BON NADAL
(amb aquest petit poema de Joana Raspall)
-No tens por tot sol al prat?
-No estic pas sol! mira els àngels
-voleiant al meu costat.!
-Jo sols veig una nit fosca
-Fosca? No la saps
mirar ,
-Es tota plena d’estrelles
-En un cel brillant i clar
“M’agradaria escriure’t les
paraules més belles, aquelles que només sap el silenci...” aquelles que tantes
vegades havia pensat en dir-te quan et
tenia a prop i que mai vaig gosar dir per la meva timidesa o potser per la por
de que em refusessis i no volguessis saber mai més res de mi. Vaig ser un
covard! Ho se, i les vegades que me’n he penedit. Aquestes belles paraules que
retrunyen cada dia en el meu cervell, però mai esdevindran sons.
Només així podré
alliberar-me l’angoixa i el neguit que
sento i de la covardia de no haver sabut dir-te tot el que sentia per tu sense
ni tan sols donar-me una petita
oportunitat.
/10/11/2021/
“La sort no és altre
cosa que l’habilitat d’aprofitar les ocasions favorables” (Orison Sweet)
La Teresa avui ha complert cinquanta-quatre anys i te una
vida privilegiada, alguns dirien que la sort li ha vingut sempre de cara i ho ha tingut tot fàcil, però
no sempre ha estat així. Ara al vespre fa una pausa dels papers que està
repassant per l’exposició de demà com a Consellera
de Joventut al Parlament de Catalunya.
“Si la mare ho pogués
veure que orgullosa estaria de mi” llavors li venen al pensament tot un seguit
de flaixos de quan era adolescent, i quan la mare estava malalta, abans de
morir li repetia. “No deixis que ningú dirigeixi la teva vida, fes el t’agradi
i sobretot ... aprofita les ocasions favorables, i tindràs la sort de cara.” He seguit el teu consell mare i quanta raó
tenies, llàstima que tu no poguessis fer-ho.
Per arribar a aconseguir el que volia la noia va abandonar la
casa on va néixer i al pare, quan aquest hi va portar la nova parella, uns
mesos després que la mare morís, trista
i afligida la Teresa va marxar a un altre poble per viure amb l’àvia. Com no tenien masses diners és va
posar a treballar en una botiga de roba, la pagaven poc , per més que hi feia de tot, netejava , encàrrecs i estones de
dependenta, per tal d’ajudar a l’àvia i tenir ella alguns calerons . Com era
molt bona comunicadora aviat es va convertir en una experta en ventes; encara
que la mestressa no li volia apujar el sou, ni tampoc que li eclipses el lloc, llavors
ella va decidir canviar de lloc i va
trobar feina de dependenta en una gran boutique en de la capital de comarca,
amb un bon sou que li va permetre independitzar-se de l’àvia, que ja intentava de
buscar-li marit, quan encara no tenia vint anys.
Amb la seva experiència .... Aviat va ser la cap de secció,
amb dependentes sota el seva supervisió.
La feina li agradava, però a vegades pensava que hauria d’haver continuat els
estudis que havia deixat per la malaltia
de la mare. Llavors va conèixer el Gerard i el cap de dos anys és casaven amb
gran alegria de l’àvia i a l’any ja va néixer la Laura. Va poder compaginar el treball amb criar la
petita, tot i que el Gerard l’ajudava una mica, els estudis van quedar aparcats
de nou. Van ser uns anys molt bonics i feliços, el que passa és que al xicot no
li agradava treballar, però si gastar el que no tenia i als pocs anys ell va marxar amb una dona gran que tenia
molt diners. Va ser un cop dur, sobretot per la petita Júlia que va trobar a faltar molt el pare i per ella que
havia estat molt enamorada. Amb la
nena, el treball, va tenir que pencar de valent per sortir-sen , però el
treball li agradava i era molt estimada
a la feina, tant per les companyes com per la direcció de l’Empresa que s’havia
anat expandint amb botigues en altres comarques.
Quan la Julia va ser una mica més gran va començar a estudiar
a través de la UOC, pedagogia, i va descobrir el gust pels estudis i el que s’havia
perdut en la adolescència. Compaginava treball, estudis amb ser mare, la nena
amb deu anys l’animava i encoratjava a seguir endavant.
Dels homes i d’amors no en volia saber res, no volia
complicar-se la vida de nou, però una cosa és el que vols i l’altre el que
passa, El Carles era un company de treball, el seu cap i passaven moltes hores
junts, era atent i educat amb ella, a vegades treballaven fins tard junts i es
van enamorar, el problema era que ell era casat i s’havien de veure d’amagat,
ell li jurava que aviat deixaria la dona però per motius econòmics havia
d’esperar un temps per resoldre problemes econòmics , cosa que mai es produïa.
Ell també la va convèncer de ficar-se en
política, cosa que a ella no li importava un rave i mai se li havia ocorregut,
però no va voler desaprofitar l’ocasió
d’explorar nou camins, encara que
l’empenta del Carles va ser decisiva, aviat es va trobar molt bé allà, això era una
cosa que l’omplia, el treball que sempre
havia desitjat. La relació amb el Carles es va anar refredant i cada un va
continuar per camins diferents, ella va deixar la feina per no veure’l més
La política ja l’havia atrapat, el partit escollit de
moment no tenia gaire empenta,
ella no li va costar gens de aprendre
tots els recursos i mitjans per entendre i el fet de ser una convincent
oradora, i els estudis que seguia a distància li ajudaven, a les últimes eleccions va pujar molt el partit i ella va
entrar la Parlament i també en el Govern com a Consellera, decididament havia trobat ell seu camí i on
podia desenvolupar els seu talent i aspiracions . Estava acabant la carrera de
Pedagogia i es va animar a començar Ciències Polítiques, que si ve encara no ha
acabat li serveixen de molt en la nova etapa, segur que l’acabo, -pensava- encara que sigui quan em jubili.
Uns cops a la porta la tornen a la realitat , veu que són les
dues de la matinada, és el Quirze, la seva nova parella que fa dos anys que
estan junts, ell també es diputat encara que
d’un altre partit, ho discuteixen tot però s’entenen molt bé .
¾
Que
en tens per gaire. Que demà has d’estar ben desperta.
¾
Crec
que fins m’he endormiscat i he fet un repàs de la meva vida.
Tanca el plec de papers i marxen el dos cap el dormitori, encara els falta celebrar el dia de l’Aniversari.
10/09/21/
Fa uns quants anys, quan estaven tant de moda els PowerPoint, n’havia fet alguns. Ara he recuperat la lletra i algunes de les imatges d’aquest que vaig fer sobre la tardor, fa ja forces anys, amb unes boniques fotografies d’aquesta agradable estació.
SOM A LA
TARDOR
Tonalitats diferents de colors apareixen per tot
Els rosers silvestres llueixen la bellesa dels seus fruits
vermells.
El vent remou els arbres, s’assequen les fulles... Som a la tardor.
El dia s’escurça i la nit s’allarga, els camps s’omplen de
color.
L’aigua de les darreres pluges s’esmuny avall pel rierol,
Però avui el sol llueix i dona escalforeta encara.
A les vinyes daurades i penja tardà algun petit escarrim..
Calma i placidesa , la naturalesa ens depara.
Sensacions, olors i colors es respiren a l’aire...
vesteixen camps boscos i prats...
Dóna’n pau i serenor!!!
Tardor, temps de plenitud, de fruita madura...
Castanyes, magranes, codonys, bolets i fruits de la terra a vessar.
Les flors es marceixen, la terra reposa
Un nou cicle de vida es prepara i reposa... per tornar a
començar.
Admirem! Gaudim! I
deixem que flueixin...
Colors, sentiments, emocions ...harmonia,
Potser melangia i tristor....
Mentre escoltem la remor del vent que ens xiuxiueja ... BONA TARDOR!!!
