El noi que no volia córrer, però es mirava a la noia gasela va decidir fer-li un obsequi per cridar la seva atenció. No volia que el veies com un més dins el munt de nois endrapadors d’entrepans.
Passant pel carrer Gran va resseguir una a una les botigues cercant i escodrinyant els múltiples objectes que li oferien les mil i una tendeta.
En passar per la botiga on venen coses d’art imaginari una estranya figura li cridà l’atenció. Era diferent a les altres figures: gros, rodo, abonyegat i amb una llengua carabassa que li sortia de la boca com s’imaginava que es posaria la seva si corria darrere la ràpida noia. Finalment es decidí i entrà a la botiga.
Què vol?- Li pregunta la dependenta després dels bons dies habituals.
Aquella figura. Però sap que és?- demana animosament.
Manel!- crida la dependenta- Què és aquella figura de la closca verda?
A mi m’ho dius?- respon una veu d’home des del fons de la rebotiga.- La va comprar la mare.
Miri, no ho sabem, però és bonica.- De cop per fer l’article afegeix- A més li portarà sort.
Sense saber per què el noi treu la mà de la butxaca i paga.
Sort, si- pensa al ser al carrer- i com li dono si sempre corre lleugera com el vent?
Miquel Pujol Mur
Berga, 18 octubre 2011
doncs jo crec que aquest relat hauria de tenir continuació. És com si et tallàssin una bona película a mitja projecció.
ResponEliminaSi t'ha agradat i l'has trobat curt dues vegades bo
Elimina