El bar és situat en un lloc cèntric de la ciutat. No és un bar de luxe però és una de les cafeteries per gaudir d’un bon servei i de productes de qualitat. No fa gaire anys era un dels locals de moda.
En un lloc discret al fons del
local i en una taula mig amagada entre els clars foscos de les llums hi ha una
dona asseguda, no ha volgut demanar cap consumició al cambrer quan sol·lícit
s’ha aproximat a fer la comanda.
¾
Espero a una persona. Quan vingui demanarem.
És una dona de mitja edat, potser
una cinquantena d’anys ben posats i cuidats. El cabell tenyit d’un ros bastant
juvenil i la cara pintada adequadament per aparentar deu anys menys.
En aquestes arriba una altra
dona de similar semblança i vestida amb roba elegant i bona però també de
marcat tall juvenil.
En veure’s la dona asseguda
s’aixeca i es fan un petó a cadascuna de les galtes. Un petó de circumstàncies,
d’aquells de galta a galta però sense acostar els llavis.
El cambrer s’apropa veient
l’arribada de la segona dona i ambdues demanen un té amb llimona i unes pastes.
Mentre s’acomoden i deixant l’abric de la segona dona en una propera cadira el
cambrer diligent els serveix la consumició.
Queden soles al fons del bar
entremig de les ombres de les llums i comencen a parlar.
¾
Què passa, que m’has telefonat tan nerviosa. Han
fet alguna malifeta qualsevol dels nostres coneguts.
¾
Ah, no ho saps! Però de veritat no saps res? Jo
pensava que em faries cinc cèntims.
¾
Jo, per què? Diguem-ho.
¾
Però, si ha passat a casa teva!
¾
Ep, a casa meva no passa res.
¾
Ai noia, que susceptible que n’ets! A l’edifici
on vius.
¾
A sí? Diguem ja que ha succeït. Potser el noi
del quint que sembla de l’altra acera ha sortit de l’armari, com es diu ara.
¾
Sí, aquell mateix, però no és de l’altra acera.
El Jordi, es diu Jordi s’ha enredat amb la Teresa.
¾
Mira no ho sabia, però no m’estranya gens.
Perquè aquella noia tan mística no ho era. Aquestes mosses de missa i comunió
diària un dia o un altre fan un disbarat. Però no hi ha per tant, ella deu
tindre vint anys o més i el noi malgrat se’l veia finolis deu voltà els
vint-i-cinc. Què hi diuen els pares?
¾
El pare treu foc pels queixals i no saluda a
ningú. Camina amb el cap cot i com avergonyit.- Aleshores es queda pensativa i
mira dubitativament a l’amiga i li pregunta.- A veure em sembla que tenim un
creuament d’idees. No ho trobés escandalós?
¾
Ves per on. La joventut és la joventut i tan
aviat s’enamoren com ho deixen. Que la Teresina s’entengui amb el Jordi com
m’has dit no és estrany, són joves.
¾
Vet aquí, no si no s’entén amb la Teresina,
s’entèn amb la Teresa, la mare, i viuen junts al pis del noi.
¾
Quin mal gust. Viure al mateix edifici, on viuen
les persones honrades. Quina mala nota pel meu bloc. Com m’ha pogut passar això
per alt?
¾
Rebeca, com vas tant atrafegada amb el monitor
de gimnàstica no et deus haver donat compte.
¾
Què vols dir amb això!! El meu marit és el meu
marit. Jo a casa meva sóc una santa màrtir.
¾
Si, però vull fer-te un advertiment. Es parla
que al vostre edifici hi ha més d’una infidelitat. I tu a casa seràs una màrtir
però fora... Ull, Com van les llengües!!!
¾
Saps molt bé que aquestes converses de
xafarderies em sobren. Ja pagaré jo.
Agafa l’abric i marxa amb la
cara encesa i bellugant ostentosament els malucs.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada