L'ADOLESCENT

 

La noia jove surt de casa empipada, ha discutit violentament amb el seu pare . Està dolguda i ferida. S’han dit coses molt gruixudes. Mira que no deixar-me anar al concert a Barcelona, aquest dissabte. Quan li he dit que hi aniria amb permís o sense, per poc em dona una bufetada. M’hauria agradat que ho hagués fet, llavors el denuncio per maltractaments. Que s’ha pensat! Llavors li venien llàgrimes als ulls. Bé, tampoc ho faria això, el meu pare és el meu pare i me’l estimo molt , però es que ell encara em considera una nena i el mes vinent ja faré quinze anys. Segur que ha estat idea de la mare, ella no vol que surti mai a les nits. Que si no hi anava algú gran no hi podia anar . El germà de la Raquel , ja en té divuit i aniríem amb ell i els seus amics, però, no amb ells no hi puc anar. La Raquel i la Júlia les hi deixen anar, jo, es clar sóc la petita .

Tota trasbalsada, camina i camina per vora uns marges entre camps, després s’endinsa en el bosc i arriba fins a la font de la Calma, un petit rierol d’aigua molt clara baixa tranquil en aquell paratge desert . S’asseu vora la font i es queda molta estona contemplant l’aigua tranquil·la que raja i el rierol  que es forma i baixa fins arribar a la riera propera. El sol es pon entre les vinyes llunyanes, es deixa portar pel paisatge tenyit dels colors del capvespre. Les idees es calmen, el seu pensament es tranquil·litza, contempla l’entorn, pensa en el seu pare,  i en la seva mare, però ella va més a la seva. El pare es el seu consol, el seu refugi, quan  les coses no li surten. Estava segura que el convenceria per anar al concert, però en tota la setmana no ha canviat d’opinió.

Estava tan capficada en les seves cabòries , quan s’adona que ja es gairebé fosc. -Ui! que tard , s’ha fet- i empren camí de retorn. S’ha allunyat força de casa i si no s’afanya esdevindrà negra  nit. No es pas que sigui poruga,  però la negror de la nit  li fa una mica de basarda. Intenta anar més de pressa, les primeres llums del poble no són gaire llunyanes ja, de sobte, un sot en el camí, li fa perdre l’equilibri i cau al terra. S’aixeca d’una revolada, més el turmell li fa un mal horrorós, no pot posar el peu al terra sense que li faci molt mal. Que faig? troba una branca de pi, la fa servir e bastó, per intentar caminar una mica. Avança  molt lentament, aviat  s’ha fet fosc del tot. S’acovardeix una mica, però res, cal tirar en davant amb molta precaució per no tornar a caure.

Si almenys portes el mòbil a sobre,  -pensa- però amb les preses i l’enrabiada a marxat sense. Està pensant , si asseure’s al terra i esperar que la trobin a faltar. Es pensaran que he anat a casa d’alguna amiga, com estava tant enfadada, i que no vull tornar a casa. Segueix caminant, torna a ensopegar i per poc torna a caure de nou, i el mal del turmell va en augment.  Les llàgrimes li baixen galtes avall, somica. Esta quieta sense moure’s, no sap que ha de fer. S’arrepenja  en una arbre i no és mou, quieta, escolta...s’escolten els sorolls del bosc. De cop li sembla que se senten unes veus llunyanes que la criden pel seu nom,. ella respon amb crists

-          Sóc aquí ! sóc aquí !

Les veus es van acostant , unes llumetes a la fosca es fan cada vegada més grosses i properes. Es el seu pare que primer la troba. S’abracen, llavors s’adona que està ferida.  La filla li demana perdó. El pare li fa un petó al front i se la càrrega a les espatlles, tenim molta cura de no fer-li mal al turmell.

Son les tres de la matinada, quan arriben a casa, després de passar per urgències . Li han enguixat la cama fins al genoll, tenia el turmell trencat. El pare la deixa al llit, curosament . Ella esta avergonyida . Quanta raó tenia, ell sempre té raó       –pensava- ell sempre vol el meu bé i sempre m’ha recolzat en totes les coses. El concert...va. ... es cosa passada.  El que compte és tenir un pare com el meu.

-28-V-2013-