/26/10/2021/
La Lidia
Com cada estiu la Gemma i el Toni
passen unes setmanes de vacances a
Cadaqués, des que fa deu anys van decidir comprar-hi aquell petit apartament i
també alguns caps de setmana durant l’any , visiten l’encantador i petit poble de
pescadors, encara que el turisme l’ha envaït i de pescadors quasi ni en queden,
conserva viu l’encant i l’atractiu de
temps enrere que va captivar bohemis, pintors
i artistes que el van posar de moda en
la primera meitat del segle
passat.
Avui fa un dia rúfol i bufa la tramuntana, la Gemma amb unes
amigues passegen pel passeig vora el mar de sobte es detenen davant un grupet
de gent que esta parada davant aquella esvelta escultura que presideix aquell
lloc. Un xicot ben plantat que fa de guia
crida alçant la veu , perquè tots el pugin escoltar
¾
Estem davant de la Lidia de Cadaqués . Que us sembla aquesta noia?
La majoria arronsa les espatlles,
altres diuen que no saben qui es. Llavors ell amb parsimònia i calma els hi
explica la història d’aquella noia que es diu Lidia.
“La Lidia era d’aquest petit
poblet. El seu pare era pescador i ella repartia el peix per les cases. Deien
que la seva mare era una bruixa, però això de la bruixeria a ella no li anava.
Ella, era una noia molt espavilada i
va voler construir i ser la mestressa
de la seva vida. Com era molt guapa tenia molta requesta de pretendents,
es va casar molt jove amb un noi amb
diners, però mai es va deixar doblegar per ell i després d’uns anys es va
separar , cosa impròpia d’aquell inici de s. XX. Va acollir hostes a casa seva, artistes i
bohemis que visitaven el poble, i és va fer molt amiga d’alguns d’ells. També
va ser una gran amiga de Dalí, el
pintor, diuen que també va ser la seva inspiració i la seva musa. Algunes males llengües deien que va tenir
molts amants, però ella sempre va viure sola i va criar als seus fills. Aquesta
escultura representa a una de les primeres dones valentes i emancipades ... L’emancipació de la dona en aquest petit poble, en un temps on una
gent plena de perjudicis , que la criticaven i no entenien la forma de viure de
la Lidia, tant de joveneta com en la edat adulta es va fer estimar i respectar
seguint els seus impulsos , guanyant-se bé la vida sense deixar de ser mai ella
mateixa.. Finalment fa uns anys se li ha reconegut la seva valentia i li han fet aquesta estàtua en aquest bonic
passeig vora el mar... Ara continuaren
l’excursió, tots a l’autocar cap a Port
lligat i anirem a visitar al casa del conegut Dalí i després cap a dinar
La gent es va anar diluint, el
Toni, que feia una estona havia vist les dones si havia acostat i va escoltar
una part de la història. Les dones feien
magarrufes , mentre la Gemma deia:
¾
Em sembla que aquet guia els hi ha pres el pèl.
El Toni , va veure que aquest encara era allà parlant amb una dona i el va anar a trobar,
¾
Escolteu mestre, es pot saber d’on heu tret
aquesta història de la Lidia, em sembla que no té poca cosa a veure amb la
realitat.
¾
Bé, m’havien donat uns apunts i es veu que els he
perdut i només els havia donat una ullada per sobre. I ve tenia que explicar
alguna cosa.
¾
Podíeu haver anat a l’oficina de turisme i us
n’hauríem donat una copia. Això és enganyar la gent , i no teniu pas massa
fantasia.
¾
A la gent poc els importa tot això. Volen fer
fotos, veure coses i el que els expliques en poca estona ho tenen oblidat.
¾
No tothom es igual. Jo no us llogaria pas per
guia.
¾
Com que aquí segurament no hi tornaré més, tant em
fa. Adéu, vaig a atrapar la meva gent.
Es va allunyar d’allà una mica enrabiat perquè l’havien contradit ,
mentre pensava que aquell home era un perepunyetes. Que li havia d’ensenyar com
explicar les coses. Les dones li van aplaudir l’ actuació del Toni
i van continuar tots plegats el passeig.
