Elcartell mes maco

En Joan era un noi de 9 anys molt eixerit. Li agradava la música, jugar a futbol, i pintar. Sobretot pintar! Li agradava tant…….
Fa uns dies però va tenir una experiència una mica estranya.
Al seu col·legi van fer un concurs de cartells per la festa major del poble i el que guanyés seria el cartell oficial de la festa. Després de molt rumiar va decidir que pintaria uns nans que juntament amb uns follets representaria que muntaven el rètol de “Benvinguts a la festa major de Pineda de Munt”.
A mida que anava pintant se sentia millor . Al cap de una setmana ja tenia els personatges acabats. Un bon dia en arribar al col·legi li va cridar l’atenció alguna cosa
- Aquí hi ha quelcom que no lliga - Va pensar - Jo diria que el follet del vestit groc l’havia deixat al requadre de la dreta de la pintura, al costat del nan que portava l’acordió. En canvi ara es a baix de tot jugant amb un conillet rosa just a l’herba. I a mes no recordo haver pintat un conill. Que estrany
- En Joan va marxar tot pensarós cap a l’estudi.
Quan va sortir de classe hi va tornar a mirar-ho i oh sorpresa! El conill ja no hi era.
Al costat de la seva pintura hi havia la de l’Enric i se la va mirar:
- Òndia el conill rosa es aquí! Què passa? I el follet groc és al seu costat! I té un ull a la viruta! Ostres i al conill li falten els bigotis!!! Sembla talment que s’hagin barallat. Però això és impossible!!
Tot capficat va pensar que potser n’hauria de parlar amb l’Enric, però com s’ho faria? Si amb l’Enric no es parlaven des que tots dos volien guanyar el primer premi i cada u pensava que el seu dibuix era el millor. Amb l’Enric sempre competien, competien per el futbol, per les mates, per qui era primer en tot, i això a pesar de que eren dos nois fantàstics feia que gairebé sempre estiguessin barallats. Els mestres ja n’estaven molt tips i no sabien massa com arreglar-ho. En Joan es va començar a donar compte que d’aquesta manera mai anirien enlloc i es va començar a preguntar si els dibuixos que havien fet també estaven enfadats entre ells
- Quina tonteria - es va dir, però el cap li va seguir barrinant. - Demà toca taller de pintura. Ja veurem què passarà
L’endemà quan va arribar ja hi havia l’Enric i estava enfurismat.
- Que li has fet al meu dibuix? Mira quin garbuix!! Tots els teus dibuixos son al meu full i mira les fulles dels arbres son a terra, els animals tos malferits, les herbes trencades, els teus nans sembla que els hagi atropellat un tren, els follets ben esgarrinxats. Ho veus? Mira-ho tu mateix!! – cridava.
En Joan es va posar a riure. Al final li feia gracia aquella situació i quan l’Enric es va calmar li va proposar que a la nit hi anessin a veure què passava amb els dibuixos.
I Així ho van fer, varen demanar permís al director i a la nit tots tres van a anar cap a la sala de dibuix. Quan varen arribar allò era un batalla campal els dibuixos corrien per terra, es perseguien, s’estiraven els cabells. No solament els seus si no també els dibuixos dels altres nens. El director no s’ho creia i pensava: Què m’hi deuen haver posat al cafè? En Joan i l’Enric es van posar a cridar molt fort: QUE US PASSA? PAREUUU. I van cridar tant fort que els dibuixos es van quedar quiets.
- Què us passa? - van preguntar.
-Vosaltres en teniu la culpa de tot això - va dir un dibuix molt bonic que representava un rovello i que no l’havien fet ni en Joan ni l’Enric.
- A tu qui t’ha dibuixat? - Va preguntar en Joan - La Clara, li va respondre el bolet
- I a mi en Carles va dir un cargol molt bonic
- I a mi el Gerard va dir un escut del poble de Pineda – I Així van anar sortint molts dibuixos: La A de l’Anna. Un petit vaixell del Guillem. Un petit tabaler de la Marta i molts mes dibuixos
-Perquè en tenim la culpa va dir l’Enric? - I en Joan pensava: em sembla que ja ho sé.
- Us creieu que nomes en sabeu vosaltres de dibuixar, i que els demes nens no en saben , sou uns orgullosos! I a sobre sempre us baralleu. Ahir ho varem voler dir als vostres dibuixos, que s’estaven barallant i ens han volgut estomacar. Que no estic ben dibuixat jo? - I l’Enric va dir: sí, ets molt maco.
I el tabal va dir: - i jo, que no estic ven fet? Bé ja sé que no gaire( enrajolin una mica) però quin color mes bonic tinc oi? I no sabeu amb quina il·lusió m’ha dibuixat la Marta!
En Joan va dir: - Ara ho entenc. L’Enric i jo nomes pensàvem en guanyar el concurs i ens crèiem els únics capaços de fer el cartell. Hem estat tant orgullosos que fins hi tot hem fet dibuixos orgullosos. Proposo una cosa : Perquè no fem un sol cartell amb tots els dibuixos de tots els nens? Serà molt maco i a mes així serà segur que guanyarem el primer premi!!. - I l’Enric va dir que li semblava molt bé. I el director els hi va donar un llençol blanc que van clavar amb xinxetes a la paret . I en Joan i l’Enric els hi van demanar als dibuixos que s’hi anessin posant i miressin de fer una composició molt bonica i alegre i que sobretot no es barallessin . Al cap d’una estona després d’unes quantes empentes es van haver col·locat i va quedar un cartell tant maco que en Joan, l’Enric i el director es van passar la nit contemplant-lo.
L’endemà al matí quan van arribar els nens no es creien el que veien.
- Però si son els nostres dibuixos!!
- Mira, aquest es el meu - deia el Martí -
- I el meu……I el meu…..I el meu . I cada nen hi va trobar el seu dibuix.
Van guanyar el primer premi del concurs ( es clar, com que no se n’hi va presentar cap mes!!)
I la gent del poble quan miraven aquell cartell deien: mai no havíem tingut un cartell tant maco.