(Record, gitanos, covid-19, estació)
Encara recordo aquella tarda
d’aquell dia de primavera, en la vella estació del poble; aquella família de
gitanos, bé, la mare i els quatre nens de diferents edats, un encara nadó que portava la mare als braços,
que van baixar del tren. Jo era allà on havia anat a acompanyar una cosina que
m’havia vingut a veure.
Els dos nens més grans van venir cap a mi i em van demanar
alguns diners per comprar un entrepà
perquè no havien menjat res en tot el dia
i tenien gana. No portava diners
a sobre , però com vivia molt a prop d’allà els vaig dir que m’esperessin que
els portaria alguna cosa. Vaig anar al forn de vora casa i vaig comprar un
parell de barres de pa i a casa els vaig preparar cinc entrepans del pernil que hi havia al rebost, unes
fruites que tenia i una ampolla de llet
i els hi vaig portar a l’estació on m’esperaven frisosos . Encara veig les cares de felicitat d’aquells infants
i l’agraïment de la mare.
Els vaig tornar a veure altres
vegades pel poble i sempre em venien a
parlar i a saludar. Aviat es van espavilar i la mare passava a vendre
roba per les cases i també a vegades l’hi havia comprat alguna cosa.
Avui soc a l’estació del nord a
Manresa esperant el tren, estem en plena pandèmia del Covid-19 , l’andana està atapeïda de gent , jo intento guardar distàncies , tot hi
portar la mascareta posada; de cop sento una estrebada al moneder i veig un xicot jovenet, de pell morena, es veu que no
es del país, que em tiba la bossa . Començo a cridar i ell corre i puja a una
moto que un altre vailet més gran mantenia
engegada i van marxar ravent; per més que cridava, la gent feia orelles sordes, ningú es va moure
d’on estava. Tot hi que no hi portava gaires diners si que va ser un bon
enrenou pels documents que hi havia.
Aquets xicots d’avui... pispes i maleducats, son uns galifardeus, no
s’assemblen gens amb aquells petits gitanos d’anys enrere, que m’han inspirat aquest relat. Ja se sap... llavors, eren altres temps!
08/05/2022/