N’hi ha de tota mena de
fruites, de mantega, de xocolata, i fins i tot, de caramel i ametllat. Els ulls
de nena miren sorpresos cadascuna de les llaminadures i la seva llengua
tímidament sobresurt llepant-se els llavis com paladejant els diferents sabors.
La flaire endolcida dels pastissos li arriba quan la clientela entra i surt
mitjançant la porta corredissa de vidre.
El Marc avui ha sortit d’hora
per anar a caminar amb els companys, però a causa del temps indecís i rúfol,
habitual de primavera, no han tingut gaire desig d’allunyar-se del poble i
pràcticament només han donat una volta per l’entorn, xerrar una mica i quedar
per la tarda per trobar-se i anar a ballar. S’ha excusat perquè la propera
setmana té una entrevista de treball i sap que a la tarda ha d’estudiar una
sèrie de temes per anar ben preparat. Mentrestant arriba la hora del dinar dona
voltes per fer temps per tornar a casa.
La nena li ha cridat
l’atenció, va vestida amb roba que ha sofert moltes rentades. Les sabates
demostren que les soles comencen a tenir molts quilometres i mostren ja certa
tendència a foradar-se. No va mal pentinada ni se la veu bruta, però el conjunt
demostra la pobresa què viu la família. Segurament, pensa, són persones que han
emigrat al nostre petit país somniant amb una vida millor i quan han arribat
s’han trobat que no és el lloc i el moment adequat.
Més com habitualment hi ha nens
i nenes similars que volten pel carrer, i malgrat la compassió que li fa el
delit de la nena mirant l’aparador, el Marc fa una darrera ullada i marxa
carrer amunt.
Poc després en arribar a la
placeta sent cantar caramelles per una colla i dins seu sent una emoció al
recordar quan amb els pares anava pel carrer sentint caramelles. La mà dels
pares que el retenien sobretot quan passaven per la pastisseria. La il·lusió de
la “mona” damunt la taula en acabar de dinar i el tros de pastís que li donaven
per menjar: I com no, l’ou de xocolata amb el ninotet dintre. Generalment un
pollet de fina i groga pell que poc després la mare guardava en una postada del
menjador.
El Marc és posa la mà a l
butxaca i nota els diners, pocs, però avui no ha d’anar al ball. Baixa el
carrer fent quatre gambades llargues i arriba a la pastisseria, la nena encara
és davant de l’aparador. Entra i demana a la dependenta una mona no gaire gran
perquè tampoc en porta gaire de diners i una vegada embolicada i pagada surt i
posa la caixa davant dels ulls de la nena que sorpresa el mira amb uns ulls
verds plens d’innocència.
¾
Té, és per tu.
La nena sense pensar-s’ho
gaire pren la caixa i mussita un breu gràcies i marxa corrents amb les seves
primes cames.
El Marc refà el camí i mentre
puja el carrer un somriure quasi d’àngel floreix en la seva boca al pensar que
avui una família, possiblement estrangera, gaudirà d’una tradició ben arrelada
a la nostra terra.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada