LA MEVA LLETERA

             
Dedicat  a la companya  i benvolguda amiga Roser Vila i  Pujol

Encara recordo molt bé que, quan jo era petita, cada dia de bon matí una lletera entrava a casa meva a portar-hi la llet. Sí, sí, ho he dit bé; hi entrava sense picar perquè la porta romania oberta. La hi deixaven, expressament, els meus pares quan marxaven cap a la fàbrica a les cinc del matí perquè, la iaia i jo, no ens haguéssim de llevar. I ho feien tranquil·lament sense témer cap atzucac perquè, en aquella època, la paraula bretolada no sabien ni què volia dir.  

                    

La meva lletera era una dona xica i menuda que pujava com una daina fins a casa, un quart pis (57 graons) carretejant un pot que feia més embalum que ella i que devia pesar com el plom. I repartia llet a moltes llars de Cal Rosal. Quin tip de pujar i baixar escales es feia cada dia!    

 Doncs, com deia, la meva lletera entrava, sense fer soroll per no despertar-nos, mesurava la llet amb una mesura que duia penjada del pot i la posava al tupí que havíem deixat damunt la taula el dia abans. I se’n tornava silenciosa i discreta tal com havia entrat; així mateix era el seu tarannà.  Els diumenges també ens duia la llet perquè les vaques s’han de munyir cada dia, en aquella època encara no hi havia llets envasades  i els infants bé ens havíem d’alimentar encara que fos diumenge. 

Tanmateix, el diumenge era diferent, avui la gent  pagava; pagava la llet de tota la setmana. I, ho feia com la lletera: ella deixava la llet damunt la taula tota la setmana i nosaltres, el diumenge, hi deixàvem els diners. Cap problema! Però, la meva lletera no somniava grandeses com la del conte... Qui ho sap! Potser només somniava fer festa, almenys, els diumenges!

La meva lletera era petita petita, tant que el cor no li cabia al cos i li sobreeixia per tot arreu deixant rastres de bondat. Amorosament tenia cura de  plantes i flors que li creixien ufanoses a l’entorn i no deixava que la zitzània li fes malbé la vida. Posseïa la senzillesa dels savis de poques paraules i actitud coherent i vivia segons la pròpia filosofia: no plànyer-se, començar cada dia de nou, estar content de tu i dels altres...Ella deia: ”No tinguis odi a ningú/ i deixa que Déu hi faci més que tu”.

Aquest relat no és ficció és veraç tan veraç com ho era, i ho va ser per sempre, la Mercè Pujol: la meva lletera.

                             

Berga, 14 de novembre de 2011