HISTÒRIA DE LA NAIMA

Tema: La immigració i la integració

 

Vull explicar la història de la meva amiga, la Naima. Estic acabant infermeria i vinc cansada de fer  pràctiques i em ve de gust escriure, com aquest mati he llegit un reportatge sobre la immigració i la seva  integració, el seu record és avui més viu que mai.

 

La vaig conèixer, quan vaig començar Secundària, al començar a l’institut, teníem uns dotze anys. A la classe és va seure a la meva vora. De seguida em vaig fixar en aquella nena morena, d’ulls grossos i negres i de cabell molt negre, llarg i  una mica arrissat que duia lligat en una cua. Era molt tímida i parlava poquet, per trencar el gel li vaig somriure i ella me’l va tornar.

 

Feia dos anys que era a Catalunya i parlava poquet el català; li vaig dir que pel que fes falta contés amb mi. Era una noia molt intel·ligent. Va començar a demanar-me coses, quan no les entenia, que volia dir això... o com es diu allò, en català. Aprenia ràpidament. Ens van fer bones amigues, a vegades venia a casa a estudiar i em parlava del seu país, del seu poblet perdut per allà les muntanyes del Rif , dels seus avis que s’havien quedat allà i a qui estimava molt.

 

Encara recordo aquell dia , quan ja fèiem segon, que ella va arribar a classe amb el mocador al cap, la majoria se la mirava, somreia ii xiuxiuejava, ella no mirava a ningú, estava avergonyida, amb el cap baix; jo me la vaig mirar i li vaig dir,

- Et queda molt bé, no saps com ressalten els teus ulls.

Ella em va somriure. Anys després em confessaria com li havien aixecat l’ànim les meves paraules, ella sempre havia volgut ser com nosaltres, però es devia a la seva cultura.

Les dues estudiàvem molt, i sempre trèiem bones notes, em va confessar que li agradaria estudiar  medicina, o infermeria, i després tornar al seu país a ajudar la gent d’allà, que hi havia molt pobresa, i sobretot a  ajudar les dones , que tinguessin més cultura.

 

Estava a punt de complir els  disset anys, aquell estiu, quan em va dir tota il·lusionada que aniria al seu país a passar un mes, estava contenta de tornar al seu país i al poble i de veure als avis i altres familiars. Que diferent va ser la tornada, quan la vaig trobar un dia pel carrer, feia dos dies que havia arribat i no m’havia dit res . Estava trista i capficada, anava amb la seva mare i gairebé no vam parlar, li vaig dir que m’havia d’explicar com  li havia anat pel seu país i va abaixar la mirada , mentre la mare ja l’estirava del braç, tot dient que tenien presa. Que li deuria haver passat a la Naima, em vaig preguntar.

 

Al cap d’una setmana, em va venir a veure i em va explicar la història, s’havia promès en matrimoni. Vaja, l’havien compromès, i l’any vinet s’hauria de casar. No podria tornar a l’Institut. Adéu il·lusions i somnis. Adéu infermeria, adéu tornar per ajudar la gent. Tornaria per casar-se amb l’Ahmed, el seu cosí, que a més li queia malament...

- No et pots negar a casar-t’hi?

- No, el meu pare i el meu oncle serien capaços de matar-me, si els deshonrava.

- Penso que ha d’haver-hi una solució.

- No crec que hi hagi cap sortida.

Van estar parlant llargament, i finalment vam arribar a l’acord que no rebutges la petició de matrimoni, però intentaria raonar , que esperéssim un parell d’anys, ella podria acabar infermeria i casar-se. Llavors tornaria al Marroc, com desitjava i com tindria uns estudis podria trobar un bon treball i ajudar a la gent d’allà a més podrien viurien millor ella i la seva família. Li va costar convèncer la família, sobretot el seu pare, però ho va plantejar amb tanta habilitat, que van acabar accedint.

 

 Acabat el batxillerat , les dues vam estudiar infermeria a Barcelona, baixàvem cada dia la mati i tornàvem a la tarda, ja que el poble és només a vint minuts en  tren de la capital.