/06/09/21/
Com
ara per les circumstàncies no es pot viatjar, almenys en llocs llunyans i ben
poc per les nostres contrades, sobretot la gent una mica grans,
he volgut recuperar algunes de les visites que vam fer en l'últim creuer ara ja
farà dos anys, per la Mediterrània, ja que sóc una enamorada d'aquest mar i els
països i ciutats de les seves costes, Avui toca visitar
Marsella. Moltes vegades havíem passat pels voltants, en ruta cap a altres
indrets però mai hi havíem entrat dintre la ciutat i vam descobrir una bonica
ciutat que ve valdria la pena dedicar-hi uns quans dies a visitar-la.
Marsella
, el que primer et sorprèn al arribar per mar és
l’impressionant grandària del port, el segon més gran d’Europa, i les muntanyes
que arriben al mar, tot Marsella costeruda, enfilada entre turons
. Sortida pel nostre compte del vaixell, com que per dificultats de
salut no podem caminar gaire, vam decidir agafar un trenet que fa
una ruta pel el casc antic arribant fins dalt del santuari
de “ Nostra Dame de la Garde” al cim d’un turó de 149m. des
d’on es pot veure una magnifica panoràmica de la ciutat i del port. El trenet ens condueix a traves del port vell,
entrant per un seguit de carrerons, continua per la vella
carretera que bordeja el turó, mentre la guia va explicant pels diferents llocs
on anem passant.
Havia
sentit parlar de la Platja dels catalans, i estava pensant que si tinguéssim
més temps m’hauria agradat anar-hi. De sobte el trenet fa
una parada i la guia anuncia “La Platja dels catalans” abans era
el barri dels catalans, ara queda la casa i el carrer
dels catalans . Una petita platja amb el nom i una reixa que es tanca per la
nit. Llavors segueix amb l’explicació de la història. L’any
1720 Marsella és assolada per la pesta negre i perd la meitat
de la població. Les autoritats miren d’atreure gent d’altres indrets. Un grup
de pescadors catalans, s’instal·len a l’àrea de la cala de Saint Lambert, a la
platja hi havia una torre abandonada, antic llatzeret o infermeria, on feien la
quarantena durant l’epidèmia (encara si pot veure ) i allà van
construir el barri dels catalans, llavors apartat del port i fora muralles. Els
catalans van introduir les seves tècniques, pescaven més i millor, per això mai
van tenir una bona relació amb els pescadors autòctons, que sovint volien
fer-los fora. Si van estar fins a finals del segle XIX, quan es van
enderrocar les muralles i és van urbanitzar la zona , alguns van tornar cap a
casa altres es van quedar pels voltants.
«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la seva llengua”
Pujant per amples escales fins a l’entrada de la Basílica , d’estil Neo-bizantí, construïda a la meitat del s. XIX sobre una església també dedicada a la Verge . Per fora destaca l’alternança de filades de pedra balca i marbre verd de Florència i també el campanar de 41 m. d’alçada coronat per una imatge de la Mare de deu de la Guarda de 11m. de metall daurat, La Bonne Mére com li diuen , era i és protectora de mariners i pescadors. Impressionant la vista panoràmica del la ciutat i del port.
( Natura desfermada)
S’està acabant el juliol, un dels mesos més bonics de l’any. És temps de calor, sol i vacances. Espectacular la natura vibrant amb els colors de l’estiu. A la muntanya els verds forts, brillants , ven regats, llueixen resplendents inundats pel sol espaterrant, mentre que a hores baixes el verd intens te uns tons més foscos i nítids. A les platges el mar llueix aquest color blau que tant va variant segons les diferents hores del dia, i també segons els llocs. Del blau cel del matí , al fort i intens al mig del dia fins aquell blau marí tant fosc quan el sol se’n va al a posta i s’acosta la vesprada. Això combinat amb el groc de la sorra o les cases blanques i el colorit de la gent que hi camina fan de les nostres platges un lloc paradisíac. Que bonic és l’estiu.
