A més l’espai de la llar de foc és rodejada d’un sofà i tres butaques entapissats de pell marró i una grossa i gruixuda catifa als peus. Hi ha també una mampara i plantes que semblant donar-li una certa intimitat. En mig una tauleta de centre de cedre amb diaris, revistes i un llibre amb els fulls oberts damunt la taula.
Un altre espai més ample té un parell de sofàs, butaques encoixinades i fins i tot un triclini. Envolta la sala una balconada que encercla la façana i que té vistes a un parc proper. La llum exterior és matisada per unes cortines que cobreixen els panys de paret i per les persianes mig baixades que deixen entrar la claror però no la llum del sol.
No hi ha en la sala cap cosa que sigui de nyigui-nyogui, tot és de bona qualitat fins els quadres semblen autèntics. Una de les parets és la imitació d’un mur romànic amb tot d’arcuacions i lesenes. La dona en veure la meva cara de sorpresa diu.
Una de les extravagants afeccions del meu marit. Cercar pedres rares entre les runes. S’hi veies el garatge! Sembla una pedrera. Acabi d’entrar i sentis que vull parlar amb vostè.
Els meus pensaments rodolen dins el meu cap, déu n'hi do, amb tants successos encara penso, a veure: la Jenni, dolça Jenni; el seu sorrut pare, llançar-me al cotxe, el crit, el pobre lladregot, l’usurer ferit, potser mort, i ara aquesta dona que jo em pensava que era una...i que no lliga (marit i vivenda) amb dita professió. Ara, que com segueixi balancejant suament la cama nua entremig de la obertura de la bata, no sé quin rau-rau interior m’està agafant.
Faig un somriure amistós, no s’ha deixar de fer el gara-gara en una situació com aquesta. Segurament treure més confessions amb una rialla i anar parlant xino-xano, sense presa que amb crits i males cares. Manual del periodista per obtenir bones confidències i fer bons articles: prudència i un xic de sornegueria. Quantes coses s’han de fer per obtenir el Pulitzer de periodisme! I per altres coses també! Com continuí bellugant la cama i no es fixi com se li obre l’escot aviat no sabre de que parlar. Resignació Frederic!!! La dona veient-me encara dret finalment parla i em diu una mica molesta:
Sentis d’una vegada i no miri tant que sembla que no ha vist mai fulles verdes. Vostè és jove però ja deu saber de què va la vida. Ni que fos un pollet acabat de sortir de l’ou.
Obeint les seves indicacions em sento en un sofà davant seu i com se m’enfonsà el maleït. La dona altre cop parla:
Però on va tant lluny. Apa, va vingui aquí al meu costat. Què no me’l menjaré! Hem de parlar no cridar per què se n’assabenti tothom!
Finalment m’assento al seu costat agafant-me al braç del sofà no fos donat que a causa de la poca consistència del coixins queies damunt seu.
Com està el Sigfrido?
El Sigfrido i aquest qui és?
No sigui tanoca. Ai, els homes tant intel•ligents i els hi costa de lligar les coses.
Home, senyora, que jo de lligar en sé una estona llarga.
Calli, calli, ja estem en les de sempre.- I amb cara de mestra que vol il•luminar la ignorància de l’alumne parla arrossegant un xic les paraules- Si home, sí, qui va ser, l’usurer. Ja el coneix vostè prou. Miri, com veig que navega i jo vull enllestir-ho tot de pressa li faré cinc cèntims sota secret de confessió. Bé, ja sé que no és un capellà però apel•lo al seu honor d’home de bé.
En aquell moment em vaig inflar com un globus.
Miri jove. - Ja està ara m’ho confessarà tot i jo...Abans de poder finalitzar el meu pensament la muller continua- Ah, i si no guarda el secret ja em n’ocuparé que no pugui gallejar gaire. La seva amigueta del bar, si la que li serveix els tallats i se’l mira en cara tendra, se’n tindrà que buscar un altre pollastre perquè vostè no servirà més que per encovar.
Callo i poso cara de bon noi. Ella no se’n dona compte però quasi faig un sospir quan anomena a la Jenni. Serietat, Frederic que aquesta va de valent.
Bé digui’m seré una tomba i sense el seu permís no diré res.
Així m’agraden els homes discrets i fiables. Miri jo estava jugant amb el Sigfrido com moltes tardes. Jo estic molt sola, el meu marit viatja molt, és arqueòleg, d’amor a les pedres sí que en té però més valdria es fixés amb mi. Hi ha vegades que em vestiria d’absis a veure si em mira i em passa una mica la mà per sobre. Només pedres i totxos i una és de carn i ossos! Ostres!
Bé continuí - m’atreveixo a dir acovardit, si acovardit, per les seves anteriors amenaces.
Ai sí. Com li deia el Sigfrido i jo un dia a la tarda cada setmana juguem però decentment, res de fornicar, faltaria més! Només fer volar la imaginació, davant de tot el joc, algun canvi de roba, alguna disfressa, unes petites nueses i molts gemecs.
Gemecs, vol dir falsos gemecs.- Comento estupefacte.
Si home, si, per escandalitzar la minyona, l’Assumpta. Vostè no sap l’esverament que agafa. Comença prenent gots de licor i acaba morrejant l’ampolla. I com es frega mentre mira pel forat i fa baixar a tota la confraria celestial mentre es persigna.
I com ho saben?
La càmera de televisió que grava el que passa a la cuina i el menjador, Quan veiem que està “groggy”, assentada i amb els braços creuats damunt la taula pleguem i el Sigfrido m’acompanya al carrer. Crec que és una mica de revenja per no casar-se amb ell i preferir un que es deia Celdoni.
I avui...
Veurà fèiem un joc en que jo era damunt d’un tamboret i amenaçava al Sigfrido amb un punyal mentre em volia prendre una lligacama. Quan de cop i volta ha hagut un gros terrabastall i tot de crits de l’Assumpta. Un tir resonà en la cuina i ha trencat precisament la càmera per on veiem el que passava. El Sigfrido ha volgut veure que succeïa, sempre té por de què li robin, i a l’intentar arribar a la porta ha ensopegat amb el tamboret i m’ha fet caure amb tant la mala fortuna que l’he caigut damunt i l’he clavat el punyal.
Aleshores...
He mirat i he vist que vivia però no podia estar-me en la casa i entre mig de l’aldarull m’he amagat en una altra cambra i fent-me passar per doctora he fugit quan ha entrat la policia. Ja ho sap, què pensaria la gent i la mala imatge que em donaria. Jo que sóc una bona i reconeguda esposa...
I ara per què m’ha cridat.
He vist que parlava amistosament amb el caporal i com és jove i una força enamoradís he pensat que l’atrauria fàcilment i que m’ajudaria a explicar la situació sense follons. Vingui demà amb el caporal i faré la declaració oportuna. Aquí a casa discretament. Ai, també informin-me de la salut del Sigfrido.
Però senyora, sóc periodista, no tem que publiqui la notícia.
Amic meu, és què li haig d’explicar tot! El seu escrit passarà abans per les meves mans. No sap que el meu home és el principal accionista de ‘El Correu Mundial”. I el senyor Figuerola, el seu director general, és un amic meu de joventut. Vostè m’ajuda, escriurà el seu article i segurament tindrà una bona recompensa.
En sortir sento un gemec millor dit un plor que ve del carrer...
Miquel Pujol Mur
Berga, 22 agost 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada