TOQUEN LES CAMPANES. OS DE BALAGUER

 

 És un matí de diumenge fred i gris, a més està plovent. Ningú diria que fóssim  a finals d’abril. Som a Os de Balaguer, fa dies que teníem l’excursió planejada, ja que  avui hi ha la trobada de campaners de Catalunya.

De campaners ja no en queden gaires, aquest vell ofici s’ha ant perdent a mida que la societat s’ha tornat més laica i les campanes toquen menys, també degut pels nous sistemes automàtics que han anat substituint el toc manual de les campanes,  per medi de cordes i la força de les persones que  tocaven.

El vell campanar de l’església de sant Miquel ja està apunt per a quarts d’onze començar la mostra de tocs a càrrec dels diferents campaners vinguts d’arreu de Catalunya, que amb il·lusió i esforç lluiten per  mantenir viu aquest ofici. Aquest  any celebren el 25 aniversari de la Trobada.

Com encara es molt aviat, després de recórrer els carrerons sota una fina pluja mentre els vilatans  munten les primeres paradetes per la fira, nosaltres  pugem a dalt el castell.

 El castell d’Os de Balaguer, d’origen àrab, fortificat al 1035 forma part de la línia defensiva , junt amb altres castells de les contrades. Testimoni  mut de les velles lluites entre els comtes d’Urgell i els de Cabrera, o la seva entrega per part de Ferran I  d’Antequera al cavaller Joan Vivot al 1415. L’interior del castell acull avui una important Museu de Campanes de tot Catalunya, a la seva sala gòtica.

Baixant del castell el fred encara és més viu, es veu que neva per les muntanyes properes, en arribar a la plaça s’està preparant  una xocolatada.  També hi ha un conjunt de campanes de diferents mides per esbarjo i delit de petits i no tant petits que volen tocar campanes.

Comencen a sonar les primers tocs des del campanar, després de l’anunci  per megafonia del campaner de torn. Així  podem escoltar el repicar , o el voltejar les campanes,  el seure la campana , el toc de missa o el toc de l’Àngelus i altres.

Tots aquest sons em transporten al meu poble d’infantesa i em desvetllen records perduts en la memòria. El so de les campanes abans marcava la vida dels habitants dels petits poblets,  llavors la gent no portaven rellotges com ara. Recordo el meu pare amb el seu rellotge de butxaca i el del menjador de casa, però era el rellotge del campanar amb els seus quarts i hores pel que ens regíem pels horaris del dia a dia i pels diferents tocs  de campanes ens assabentàvem dels  fets i successos que ocorrien al poble i també  anunciaven les festes.

Tocar a missa, senzilla o de festa. Tocar a morts, repicar pels bateigs , l’al·leluia de Pasqua, o per Nadal i la Festa Major .

El toc de l’àngelus, al matí , al migdia i al vespre. Recordo que era molt petitona, estava un dia al camp amb el  meu avi,  era migdia,  i va sonar l’àngelus al campaner proper , llavors ell parava  de treballar és treia la gorra i amb el cap baix resava en silenci, jo amb el meu cosí imitàvem els seus gestos sense saber massa que fèiem.

Quan al poble tocaven a difunts segons els tocs, sabies si era un home o una dona;  un infant o bé un nadó. Després ja procuraves assabentar-te de on i  qui havia estat el decés.

El més bonic era el repicar per les festes importants, Pasqua, Nadal o la Festa major, les campanes amb el seu so alegre anunciaven la festa, sovint a la sortida de missa.

Els batejos tenien per nosaltres els petits un encant especial , així que sentíem tocar a bateig, els infants corríem cap a la plaça del poble i llavors seguíem el seguici del batejat i en arribar a la casa esperaven amb delit els confits que els padrins ens llençaven i tots corríem per veure qui n’agafava més. 

Tots aquest records m’han vingut al cap aquest diumenge passat a Os de Balaguer al escoltar els diferent tocs dels campaners de la trobada. Com que  el fred i la pluja continuaven , vam anar a buscar una tassa de xocolata calenta que ens va reanimar  un xic , abans de marxar del poble i continuar la ruta de la nostra excursió cap a Cervera, on després de dinar vam fer una visita a  la Universitat, al carrer de les Bruixes, la catedral, tornant pel carrer Major. La ciutat estava deserta, semblava una ciutat fantasma.  El fred i el mal temps feia que la gent romangués al recer de casa .

-2 de maig de 2013-