La Grisel·la feia dies que trobava el joglar una mica estrany , s’escapolia tant com podia de les visites nocturnes, i el dia que s’ajuntaven estava descentrat, no era el mateix , alguna cosa li passava, ell s’excusava que no es trobava massa bé, o que s’havia cansat molt netejant els cavalls... i mil altres excuses. El dia que el bufó va explicar a la baronessa el que havia descobert, aquesta l’escoltava atentament, cosa que mai havia fet amb ell abans. Li va demanar que l’acompanyes i no en parles amb ningú. Els van sorprendre així de matinada , els van trobar dormint abraçats en aquell racó de l’estable.
Després
de moure una gran cridòria que els va despertar sobresaltats, i es van cobrir
amb els escassos draps que tenien , la baronessa es va dir que la seguissin,
cosa que van fer amb el cap cot. Al bufó li va encarregar que acompanyes la
noia fora del castell i que no la volia veure mai més. A ell, el va fer seguir-la i el va tancar en un fosc calabós i va passar el forrellat.
En
el castell hi va haver un gran enrenou amb la desaparició del joglar, però ningú sabia que havia passat. La
baronessa va dir a les seves amigues de tertúlies , que havia marxat per que
si. A la cuina la Berta estava trista per la desaparició de la noia, ningú li
va dir res, ensumava que alguna cosa
havia passat, ja que estava al cas del enamorament dels joves. Ella sempre havia aconsellat a la
filla que si mai podia sortir d’allà es dirigís cap a Barcelona i busques a la
seva cosina la Palmira, casada amb un forner que l’ajudaria i l’amagaria durant
un any per que pogués ser lliure. Només desitjava que fos viva i aconseguís aquest
objectiu.
El
Ramir feia tres mesos que era en aquella masmorra humida i pudent, només
menjant un crostó de pa sec i una xicra d’aigua que li portava el bufó cada
dia. La baronessa l’havia anat a veure un parell de vegades, li deia que si li demanava perdó besant els seus peus
i tornava a ser el jove apassionat d’abans el deixaria sortir a un altre part
del castell més agradable, on el visitaria cada nit. Ell li deia que preferia
morir abans que tornar amb ella, que ja que havia mort la Joana, (com ella li
havia dit) ell també preferia morir.
El
missatger havia anunciat a la baronessa que el baró i els cavallers estaven
camí de tornada, en una setmana serien al castell. La dona no volia que ell mai
sabés el que havia succeït amb el joglar, ni que ho descobrís per algú, per
això aquella nit va anar al calabós, el va fer sortir per un passadís fins a un
porta secreta del castell, el va cobrir amb una vella manta i li va dir que
s’allunyés d’allà tant com pogués, que si mai es sabia res més d’ell el faria
matar.
Amb
prou feines caminava al sortir d’allà, no s’ho podia creure era lliure, però
fins quan estaria viu? estava tant dèbil, segur que m’ha deixat sortir la
bruixa perquè no em moris allà dins i trobessin el meu cadàver. Clarejava quan
va trobar un petit rierol, va veure aigua amb delit i es va submergir dins per
treure’s la brutícia acumulada, va trobar un pomer bord, on hi quedaven algunes
pomes escarransides, com se les va cruspir. Es va revifar. Que faré ara ? Buscaré
ajuda amb algun antic conegut- pensava mentre s’allunava- i marxaré cap a Barcelona, que es el que
teníem pensat fer amb la Joana, la maleïda bruixa la va fer matar, però i si no
ho hagués fet? Segur que s’hauria encaminat
cap a Barcelona... i si mai la pogués trobar?
-Això, ja seria una altre
història-.
27-04-20