Per contra a l’interior
del país , camps grocs acabats de recol·lectar amb la palla encara per recollir, altres les
feines de la segar estan acabant i extenses zones marronoses ja llaurades de
nou contrasta amb els verds del bosc que
treu al nas pel costat, les masies
disseminades i el petits poblets. Altres
zones on les vinyes extenses llueixen ufanoses els ceps plens de fulla
protegeixen els raïms petits que van creixent entre les fulles. Les grans
extensions d’arbres fruiters o les de horta on sovint hi ha gent treballant o
collint la fruita.
La gent té ganes de
gaudir de l’estiu i s’escampa arreu del país, sobretot aquest any que degut a
la pandèmia i el virus maleit, té ganes de sortir , ganes de platja , de
muntanya, de natura , vol gaudir del sol, del mar o la muntanya, contactar amb
la naturalesa, recuperar el temps que ha estat confinada sense sortir del lloc
on viu. És te ganes aprofitar cada segon per fer esport passejar i gaudir del
aira, del sol, de la natura...
Més no tot és tant
plàcid ni tranquil. Amb la calor intensa els focs han fet la seva aparició,
algunes persones no tenen cura de la natura, els sembla que tot ha de durar
sempre. Deixen porqueria escampada, llencen burilles enceses per la finestra
del cotxe, plàstics i vidres escampats per tot, ja tenim amplies zones de paratges cremant,
destruint el paisatge i posant en risc la vida de les persones, que han de
refugiar-se en llocs segurs . bombers que no donen l’abast ja quan tenen un foc
controlat ja ni ha de nous que cremen.
Mentre això passa a
casa nostra en altres països propers les pluges torrencials desborden rius i
torrents inundant amplies zones i poblacions, emportant-se per davant cases
cotxes carreteres paisatges i persones. Arrossegant tot el que troba al seu pas
, amb un gran nombre de vides humanes, en alguns llocs.
Jo sempre li dic que
exagera, que d’estralls i calamitats n’hi ha hagut sempre.... encara que a
vegades començo a pensar que potser té raó, els governs no fan el que cal, els grans
empresaris volen produir més , la gent ha de comprar i llençar , residus per
tot . penso que es deure de tots de canviar els hàbits i no malbaratar tantes
coses , destruir tantes energies , fer tants productes que acabaran al abocador
o a la mar intoxicant els peixos i destruint
tots els ser vius , el planeta ho aguantarà tot –diuen- però el nostre planeta comença a gemegar,
a dir prou i no ens en donem compte.
Quin món deixarem
al nostres fils i néts? Hauríem de pensari i d'intentar posar-hi remei ara que potser
encara i som a temps d'aturar el gran desastre que s'acosta a passes de gegant.
(Juliol de 2021)
“Deixa que els teus somnis siguin més grans que les teves `pors”
On
són els meus somnis? He perdut els meus somnis. Algú els ha trobat? Fa temps
que van desaparèixer de la meva vida i m’agradaria de tornar-los a recuperar,
perquè estic farta de les pors, les angoixes, els desànim i les tristeses que inunden la meva vida des d’un any ençà.
Si,
ara recordo que... els somnis els vaig tancar dins una caixa de cartró, la vaig segellar perquè no s’escapessin i la vaig desar a l’altell de l’armari perquè
no els volia perdre i suposo que encara deuen ser allà i així de mica en mica intentaré
anar-los recuperant .
He
estat molts mesos ficada en un pou de calamitats ... que si la malaltia del
marit, l’allunyament dels fills que treballen fora, el llarg aïllament a casa per la pandèmia, la por de sortir i contagiar-nos, el tancament
de les activitats i moltes coses que abans feia i moltes altres coses que s’ha
convertit en un seguit de pors, angoixes, preocupacions ... que gairebé m’impedeixen sortir de casa, per
això de mica en mica vull recuperar la meva vida d’abans, el sortir , els somnis , les il·lusions i les
activitats que m’agradava fer, encara
que em costi.
