"No miris la misèria que hi ha , pensa en la bellesa que encara queda el teu voltant" (Anne Frank)
La
Svetoya està trista i deprimida mirant
per la finestra el paisatge desolador
del petit poblet ucraïnès on viu amb l’àvia malalta, Ahir van bombardejar
l’entorn , tot i que no hi va haver víctimes si que va quedar part de la plaça
ensorrada i algun edifici malmès. Van
tenir un ensurt molt gran, pensaven que allà potser mai hi arribarien les
bombes
Abans
vivia a Kiev, amb els pares i germans, però al començar la guerra el pare va
haver d’anar a defensar el país, la mare amb els tres germans petits va fugir
cap a la frontera. Van arribar a Catalunya i allà estan bé, però m’enyoren molt
i jo també els trobo a faltar . Amb només divuit anys, vaig venir a viure aquí
a aquest poble del oest del país per cuidar l’avia Radmila, que està molt delicada de salut i es
va voler quedar a casa seva i al país on
va néixer i on vol morir; en aquest
petit poble on fins ara estàvem tranquils, però fa unes setmanes que de tant en
tant ens donen algun ensurt. De cop escolto les seves passes que s’atansen pel
darrera i em posa la ma a l’espatlla mentre em diu,
¾
No miris la
misèria que hi ha, pensa en tota la bellesa que encara queda al teu voltant i
sigues feliç.
¾
Es que es
tant trist tot això, fa un mes que no sabem res del pare i com trobo a faltar
la mare i els germans, diuen que pensen tornar aviat, quan penso en la nostre
casa de Kiev potser ja està enderrocada.
¾
Mira el cel
estrellat, ara que comença a fer-se fosc i com surt la lluna que il·lumina la
foscor.
¾
No saps com
t’admiro iaia. Veure la part positiva de tot. No trobes a faltar als demes?
¾
Es clar que
m’agradaria tornar a veure a la filla i els néts, al gendre, però amb tu tinc
una gran companyia i no em fa por morir .
Es
van abraçar les dues dones, quedant una estona en silenci. Van mirar el cel ple
d’estrelles i una estona es van oblida de la guerra i la tristesa que estaven
vivint. Després una vídeo trucada de Girona, on van poder parlar i veure la
família refugiada allà, ja parlaven de tornar i anar a viure al poble tots junts,
deien que era un lloc més segur. La trucada els va alegrar el vespre, per sort semblava que els bombardejos
a la zona havien sigut esporàdics.
L’endemà
al matí el sol va sortir resplendent, el fred es començava a deixar sentir ;
amb algunes veïnes del poble van anar a ajudar a les zones que havien quedat
afectades pels petits artefactes que havien deixat caure avions en retirada. Allà la vida continuava
tranquil·la, la gent s’ajudava uns amb els altres i compartien els escassos
queviures que tenien . La solidaritat entre la gent era d’una noblesa
extraordinària .
Un
dia a la tarda , truquen a la porta ... sorpresa, no podia ser . Era el pare,
estava ferit, però era allà, caminava
amb una crossa. No es res greu, no us espanteu, -va dir- he estat unes setmanes a
l’hospital. Vinc a acabar de recuperar-me en aquest indret, quan estigui bé ,
tornaré a defensar el país.
Han
passat dues setmanes tranquil·les i felices amb el pare allà, un home jove al
poble, on només hi havia nens i homes molt
grans. Avui està millor i ja s’ha d’incorporar de nou a l’exercit, demà mateix.
El vespre videoconferència amb Girona , aquests haurien volgut ser allà , però
les fronteres eren tancades i no és podia entrar al país, esperem no trigar
massa a poder tornar a casa o almenys al país. Llàgrimes i acomiadaments i
ganes de poder-se retrobar tots plegats. Ganes que s’acabi la guerra i poder
gaudir junts de pau i llibertat. Ja ho diuen que l’esperança no es pot perdre
mai.
10-11-2022-