Vaig
deixar la tassa de cafè i agafant pel braç a la Raquel vaig fer l’acció de
marxar. La dona em va deturar, agafant-me pel braç,
¾
Te’ns tot el dret a no
voler saber res de mi res, sis-plau, escolta’m un moment. Volia demanar-te
perdó. Em sap molt greu tot el que et
vaig fer, per la meva inconsciència, la meva vanitat i orgull. Si no em
perdones ho entenc, però t’ho havia de dir.
Una
esgarrifança va recórrer la meva esquena. Aquelles paraules eren com una brisa
suau per mi, però no les volia sentir, només volia fugir d’allà. Llavors em va
fer pena aquella dona, vaig sentir llàstima per ella, però el més important,
vaig pensar que si volia recobrar la pau amb mi mateixa era necessari donar aquell pas,
¾
No vull tenir
ressentiment amb ningú. Estigues tranquil·la, el passat està oblidat.
¾
Gràcies, no oblidaré mai la teva generositat. La necessitava per poder afrontar la vida de
nou ... i ...tot el que està passant la
meva filla.
Em van
sorprendre aquelles paraules, llavors vaig veure aquella tristesa reflectida en
la seva mirada, rere aquells ulls tan maquillats
¾
Potser també li estan fent “bulling” a la teva
filla –vaig preguntar.
Em va
fer que si amb el cap, estava avergonyida, va abaixar la cara, sense gosar ni
mirar-me i em va dir.
¾
Per això ara comprenc
tant bé tot el mal que t’estàvem fent i la desesperació que devies sentir, al
intentar fer el que vas fer.
¾
Només qui es troba en
una situació així pot saber tot el que et bull a dintre, tot el que et passa
pel cap. Per sort, el pare va arribar abans i em va dur ràpid a l’hospital, i
allà amb vam fer vomitar i treure la porqueria que havia ingerit.
¾
Era una inconscient. La
vida m’ho ha tornat. La Cris també ho va intentar l’any passat,
– tenia la veu trencada i els ulls plorosos- L’hem canviat d’escola, però li costa trobar
amigues, desconfia de tothom.
¾
Sigues tu la seva
millor amiga, que et pugui confiar el que li passa. Com va fer llavors la mare,
i el que em va anar millor va ser
canviar de ciutat i d’ambient. Finalment te’n surts... costa, però te’n surts.
Ella també se’n sortirà. –vaig dir-li tot posant-li la ma a l’espatlla.
Llavors ens vam abraçar, teníem els ulls
negats de llàgrimes. Com la gent entrava
i ens mirava, ja ens vam acomiadar. La Raquel m’agafava fort del braç quan vam sortir dallà . Encara tremolava tota i
tenia els nervis a flor de pell.
Caminaven passeig avall en mig de la gent, en silenci... la gent passava xarrant, rient,
jo no veia a ningú. La Raquel respectava
el meu mutisme, però la seva companyia ho era tot per mi. Emocionada em va dir,
¾
Anem, sortim d’aquí,
anem a un lloc més tranquil.
f La
música de les parades , de les atraccions, el soroll de la gent, s’anava sentit
més esmorteït al allunyar-nos del centre pels carrerons. Com era molt aviat ens
van asseure en una terrassa poc
concorreguda de les afores a fer un cafè
i llavors vaig explicar per primera vegada a la Raquel, el que m’havia passat
de joveneta en aquell poble i a la escola, cosa que mai havia pogut parlar-ne
amb ningú. Ara, ella, entenia perquè mai havia volgut tornar allà. Només en va
dir - “Has estat molt valenta i et mereixes ser feliç.”
-Març de
2019 -