Ella va estudiar molt i va acabar la carrera un any abans que jo, que vaig perdre uns mesos vaguejant, vaja, amb un rotllet. Ara ella ja està treballant, però no us diré pas on, doncs jo en teoria no ho se!!!

Ella cada vegada estava més convençuda que no volia casar-se amb el seu promès, i s’anava acostant el dia. Mentre estudiava infermeria, va contactar amb una professora que pertanyia a un grup d’ajuda a les dones i defensaven els seus drets, que la va orientar en el seu problema.

Va fer les pràctiques a l’Hospital de Sant Pau, al anar jo més endarrere ens van distanciar. Un dia que  ens vam trobar em va dir que li havia sortit feina per un any, i no l’he tornat a veure més, i la seva família tampoc.

Els seus pares em van venir a veure, a casa per demanar-me on era la seva filla, i acusant-me de la seva desaparició. Els vaig dir que jo no en sabia res. Ella ja feia pràctiques i jo, no. Així que ara no ens veiem gaire, però em vaig atrevir a dir

- La Naima ja té dinou anys, és major d’edat i pot escollir la seva vida.

De poc aquell home em pega, el meu pare va haver d’intervenir i van marxar de casa  ells dos, insultant-me  i cridat,

- Quan la trobi .. ..la mataré!!!  -Deia el pare, donant un cop de porta.

Es va armar un gran enrenou, l’oncle, el pare del nuvi, va venir al poble, van denunciar el cas als Mossos d’Esquadra. Van buscar entre els amics i coneguts. Van repartir fotos seves, als diferents oratoris que tenen pel país. La noia , no era enlloc, s’havia esfumat.

 

La Naima, està treballant a un hospital d’una ciutat mitjana, lluny d’aquí. S’ha canviat el nom per seguretat i també la imatge, i a més a començat a estudiar medicina, sense deixar de treballar. Encara te decidit tornar al seu país a ajudar als seus  i defensar els drets de les dones com ella. Sap que de moment ningú d’allà la comprendrà... bé, algú si,  la seva àvia!  Com desitja poder tornar a  veure-la. Ella va ser l’única persona, aquell estiu quan la van prometre amb el Ahmed,  quan ella és va rebel·lar, l’àvia la va consolar, agafant-la per l’espatlla... encara té gravades al cap les seves paraules.

- Naima, tu, escolta el teu cor!!!  Ell et dirà el que has de fer!!!.

Que n’era d’intel·ligent la meva àvia,  ella em va marcar el camí a  seguir.

 

Ha passat un any. Ahir, vaig trobar-me amb la Naima, després de molt temps, només ens havien telefonat alguna vagada. Vaig anar fins a la ciutat on treballa i viu. Estava radiant , desconeguda. Vestia esportivament, dels seus cabells llargs i ondulats, ara els portava amb una mitja melena, completament estirats i amb metxes rosses. Unes grosses ulleres de sol, tapaven els seus grans ulls foscos, i un fulard lligat al coll. Em va costar de reconèixer-la. 

 Van dinar juntes i vam parlar molt , molt... Se la veia feliç, els seus somnis s’estaven fent realitat. També vam parlar de la seva família, ella està segura que amb el temps la perdonaran i l’acceptaran.  Li sap greu el sofriment que ha  causat a la seva mare, però ella ja sap que està bé, només ella ho sap. Encara conserva la il·lusió per tornar al seu país. Té la seguretat que quan hi torni no tindrà por de res, ni de ningú, doncs i tornarà com a metgessa, una metgessa europea, a qui la gent respectaran, que ha vingut a aquella deprimida zona per ajudar la gent. Desitja només que la seva àvia sigui viva per veure-la. El que no pensa fer es quedar-se a viure allà,  ara es sent una catalana més i estima la terra que l’ha acollit i que li ha donat  tantes possibilitats.

 

La meva estimada amiga Naima, és un clar exemple d’integració i de superació. Però no tothom té el coratge i la decisió d’enfrontar-se a les seves arrels i a la seva cultura, per tal de seguir els seus somnis.

 

(12 de febrer de 2012)