REPORTAGE DE TARDOR

Paraules: parsimònia, tascó i manefleria.

 La Paula era fotògrafa professional, treballava per la revista “Natura i Vida .” Aquests dies havia de fer  un reportatge sobre la tardor, els canvis que és produeixen a la natura en aquesta època de l’any. La seva idea era presentar una sèrie de fotografies amb les diverses tonalitats de  colors que es donen en els diferents tipus de vegetació;  a la ciutat, en el  camp i a la muntanya. Un company seria l’encarregat de posar-hi el text.

 Els dos primers ja els havia fet , avui tocava anar a la muntanya.  Havia sortit molt d’hora pel matí, havia pujat a aquella vall dels Pirineus, per fotografiar aquells indrets , els últims llocs,  degut a l’alçada,  on la vegetació canvia el color, s’asseca i cauen les fulles més tard. Caminava amb parsimònia, entre pins  i faigs; admirant aquelles tonalitats de colors, grocs ocres marrons i vermellosos, mentre disparava la càmera una i una altre vegada,  buscant l’angle més adequat  per captar la llum matinal. El clic no parava,  el bosc, un arbre, un matoll,   una flor, la vall o les muntanyes properes.

Havia deixat el cotxe a una casa de turisme rural que feien també de restaurant  i caminava bosc enllà. Ara,  el sol del migdia il·lumina el paisatge de forma diferent, els colors es tornen més vius, sembla que talment tinguin vida. Gaudeix amb aquell espectacle, es totalment diferent  al del la ciutat o al  del camp. De tant en tant es topa amb algun boletaire despistat,  o es creua amb algun excursionista que camina. Li agrada enfilar-se  per indrets un xic feréstecs. Camina  per uns llocs paradisíacs,  envoltada per una vegetació que acaba un cicle, on es van pansint i assecant les seves fulles abans de caure; s’escolta només la remor dels seus peus trepitjant branques seques  i els clics, que fa  la càmera. Un pomer bord, carregat de petites pomes vermelles, és ara l’objectiu dels  clics.

Mig amagada entre uns matolls  descobreix una casa semi abandonada. Es pregunta si hi viurà algú allà, sembla que hi ha petits indicis de vida. La casa mig enrunada,  una heura vermella, cobreix tota la paret  sud, deixant escassament visible una petita finestra amb un vidre trencat. Clic, clic, de nou. Dona la volta a la masia, té un no sé què  que l’atreu. Al cantó de ponent hi ha un cobert amb un vell carretó, falcat amb un tascó, perquè no rodoli per la baixada, clic, clic, altre vegada.

De sobte els lladrucs forts d’un gos enorme que va directe cap a ella la paralitzen, quan quasi el tenia a sobre, escolta una veu  potent

   -Druc,  quiet!

El gos s’atura en sec, un home de mitja edat, vestit molt senzillament  amb uns texans vells i una camisa a quadres descolorida, se li adreça,

 -          Quin permís  teniu per fer fotos per aquí a aquesta masia.?

-          Bé, creia que no hi havia ningú. Es molt bonic tot això a la tardor, treballo per una revista.
-          Això és una intromissió a la intimitat, no m’agraden aquestes manefleries. No vull que publiqueu res d’aquesta  casa.

La noia que aviat el va calar, el va interrompre bruscament.

 -          És que potser sou el propietari  de la casa? O més aviat hi viviu de gorra? Un ocupa, vaja!

L’home al veure’s  descobert va canviar una mica el to.

-          Us agrairia que no descobriu aquest indret, que no en feu propaganda. Us ho demano per favor.
-          Per què ho hauria de fer?
-          Acompanyeu-me.

 

La noia va seguir a aquell home a l’altre part de la casa. El gos que fins llavors s’havia esta assegut al terra es va aixecar i va seguir-los dòcilment. Van travessar un caminet entre uns matolls i van arribar a una clariana, on hi havia un petit hortet, escaroles, enciams, treien  el nas; també hi havia  cols, pastanagues, patates... i un noi  adolescent, que els mirava amb ulls esporuguits i temorosos, mentre deixava  al terra un cistell on hi posava patates.

-          És el Dídac, el meu fill, és autista i aquí és feliç. La seva mare ens va deixar quan ell tenia 5 anys. Sempre l’he cuidat jo, abans vivíem a ciutat i jo treballava,  però ara no tenim res, no ens queda res. Vam haver de deixar el pis per no poder pagar el lloguer. Aquí el noi està bé. Quasi ningú sap que som aquí, els amos de la casa fa anys que no pugen per aquestes contrades,  almenys aquí  tenim sostre i llenya per escalfar-nos. Si aquest lloc apareix en una revista s’omplirà de gent i si els propietaris s’assabenten que som aquí haurem de marxar de nou a viure al carrer. El noi aquí és feliç. L’he vist somriure  per primera vegada, li agrada remenar l’hort i sap cuidar-lo més bé que jo.
-          Però no podeu viure així, no teniu prou mitjans  per subsistir.
-          A la ciutat no podíem sobreviure, aquí si. Alguna casa del voltant ens ajuda i a l’estiu jo els ajudo quan els cal. Sis plau, no parlis d’aquest indret enlloc.

El Dídac s’havia acostat  a ells i agafant la ma del seu pare, mira la noia mentre diu

-          Sis plau , no parlis... no, ... no vull marxar d’aquí . M’agrada molt estar aquí.

La Paula  es va commoure amb les paraules del jove. El pare  es veia culte  i intel·ligent, encara que la sort se li havia girat de cara,  però ho havia fet  tot per ajudar a aquell fill i havia aconseguit que sigues feliç.

-          Tranquils, no sortirà  cap fotografia d’aquest lloc a la revista, us  ho prometo. Hi ha  altres indrets   pel la zona que em serviran. M’agradaria fer-me  una fotografia amb vosaltres, tots junts . Tornaré un altre dia i us la portaré, i també si us fa falta alguna altre cosa que jo pugui fer, m’ho demaneu.
-          No ens cal res i trobo just el que demanes.

 

Els tres es col·loquen  davant de l’entrada de la casa, el gos també si va afegir . La noia prepara el dispositiu automàtic de la càmera, i torna al grup. Tots van dient lluiiiis.......fins que s’escolta de nou el clic de la càmera.

  – 24 de novembre de 2012-