'escultura de talla de
fusta del romànic català. Va ser cremada l’any 1936. Acabada la guerra es
reposà una rèplica.
També es va perdre una imatge romànica de la Mare de
Déu de Mur. Era una talla de fusta
policromada també del segle XIII, que també va ser cremada.
En la nostra visita va comentar-se que s’havia trobat
un document escrit en català encara més antic que les homilies d’Organyà.
Al no poder accedir a la part posterior de l’absis per
poder mostrar la seva construcció incloc una fotografia feta per Gustau Erill
Pinyot, treta d’un arxiu de Viquipèdia.
El conjunt de la Col·legiata i el Castell de Mur fou
declarat monument historicoartístic l'any 1920. Actualment és declarat com a Bé
d’Interès Cultural Nacional del patrimoni català i Bé d’Interès Cultural del
patrimoni espanyol.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada