Avui mateix, aquest cop ajudat per les paraules del director, m’he decidit a fer el millor reportatge de la meva vida sinó ja m’ha comunicat que m’acomiadarà i no estan les coses de l’atur tan bé com per anar a demanar feina. M’ha avisat amb aquestes clares paraules:
O em portés un article bo i sense entrebancs o no tornis a entrar per la porta de la redacció. I tu dic ben clar, ho entens, si no em portes alguna notícia publicable vas directament al departament de personal i segons ordre del director general,- i m’ha assenyalat amunt, al pis superior- ho has escoltat bé, del director general, demanés la liquidació. Jo, com Pilats, em rento les mans i sense tindre cap recança. Ets un baliga-balaga!
He pres amb una revolada l’anorac del penja-robes i he sortit corrent al carrer. Quina gent aquesta del periodisme penso mentre en el vestíbul em poso bé el barret. Home, tot hi ha que dir-ho, potser una mica de raó la tenen, segurament els meus hàbits no són els millors per viure en companyia d’altres persones. Millor dit, puntualitzem això de persones, vull dir de mascles gelosos i possessius. Sóc un noi, bé un home ja, alt, guapot i bastant musculat, vull dir ben parit, a qui les femelles no l’hi neguen res.
Això de res, més val deixar-ho estar! I en el treball ja sé que m’encanto massa amb les xiquetes sobretot si són d’aquelles modernes que ensenyen una mica o molt de dalt o de sota, tant és, com més millor. Alegra la vista i el pensament i els ulls ballen com un saltamartí d’un cantó a l’altre. Tal vegada em volia amistançar amb la secretaria del director, és una mica gran, ja ho sé, però també és ben aprofitable. Uf! com estava i està encara, però em va donar una plantofada a la cara que em va posar la galta vermella com un tomàquet. Més tard em vaig assabentar que s’entenia amb el director general i que n’havia cinc o sis de la redacció que també hi anaven darrere i la volien conquistar. Bé, això de conquistar potser hauríem de ser més prosaics, menys paraules i més moviments. Ai, la competència! Ara que si va repartint cleques com la que em va donar estan apanyats.
Clar, fent fotocopies a la redacció tampoc em volen, diuen que per això ja tenen els becaris que no cobren, que no cobren serà materialment, però d’esbroncades una rere l’altre. A tots no, a la Mónica, la “pechugona”, no li diuen res. Maleïts! Quan la miren se’ls hi cau la baba. I al despatx del director s’hi passa molta estona, no sé, no ho veig clar, però més val callar.
Quina situació la meva sense un ral i devem, fins i tot, el dinar a la fonda. El cotxe ja me’l van embargar la setmana passada, sort que vaig fer un favor, una petita informació de res, a un amic, a l’amic, bé això d’amic...un mafiós més aviat i el vaig poder recuperar del concessionari.
I si anés al bar de la cantonada a esmorzar? La filla de l’amo, la joveneta amb mira amb ulls tendres i és “xamoseta” amb aquella samarreta que li marca. Ai! que li marca. Però el pare com en un pedestal darrere el mostrador no li treu l’ull de sobre, però potser em fiarà. Burxo en les butxaques i,
Calla si tinc 10 € a la butxaca de l’anorac. No ho sabia, encara podré prendre un tallat i una pasta, després Déu dirà... Si trobo un lloc barato fins i tot dinaré.
Decididament vaig al bar de la cantonada, pel somriure de la Jennifer ben val aguantar la cara de prunes agres del pare. Ull! Quina mala mirada que m’ha fet la noia, el seu pare ja ho sé que sempre fa mala cara quan em veu.
Hola Jenni- he dit amb veu melosa. No m’ha fet cap somrís, més aviat m’ha ensenyat els ullals. Tindrà allò... Ja sé que són moments emprenyadors i de malestar, però sembla que l’ha mossegat un licantrop.
Haurà trobat un altre que li balla l’aigua? Dec estar veient visiones, si em sembla que se li allarga el musell i treu baves de ràbia. Ja ho sé, ahir no vaig esmorzar, només un cafè; no vaig dinar, només unes engrunes d’un entrepà que vaig trobar en una paperera i per sopar un culet de vi de l’ampolla. No em miro a ningú ni la Jennifer, ni el seu distant pare, m’acoto al cafè amb llet i mossego el croissant. Manoi! Com remena la Jennifer, noi, la gana em fa desvariejar.
Ja sóc al carrer, la Jenni quan he pagat i m’ha tornat el canvi i l’he agafat sense deixar-li propina m’ha fet una cara com dient-me: miserable garrepa, que no tens on caure mort. He fugit del bar trepitjat i petit com un cuc, però d’aquells cucs petits, petits. Al maleït pare per primera vegada l’he vist riure estúpidament. Ai pobre de mi!
Ja posat enmig de l’acera miro amunt i avall i de veritat no sé on anar a buscar la benaurada notícia. De sobte veig venir un cotxe a molta velocitat i la primera idea, aquella que diuen que és la que val, m’aconsella: quan el cotxe passi per la cantonada del carrer Londres faig com si anés a creuar el carrer, tal com corre no tindrà temps de frenar i m’atropellarà, jo em deixaré caure ben bé damunt del capó i ja està. L’hospital, la baixa segura, cobraré de la Seguritat Social, no em poden acomiadar, mantingut i després a cobrar la indemnització de l’assegurança del cotxe.
I girant-me em disposo a baixar al carrer. Observo que el vehicle ha arribat al punt crític, aixeco el peu i... Quin darrer pensament, fins i tot, la Jenni segur que em veurà ferit i em tindrà compassió i l’hi cauran unes llagrimetes dels seus bells ulls.
Decidit faig el pas, tanco els ulls i...
Miquel Pujol Mur
Berga, 30 abril 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada