LA MEVA IAIA

Jo tenia una iaia menuda i escotorida . Sempre l’havia vist jubilada però no pas inactiva. Quan jo encara anava a l’escola i els meus pares treballaven al torn del matí a la fàbrica, cada dia feia el dinar i rentava els plats però, això sí, a la tarda, anava per les seves tant si feia bon temps con si estava núvol. Recordo mol bé que una vegada va arribar xopa com un gat. I quan dic això vol dir que les seves faldilles negres que li arribaven fins al turmell, en entrar a casa van deixar un regueró d’aigua des de la porta fins a la seva habitació on es va refugiar per –a més a més de canviar-se la roba- evitar els retrets que, tard o d’hora li faria la meva mare per la seva imprudència.

La meva iaia, menuda i escotorida no havia tingut la vida gens fàcil. Va tenir tres filles, la petita de les quals era la meva mare.Les dues grans van morir, amb un parell d’anys de diferència, en plena joventut.I, tot seguit, la guerra i la gana.

Jo no en vaig patir mai de gana. A casa no tenim gaires coses però, de gana, tampoc no en teníem. Però ella se’n devia recordar molt de quan anaven a pidolar menjar per les cases de pagès a canvi, d’un parell d’espardenyes (Made in Molí) que bescanviaven per uns quants àpats de pèsols negres, carregats de cucs (desobrenom jaumets) i que es menjaven a les fosques per a no veure’ls. I, també de les inefables llenties -anomenades píndoles del doctor Negrín-, o de quan la fornera els feia, d’estraperlo, un pa de tres quilos a la setmana i que la iaia portava a casa embolcallat en l’enorme davantal que, tret dels diumenges, formava part de la seva indumentària.

Pel que fa a la carn era més fàcil. No és que en podessin consumir gaire; el preu de l’estraperlo era caríssim i la setmanada minsa. A més a més els pocs diners que tenien estalviats ( per un mal de ventre com deia ella) eren en moneda republicana i havien estat abolits amb l’entrada dels franquistes, mal anomenats nacionals. Sort que tenien la carnissera del Fino a l’escala i de tant en tant, quan matava algun xai, els feia arribar algun tros debrot de pit o de braó per alegrar una escudella feta, bàsicament, amb cols i patates de l’hort.

Ah! Disculpeu; m’havia oblidat d’explicar... on anava la meva iaia, menuda i escotorida, quan sortia de casa cada tarda. No, no us mal penseu! No sortia pas a fer cap malifeta no! Nomes anava a l’hort, a fer herba pels conills, a buscar bolets i a collir pinyes o fer llenya... És clar, cada cosa al seu temps! Fins i tot anava a l’estació del tren a recollir el carbó que queia dels vagons carregats fins dalt procedents de les mines de Fígols i que era transportat cap a Barcelona per l’ inefable i enyorat carrilet. No, no us penseu que els afanava dels vagons plens a vessar; ella només arreplegava el carbó que queia a terra quan el tren s’aturava a l’estació i, si tenia sort, podia omplir la cistella. Aleshores, contenta i carregada, retornavaa casa a nodrint la carbonera i poder alimentar l’estufa a l’hivern que, a més d’escalfar, feia bullir l’olla de cada dia.

Ella va dedicar la vida a ajudar la família en tot e lque podia. I, principalment a mi. Jo no tenia mai gana i, ella, sempre m’anava al darrera amb el plat intentant fer-me engolir una cullerada més...I, poruga com jo era, m’apaivagava les pors absurdes alimentades per aquell ambient ombrívol i ple de pecats que tenallaven, cruelment, les nostres ànimes innocents. I se m’enduia al bosc a buscar bolets, a l’hort a fer herba o al safareig a rentar roba. I sobretot, m’estimava!

La meva iaia, menuda i escotorida, va resistir les embranzides de la vida amb serenor i sense escarafalls però, això sí, amb la tristesa reflectida, no pas amb amarguesa ni planys. La seva tristesa només es reflectia en la indumentària sempre negre amb mocador del cap inclòs. Però podia ser la iaia més alegre del món,  principalment, quan arribava a casa ben carregada del que fos.

Perquè, ella, havia après molt bé els consells de la seva mare que inculcava als nombrosos fills un lema que la iaia va seguir al peu de la lletra: “no torneu mai a casa de buit” els deia la mare. I ella no hi va tornar mai de buit. Sempre va arribar-hi amb alguna cosa.Si més no amb un pom d’espígol i, sobretot, amb molt d’amor.

Roser Casals Canudas

Relat de juny