Una
bona amiga em va aconsellar, ara que estem en ple solstici d’estiu, que per alliberar-me de totes les pors , angoixes, tristeses
i altres coses negatives que em
preocupen les he d’escriure cada una en un paper, posar-les juntes a dins un sobre, tancar-lo i la nit de sant Joan cremar-les a la foguera,
que aquest any es torna a fer a la plaça
del poble, i així podré apartar-les i allunyar-les per sempre de la meva vida. Molta
gent del poble, cremen coses velles des de mobles vells i futileses de les que
es volen desprendre, jo també serè una d’elles
Tota la tarda que se s’estan escoltant els petards, infants i joves comencen la festa, preludi de la nit més màgica de l’any . Abans m’agradaven molt els petards però ara em fan basada , sobretot al vespre i tota la nit que no deixen dormir. Però aquesta nit serà especial i fins m’agraden quan peten fort .
Son
les vuit del vespre a les nou comença a cremar la foguera, tinc el sobre a punt
amb les pors i coses negatives que em vull treure. Ho vull fer més solemne, les
ficaré dins una capsa i l’embolicaré amb aquest gran parer vermell que es vegin
bé com van cremant mentre jo ho miro. Estic en l’afer quan em truca la meva
filla i vaig a l’habitació ja que la
tele engegada no em deixa sentir bé. Xarrem una bona estona, demà ens passaran
a veure al baixar d’Andorra.
Ja
passa de les onze quan arribo a casa, contenta i feliç com feia temps que no ho
estava. He gaudit mirant com em cremava el paquet vermell i em
desempallegava de totes les coses
negatives , després he trobat una amiga i mentre menjaven coca i bevíem
mistela i cava l’hem fet petar una bona estona. Estic cansada, i
una mica alegre, però encara em falta
fer l’altre cerimònia: treure la capsa dels somnis al balcó perquè s’impregnin
de l’energia d’aquesta nit. Agafo la caixa i sento una esgarrifança estranya... no pot
ser, l’obro del tot i em vull morir... a dins hi ha el sobre de les pors i les
coses negatives. He cremat la caixa dels somnis!!!
Desesperada,
trista angoixada he agafat el sobre de les misèries i he sortit rabent cap a la plaça. La música
sonava amb força, la gent ballava contenta, no m’importava res d’això m’he
acostat a la foguera on només quedava un garbell de brases enceses i hi he posat el sobre al
damunt i no he marxat fins que he vist com
s’encenia i es consumia del tot . Demà serà un altre dia i caldrà començar de nou amb tot.
21-06-2021-
Un altre any hem arribat a Corpus i Berga no pot fer la Patum, ja és el segon any, la pandemia, tot i semblar més controlada que l'any passat, no ofereix garanties per les grans aglomeracions que es produeixen en aquesta Festa i per questions de seguratat altre vegada ha estat suspesa.
Aquestes imatges refleteixen la buidor de la plaça, de la ciutat i la tristesa de la Festa d'enguany. La imatgeria quieta i separada símbol de la festa i dels moments que ens han tocat viure.
Estic envoltada d’un mar de boira
grisa, espessa, per on és filtren suaus tonalitats de colors ... grocs, taronges, liles, blaus, grisos...
raigs de sol que intenten filtrar-se entre el immensa boirina. No es veu res,
ni amunt ni avall., ni cap a cap costat. No sé com he vingut a parar aquí. On sóc? Que
hi faig aquí? Continuo caminant per entre aquell gran bromall, el silenci es total, estic perduda,
atordida i no puc pensar amb claredat.
De sobte em trobo davant
d’aquella porta, bé, realment només és el marc , la porta és absent. Aturada
davant aquella gran portalada, no sé que haig de fer. Passar-la i continuar
caminant o tornar enrere. Resto allà indecisa, immòbil. A l’altre banda els
colors són més suaus, més tènues, la seva claredat dona calma; inspiren una pau i una tranquil·litat
acollidora, on estic ara sento una l’angoixa i un malestar que em tenalla el pit.
