Avui, estic tan contenta...! Sempre que ve aquest grup tan meravellós, de Càritas, a actuar, (jo els dic les preciositats), em sento com si fos una altra persona; com si em rejovenís, de sobte, recordant coses d’abans. Encara que no tot el meu passat ha estat un camí de roses, però tant se val!
Quan vaig arribar aquí a la residència, no les tenia totes. L’altra gent em miraven de reüll. Hi havia qui em deia:
-Ai Carmeta ja t’hi aniràs acostumant... amb el temps una s’habitua a tot, com el rucs a les garrotades.
Ara hi estic bé. Penso que és el que em toca i punt!
Tot aquest planter de dones, guapes i fantàstiques, ens han fet la representació d’un conte molt bonic... “La rateta que escombrava l’escaleta”. Sí...! El de sempre, el de tota la vida... però una mica diferent! Sempre diem que en la varietat hi ha el gust. De totes maneres, el gat també ha tret les urpes tot i que, per sort, no s’ha pogut cruspir la rateta! No diríeu mai que ha passat! Han arribat la parella de la Guàrdia Civil i se l’han endut al “quartelillo”. Després ha sortit un “ratot” molt escotorit, i tot s’ha acabat bé! La parella... encantadora i feliç!
Quan recordo la meva vida, penso que també se’n podria escriure una història, més ben dit, segurament que amb el llenguatge actual seria un “culebrón”! Quan el Pere m’anava al darrere, semblava manyac, molt manyac... com tots aquells animalets que es volien casar amb la rata. És clar que després també va treure les urpes, ben aviat! Però no va venir la Guàrdia Civil
Però avui no és un dia per pensar coses tristes. Les meves preciositats, s’han vestit per la ocasió, com de costum, amb la típica disfressa del personatge que representen. Sempre fan tan goig...! A vegades expliquen acudits i canten cançons del meu temps. M’agraden tant les cançons que canten...! De jove, jo sempre cantava. La mare em solia dir:
-Ja es coneix que totes et ponen!
Han començat refilant aquell boleros... “Historia de un amor”, “Alma corazón y vida”, “Muñequita linda”... Aquest m’ha recordat aquella vegada que vaig estrenar un vestit de floretes, que m’havia fer la iaia, el dia de la festa Major, amb els enagos emmidonats a sota. Era molt maco... però una mica complicat quan volia seure.
I aquella cançó tan divertida... “El negro zumbón”! La típica de les verbenas de l'època. Vora el meu carrer, sempre fèiem una gran festa al voltant del foc de Sant Joan; tiràvem petards, trons i bombetes. La quitxalla ens ho passàvem molt bé i els grans... El meu germà, que ja era un noi crescudet, deia que el “Bayón” no li agradava; que per ballar no anava bé quan volia arrambar a la noia que li feia el pes. Feia molt riure, després acabava dient:
-Bueno, que més dóna si igualment ella també posa el “freno de mà”!
“Ahí viene el negro zumbón
bailando alegre el bayón,
le pica la zambomba y llama a la mujer.
Ahí viene el negro zumbón
bailando alegre el bayón,
le pica la zambomba y llama a la mujer.
Tengo ganas de bailar el nuevo compás
y todos cuando me ven pasar
¿Chica, donde vas?
Me voy a bailar el bayón.
Tengo ganas de bailar el nuevo compás
y todos cuando me ven pasar
¿Chica, donde vas?
Me voy a bailar el bayón.”
Ara, ja fa uns quants anys que sóc a la nova “casa”. No és ben igual que la d’abans, la meva de debò. Però aquí em cuiden que és el que necessito en aquests moments. Ha plogut tant des que cantava “El negro zumbón”...! Crec que seria bo recordar aquella altra cançó que deia així:
“Como han pasado los años
que mundos tan diferentes...
Como han pasado los años
como han cambiado las cosas...
Como han pasado los años
las vueltas que dio la vida...”
El dia que vaig complir noranta anys, la Nuri em va dur un pastís, amb espelmes i tot, que les vam bufar totes dues. Ai, se m’havia oblidat! La Nuri és una xicota excel·lent, també és voluntària de Càritas. És clar, no podia ser menys! Ella ve molt sovint, i em porta a passejar per les rodalies. És tan maca i... tan alegre! Quan arriba, és com si sortís el sol a mitja nit! M’abraça carinyosament... Jo crec que m’estima de debò! Per mi és com si fos tota la meva família sencera; la família que ja fa temps que han perdut la memòria... no es recorden de mi... de la Carmeta; la que, anys enrere, feia mans i mànigues per ajudar a tothom. Quan era valenta i tenia tanta empenta... que amb el vent de les faldilles feia trontollar portes i finestres!
Aquí, amb la cadira de rodes, tot és diferent... tot és limitat... però el cor batega de la mateixa manera que abans. Per sort, tinc la ment clara i per desgràcia, massa temps per pensar. Avui, però, em sorgeixen tots els pensaments positius. Sempre em passa quan venen les meves preciositats!
Estic al llit a punt d’adormir-me. A flor de llavis encara hi tinc aquella sarsuela tan bonica que, fa una infinitat d’anys, jo també la vaig cantar juntament amb un grup de cantaires: “La de Soto del Parral”
“Donde estaran nuestros mozos
que a la cita no quieren venir,
porque nunca a este sitio faltaron
y se desvelaron por estar aquí...
la la la la...”
Mentre intento taral·lejar-la, amb veu baixa, la meva companya d’habitació em va sermonejant:
-Carmeta, no m’atabalis més! Para de cantar que ja no és hora!
Felicitats per a totes les voluntàries i voluntaris de Càritas i també als Joans i les Joanes!
Roser Vila Pujol
23 de juny de 2012
Adaptar-se a cada etapa de la vida i treure'n les coses bones, aquest és el repte. Els records a vegades punyents, altres divertits i la tasca del voluntariat, suplint l'absència dels fills i els records d'antigues verbenes, tot reviu i es revifa com el foc en la màgica nit de Sant Joan.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest post, he recordat moltes coses de les revetlles d'abans...I m'ha entendrit el personatge de la Carmeta, i és que la vida no la podem aturar.
ResponEliminaCada etapa de la vida és diferent: Coses bones i no tan bones... coses que semblen injustes, però són com són.
ResponEliminaTot el que fan el grup de voluntàries i voluntaris per ajudar al qui ho necessita, sigui de la manera que sigui: acompanyar, fer reviure moments màgics, despertar somriures aletargats... És una tasca meravellosa que també omple la vida de les persones que han triat aquesta opció!