L’ARQUETA DE L’ÀVIA

L’home fa un moment ha parat el cotxe davant de la casa. Abans d’obrir la porta del jardí un gran manyoc de records li han omplert els ulls de llàgrimes. En aquell jardí havia jugat molts dies quan els seus pares marxaven. El pare era un industrial força reconegut i sovint era convidat a simposis fora dels país. La mare, potser una mica gelosa, l’acompanyava sempre. Ell i la seva germana mentrestant romanien a la casa de l’àvia. Per un instant li ha semblat que la porta s’obria i sortia a rebre’l la figura menuda i prima de la iaia Teresa amb el seu davantal florejat. L’àvia Teresa sempre en portava de davantals florejats, de flors grans i rosades. La visió recreava l’instant de quan els cridava per berenar. Masses records fuetegen i fan trontollar el seu pensament.

La Mónica, la seva germana, era més gran. Hi havia quatre anys de diferència i al principi jugaven junts alegrement. Però la creixença de les noies és més ràpida i passat uns anys va preferir les seves amigues del col•legi. A més, els xicots de l’institut van començar a fer-li la volta, tal com fan els coloms rere la femella, i va iniciar ràpidament una sèrie de nuviatges sense trobar el noi que apreciés la seva personalitat. Només acudien cercant la seva bellesa exterior.

Va muntar en el lleuger carrusel de la joventut, que volta sense parar, fins que marejada, i sense trobar l’adequat moment de baixar va consumir la seva existència. Finalment l’impuls de la roda va llençar-la de l’alegre fira. La barreja d’aventures amoroses, de desamors, d’alcohol, les drogues i el sexe va ser un cocktail massa explosiu. Un migdia la mare estranyada pel seu inesperat silenci va pujar a l’habitació i la va trobar enmig un bassal dels seus propis vòmits i una xeringa mig clavada en al braç. Només tenia 17 anys.

El matrimoni no va poder recuperar-se d’aquesta mort i poc després van separar-se. El pare va morir en un accident poc temps després . La mare va desaparèixer sense deixar rastre i no la va veure més. Quan va ser gran va buscar-la però totes les pistes semblaven un fil trencat que no aconseguia nuar. Aleshores l’àvia Teresa va recollir-lo i fent mil esforços va aconseguir aixecar-lo de la prostració causada per la ràpida desaparició familiar. Acabats els estudis va anar a la universitat i va estudiar la carrera de metge. Actualment, és un reconegut professional però malgrat els seus 35 anys no ha volgut formar una família. La desgràcia dels seus l’ha obnubilat del desig de tenir dona i fills.

Finalment pot apartar tots els antics pensaments, entra en el jardí i obra la porta de la casa. L’olor clàssica de les coses closes és barreja amb les olors familiars que perduren en el records.

El llum no respon al polsar l’interruptor. Fa molt temps que l’àvia és morta i fins avui després de parlar, discutir; negociar com diu l’Adam, el seu cosí gran; no ha aconseguit comprar la casa. Ara sí és tota seva i ficant-se la mà a la butxaca treu la clau de la petita arqueta on l’àvia guardava totes els grans secrets, com deia rient jocosament. Mira sense veure les sales del pis baix i comença a pujar els graons fins el pis on hi ha les habitacions. Mentre puja els records altre cop l’assalten, el motiu, el so dels grinyols de cada graó. Cadascun emet al ser trepitjat la seva pròpia nota i el conjunt forma una melodia que el transporta a la infantesa i joventut.
Guiat per la memòria va a la cambra de l’àvia Teresa i en l’interior de l’armari busca l’arqueta. Per fi, la troba amagada entremig dels llençols en la postada inferior. Segurament els parents no sabien de la seva existència i al no ser visible ningú l’havia buscada entre els llençols de cotó encarcarats i pesants. S’hi haguessin estat de seda o fibra alguna cosina se’ls hauria emportat.

L’home pensa: Unes simples peces de roba han guardat el petits/grans secrets de l’àvia.

Pren la caixeta, i com no veu cap lloc adient, baixa al menjador als baixos de la casa. Assegut es treu l’americana i amb la clau obre l’arqueta. Primer treu un plec de sobres lligats per una cinta blava. Els aparta i els diposita a un costat de la gran taula. Si li manques espai no serà per què la taula sigui petita. Remena amb el dit el contingut del fons però hi ha tantes petites coses que acaba per abocar-la damunt la fusta vigilant no caiguin a terra cap dels petits objectes.

La munió de collars, polseres, anells i tot un repertori de petites joies sense gaire cost material però guardades pel seu valor sentimental queden en el tauler de la taula. Un somriure entreobre els seus llavis al veure la medalla de la seva primera comunió i l’altra quasi oblidada del premi a la poesia de final de curs. El rellotge de l’avi també hi reposa silenciós. Altres foteses li criden l’atenció, n’hi ha tantes de coses guardades en l’arqueta de l’àvia que fins podria fer un arbre genealògic lligant les joies amb els noms gravats en elles. En un petit estoig troba els dents de llet de, potser els seus propis i els de la Mònica.

Torna a guardar les mil i una peces dins l’arqueta i la mirada retorna als sobres, deslliga la cinta blava i mira la lletra. La cal•ligrafia li recorda una lletra, de qui? Se n’adona finalment que aquella lletra menuda i rodona pertanyia a la mare. Per què l’àvia amagava les cartes de la mare. Va traient les cartes i les va llegint lentament volent entreveure al màxim el significat de les paraules escrites.

Poc a poc, mentre llegeix torna a veure la cara de la mare. Canvia, a mida que s’endinsa en els escrits, la fisonomia riallera per un altre més trista, més hieràtica. Veu els ulls emmarcats de llàgrimes, la vermella i petonera boca torçada amb un rictus amarg. Moltes derrotes, poques alegries i bastants tristeses van desenvolupant-se en els transcurs dels fulls indicant l’avanç de la malaltia mental en una persona que ha perdut la il•lusió de la vida. Al mateix temps l’escriptura precisa va transformant-se en frases inconnexes i repetides. Una carta diu el mateix que l’altra però la lletra és més imprecisa i deformada.

Pren el darrer sobre i com una premonició observa la lletra escrita a màquina i la capçalera d’una institució mental. Obre els plecs i llegeix l’imprès, una simple carta impresa, en què el director del centre fredament comunica la mort de la persona indicada. Senzillament un número i un nom sense cap comentari que reflectí qualsevol sentiment. Observa la data i comprèn el silenci de l’àvia. No volia pertorbar-lo en un moment de lluita per la carrera amb l’anunci de la mort de la mare ja molt temps assolit.


Plou i l’home és palplantat mirant el blanc sepulcre, finalment s’encorba i diposita un ram de flors damunt la làpida. A continuació mussita unes paraules d’acomiadament i pensa amb l’àvia que va suportar amb fortalesa tota la desgràcia, sense voler interrompre els seus estudis.

Marxa pel jardí i es diu: Mai seran els meus pacients només un número i un nom mecanografiats en un imprès. Vull conèixer el seu món.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 juny 2012.