Finalment decideixo tirar endavant, passar la porta. Aquella quietud i placidesa m’atreuen, estic cansada, necessito reposar i recuperar forces... Faig quatre passes i arribo al llindar de la porta, llavors els meus peus queden travats; vull passar-la , però no puc continuar endavant ... els meus peus no es mouen i el cos tampoc em vol seguir... com si algú em tibes enrere o estigues lligada a un arbre gegant. M’atreuen les vibracions que em produeix passar la porta... però dubto si haig de voler passar.
Llavors penso que potser no em convé seguir endavant i vull tornar enrere, però estic allà clavada i no em puc moure del llindar d’aquella portalada. Quines coses més estranyes em passen, aquí dreta com un clau sense poder avançar ni tornar enrere, el meu cap està a punt d’explotar.
En aquell moment sento com un cop
molt fort em sotragueja, tant fort que em fa caure a terra i se’m ennuvola la
vista, ara no veig res... però començo a sentir veus , primer dèbils , llavors
més clares i entenedores,
¾
Ja l’ha tenim! L’hem recuperada!
¾
Gracies Déu meu!
Joana! Em sens? –mentre em prem
la ma amb força.
Veus conegudes que parlen i em parlen, però no puc dir res, encara
que poc a poc vaig comprenen el que
passa i vaig recordant. Aquell cotxe que
em venia de cara ... l’intent d’esquivar-lo ... i el cop brutal; després.... la
foscor total. Sento el cos entumit, febles dolors, neguit, angoixa. Sé que
estic en un hospital... però estic viva!
se que faré tot el que sigui per
recuperar-me. La medicació fa el seu afecte i torno a endormiscar-me de nou, ara tranquil·la, del meu cap ha desaparegut totalment l’espessa boirina aquell maleït llindar d’on no em podia moure.
– 26-04-2021-
( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )
El Martí contempla embovat el seu
petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la
gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so
sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.
Els seus pensaments esdevenen
grisos abans que els negres, pensa en el
seu pare, si ell l’havia mirat mai així amb amor i tendresa, com jo ara estic mirant al Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu,
pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.
Ell mai s’havia sentit
estimat pel seu pare des de ben petit el
seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un
altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard ,
el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia
saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la
nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb la mare passava tres quarts del mateix.
La persona que em va fer feliç en la
meva infantesa va ser la petita Laura, com la
cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes
jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat. Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa
amb va deixar també una mica de de banda.
La pitjor etapa de la meva vida,
però, va ser al entrar a l’adolescència
, cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com
ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras,
els companys de classe és van començar a
burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ... El pitjor va ser quan aquell bordegàs del
Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg
com un sac, vaig ser la riota de tots.
Això va fer que m’aïlles dels
pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar
, sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després
ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No
volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles ,
semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava, no tenia ganes de sortir ni veure ningú. Aquell any el curs em va quedar penjat. La
mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota
la vida” llavors la mare el feia callar
i sortir de l’habitació.
El recolzament de la mare, les paraules d’ànim i companyia de la Laura,
que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me
a sortir del pou, per primera vegada em
vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat l’estima de la germana, vaig sentir que importava
a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge,
les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de
tornar a repetir el curs.
El meu aspecte físic també
s’havia recuperat; com sortia cada dia a
caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar una mica l’aparença i m’arreglava un xic per
tornar a l’insti.....
Als quinze anys, estava en un curs enrere on no em trobava massa a gust ,
seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi ni em molestaven, fins algun havia fet algun
intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a
trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i
estudiar de valent; volia superar a
l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el
que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes
brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va
dir, ”és clar, repetint el curs això no
té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.
Era l’últim curs que feia a
l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent ,
havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A
la classe, i havia una noia nova , força
tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i
fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de
defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un
dia la vaig trobar quan sortia de classe
plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una
estona,
¾
No et preocupis per aquests galifardeus que et fan
patir, són uns imbècils.
