Una crònica de la visita a Bescaran, (1360
m. d’altitud) un nucli de població descentralitzat del municipi de les Valls de
Valira, a l’Alt Urgell, situat a la vall alta del riu del mateix nom, afluent
de capçalera del riu Segre.
En relació al topònim Rodrigo Pita Mercé el
fa evolucionar de Vasceranus, derivat de Vascus, que procediria del gentilici
Vascones; altres autors en defensen l’origen d’un nom preromà.
El lloc de Bescaran és esmentat (amb
el nom de vila) l’any 839 en l’ACCU.
Fou donat en permuta l’any 988, al bisbe d’Urgell
Sal·la i a la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i
les seves pertinences. Possessió que queda reflectida en els butlles atorgades
els any 1001, pel Papa Silvestre II, 1012 pe1 Papa Benet VIII i 1099, pel Papa
Urbà II. L’any 1085, el bisbe d’Urgell, Bernat, hagué de retornar als habitants
del poble les franquícies que el comte Borrell els havia atorgat, i que ell,
injustament, havia anul·lat. Deu anys després, però el “homes lliures” de
Bescaran s’obligaven a pagar al bisbe d’Urgell un cens anual, en canvi de la
seva protecció i defensa. L’any 1312 Berenguer Guillem de Bescaran consta com a
senyor de la vila, en feu del bisbe d’Urgell.
A partir del segle XIII, amb motiu de les
qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó, Arnau de Castellbó
féu enderrocar el castell de Bescaran. Queden uns quans indicis en uns penyals
damunt del poble. En 1278, en virtut del conveni dels pariatges, el comte de
Foix, com a vescomte de Castellbó, renúncia a reclamar el castell de Bescaran.
De l’antic monestir de Sant Martí de
Bescaran només es conserva un bell campanar (cloquer) i unes minses restes de
l’església. El primer esment documentat del monestir data de l’any 914, quan ja
havia estat abandonat i fou unit al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles.
Per les restes del temple es pot pensar que
tenia una sola nau de planta rectangular i acabada amb un absis semicircular.
La volta estava reforçada amb arcs torals que es recolzaven en pilars adossats,
que encara es conserven en el mur. Va
ser església parroquial fins el segle XVIII en que va ser substituïda per
l’actual sota l’advocació del mateix patró.
De tota la construcció només es conserva el
campanar de tres pisos d’alçada, en realitats són sis, dels qual els dos
primers no tenen finestres i el tercer en té quatre d’estretes a manera
d’espitlleres, una a cada cara. La torre és de
planta quadrada. Els tres pisos superiors estan separats per arcuacions
cegues i presenten finestres geminades a cada façana. A l’últim pis les
finestres geminades estan separades per una columna amb mènsula.
La coberta de la torre té forma piramidal i
és de fusta recoberta amb llicorella.
L’ús religiós d’aquestes torres- campanar
va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren
aixecades originàriament, en la seva majoria.
Per les seves característiques la
construcció d’aquest campanar, d’estil llombard se situa entre els segles XI i
XII.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada