El dia era gris i boirós, un matí fred de novembre, la Beneta rere la finestra està absorta mirant
aquella pluja que va caient, estones cau suau, tranquil·la i estones l’aigua pica amb força als
vidres i forma una cortina que no deixa
veure res a un pam dels nassos. A la dona tan li es com cau, només té la
mirada perduda a l’horitzó.
Ara la pluja és suau i aclarida
una mica la boira es veu el paisatge gris dels camps propers i les parets
humides de les cases del carrer de sota, la pluja i el vent han fet caure les
últimes fulles que quedaven als arbres, que barrejades amb l’aigua fan una
catifa tova que cobreix el terra del carrer. Al lluny s’albiren les muntanyes
emblanquinades, el que ens senyala que la tardor s’està acabant.
Al cel uns grossos núvols grisos
i negres avancen per ponent, deixen endevinar
que l’aigua aviat tornarà a rajar amb força. El posat trist i melangiós
de la dona , acompanyant als negres núvols, fan preveure que els pensaments de
la Beneta també segueixen aquest camí, de tan en tan una llàgrima llisca galta
avall. Amb el palmell de la ma s’eixuga la cara i torna a fitar la vista a la llunyania...
Avui, just avui fa tres anys ,
era un dia plujós i fosc com aquest. i ... ja fa tres anys, -pensa la dona- amb
aquesta pluja de novembre freda, humida que glaça el cor i la pell. Amb la
pluja te’n vas anar, vas marxar lluny, d’allà on no es
torna, després de pocs dies de malaltia.
Com t’enyoro encara, sembla que sigui ahir. Tants plans que havíem fet junts,
ara que ens havien jubilat tots dos. Sortides , viatges, activitats lúdiques...
Tots els nostres plans van quedar
estroncats . A vegades encara crec que estàs aquí amb mi, que et veig assegut a la teva
butaca mirat la televisió, que m’acosto per darrera i t’abraço... fins que es
fa palesa la soledat. Tinc al cap gravats aquells dies de pluja constant,
plovia a fora i també plovia dins el meu cor, les llàgrimes es vesaven endins
i els ulls romanien secs, quan només les boires negres ho envoltaven tot, però per
tu havia de fer el cor fort, encara que el tenia fet a trossos.
Ara, aquells núvols negres ho han
enfosquit tot, la pluja torna a caure
amb força, per la finestra només s’albira la grisor de l’aigua que cau, però la
dona encara no ha mogut ni un muscle de la cara endinsada en aquells obscurs pensaments.
De sobte té un sobresalt quan sent el mòbil que truca, feia estona que trucava ja
que el volum era molt fort, el va obrir
d’esma , la veu de la Teresa, la seva amiga, la va fer tornar a la realitat,
¾
Bon dia Beneta, com estàs? Que estàs fent?
¾
Res . No faig res...mirar com plou i estic fatal.
¾
Arreglat una mica que d’aquí una hora et passo a
buscar.
¾
No, no tinc ganes de sortir.
¾
Ja ho se i per això et truco. Avui ja han tornat
a obrir els bars, anirem a fer un
cafè al de sota les voltes i després anirem a dinar a casa, que ja el
tinc fet, la Glòria també vindrà..
¾
No... no
puc; és que avui...
¾
Si, ja sé el dia que és avui i no et convé
quedar-te sola a casa, sinó sortir, tot i el mal temps , a més ja fa una
setmana que no ens hem vist. Hem de parlar una mica. oi ? Va! Ja saps que no accepto un no de resposta.
¾
Bé, d’acord, fins aviat.
La cara li ha canviat a la
Beneta, una espurna d’optimisme desprenen els seus ulls que han fet allunyar la tristesa. -Quina bona
amiga que és la Teresa, sort n’he tingut
de les amigues tot aquest temps, sobretot amb el confinament dels últims mesos,
on la soledat era més acusada que
mai, les he tingut sempre al
costat, sovint només amb el telèfon, però elles sempre hi han estat. Han allunyat
la soledat i la tristor de la meva vida hi han fet que entre els núvols foscos i negres que m’envaeixen encara de tant en tant,
de nou i torni a sortir una espurna de
claror per on s’hi filtra tímidament un raig de sol i de il·lusió.
28/11/2020/