Ella em va mirar i em va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb
la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les
seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos
tenim treball i és la mare d’aquesta
preciositat de nen que ens té als dos embadalits.
/08/03/21/
Voldria parlar amb Sant Jordi
avui dia del seu Sant,
per posar-lo al corrent
d'això que ens està passant...
No cal que porti armadura
ni espasa ni escut,
que el drac s'ha fet petit,
més petit que un cuc petit.
Oh, patró de Catalunya
allibera'ns d'aquets virus maleït,
si vens, porta'ns la vacuna
per deixar-lo ven pansit.
Vine a peu o en montura,
de matinada o de nit,
però acaba amb la tortura,
que sofrim amb el Covid.
Fes que llibres i roses avui tinguem,
i un Sant Jordi ven lluït,
que pels carrers renaixem
i siguis per sempre enaltit
Amb aquest poema que he trobat i en desconeixo l'autor, vull desitjar-vos un Feliç dia de Sant Jordi
Un ocellet refila a l’ampit de la finestra, la Laura el mira encuriosida, aviat un altre també voleia per l’entorn; un somriure aflora als seus llavis. Ja som a la primavera –pensa- mentre mira pels vidres de la petita obertura al davant seu. El mur gris i negrós com cada dia apareix davant seu, un vell magatzem a l’altre banda del estret carrer, de la residència on viu des de fa tres anys.
Som
a primers d’abril i el primer indici que té de la primavera són aquest petits
ocells i els seus cants. Degut al nou
brot d’aquest maleit virus fa un mes que no he pogut sortir de l’habitació on
el temps se li fa etern..... a través
de la finestra només veu si fa sol o plou. Passa el temps com pot, mirant la
tele, llegint una mica o guaitant la capsa dels records, un munt de fotos i papers escollits d’entre un munt que va
llençar en venir aquí, a la última estança.
De
sobte una foto li crida l’atenció, una imatge a través d’una finestra , una
imatge d’aquell poblet de la Toscana, on
van anar amb unes amigues farà un set o vuit anys. Aquella vista esplèndida
dels camps verds de la Toscana en la primavera, que veiem cada dia al despertar
per la finestra i sempre que estàvem a l’habitació d’aquella petit hostal rural en plena natura,
Aquell
poblets petits, encimbellat sobre turons, alguns els vam visitar, com Cortona dalt
d’un turó i altres hi vam passar pel
costat en alguna de les sortides que vam
fer en la setmana que vam estar allà, en
un mes d’abril ven diferent del que la gent està vivint en aquest any.
Florència
va ser l’excursió principal del viatge ,
una meravella de ciutat que sempre havia volgut visitar. Espectacular la catedral de Santa Maria del Fiore, amb
aquell impressionant campanar, el pont
Vecchio, amb les paradetes al llarg del pont, també la Plaça de la Signoria,
amb totes aquelles escultures gegants d’importants artistes i molts altres
llocs importants.
Va
ser la última sortida que vam fer amb
les amigues, algunes ja no hi són, altres ja no estan per viatjar o estan en residències la única que encara
ronda pel món és la Paula, la més jove de totes i m’envia unes fotos i uns escrits
per Wattsap que m’ajuden a passar les
hores tancada aquí dins.
Sembla que a partir d’aquest diumenge podrem tornar als espais comuns i xerrar amb les companyes , també sortir al petit jardí que hi ha a l’altre costat, almenys hi trobarem una mica de verd, de flors, de natura i podrem guaitar el blau del cel, i no aquest espai inhòspit que es veu cada dia a través de la finestra. També potser podrem rebre alguna visita d’algun familiar i d’amigues.
Podríem
ven dir que la Laura estava descobrint la primavera a través de la finestra de
la imaginació. Estava tant absorta i
relaxada que gairebé queda dormida, fins que després d’una lleu trucada a la porta
va entrar la noia que li portava un iogurt per berenar, va interrompre els
somnis i la va fer tornar a la realitat.
/03/04/2021/
