LA FONT DE LA PLAÇA.

Asseguda en un bar, davant una taula amb un cafè escumejant, en aquella plaça de poble. El poble i la plaça on havia nascut i passat la infantesa. La Laura contempla aquells arbres ja vells, que gairebé no reconeix. La plaça és totalment diferent de com l’havia conegut, tot és ciment, encara la recorda amb la terra d’abans, però quants anys fa que no havia tornat al poble, gairebé trenta, no hi havia tornat més des que van marxar per anar a viure a ciutat.
Ara l’han destinada com a professora a l’Institut d’aquí; abans no n’hi havia d’Institut al poble.
Mira la casa de la cantonada, allà on fa quaranta dos anys havia nascut, res li recorda la seva casa. La vella casa ha estat substituïda per un bloc de pisos molt alt, tota la plaça està envoltada per grans blocs.
De sobte allà en un racó descobreix la vella font de pedra. Quants records li porta aquella font; està una mica arreglada , si, però continua igual al mateix lloc, conserva el mateix encant, té el mateix aspecte, el mateix rajolí. Es veu a ella de nena jugant amb altres infants de l’entorn, corrent empaitant-se i tirant-se aigua al damunt, mentre fan un gran guirigall. També érem una mica entremaliats, de petits, -pensava- a vegades omplíem globus amb aigua i els anaven a descarregar a la botiga de cala Maria; ella sortia cridant amb la petitona al coll, mentre nosaltres corríem a amagar-nos. Per cert la botiga era aquí on ara m’estic prenent el cafè . Com ha canviat tot, coneixeré algú? -es pregunta.
Està tan capficada amb els seus pensaments , que no s’adona que fa estona, una dona força gran està parada davant seu i l’observa, quan aixeca la vista aquesta li somriu, tot dient,
- No ets la Laura?
- Si... vostè es d’aquí?
- Si noia , si, ja veig que no em reconeixes. Sóc la Maria , la que tenia aquí la botiga.
- La Maria!!! Valgam Deu!!! No l’hauria pas reconegut; Vaig marxar tan jove.
- Doncs jo te reconegut de seguida. Ets clavada a la teva mare.
- Com ha canviat tot!
- Si noia, si, tot va canviant. Tots canviem . Encara penso a vegades en les vostres trapelleries de tirar-me aigua dins la botiga.
- Es el primer record que m’ha vingut , quan he vist la font. Almenys aquesta no l’han canviat, l’han deixat al mateix lloc i l’ha remodelat amb el mateix estil. La font és l’única cosa que manté l’essència de la plaça.
La Maria va assentint amb el cap, contemplant a la Laura, mentre el seu cap ple de cabòries no pot allunyar del pensament a la seva filla –Ara seria una jove com ella, si fa o no fa, amb uns quan anys menys.

- setembre de 2011-