BONES FESTES

Amb aquest poema de Joana Raspall us desitgem un BON NADAL

      

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

　

és que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia

i s’elevava un càntic d’infinit.

　

Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,

almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net .

 BONES FESTES NADALENQUES I UN BON ANY 2018

     

PERDUTS EN LA NIT

(Intent de paròdia)

La nit era fosca. Aquells tres personatges amb els seus carruatges seguien per aquella carretera rural, al fons es divisava les llums d’un petit poble. En arribar a l’encreuament del mateix, van deturar els carruatges, van baixar un xic astorats doncs s’havien extraviat i havien de decidir quin camí els calia seguir, ja que feia estona que havia desaparegut la senyal que seguien,

¾    Aquests GPS no serveixen per res. Ves per on seguim ara –diu un d’ells.

¾    Podríem continuar cap al poble i començar a deixar els regals. – fa  el segon.

¾    No, no, de cap manera, -respon el de la barba blanca-  les coses s’han de fer com cal.

 Em de seguir i arribar al nostre objectiu. Veure al nen i deixar-li els present que portem, després ja continuarem cap als altres llocs.

¾    Però cap on anem si no sabem on som?

¾    A més el cel és fosc  i no es veuen ni la lluna ni els estels. –diu el de la pell fosca.

¾     Crec que cal seguir el camí d ela dreta i arribarem al lloc- fa el mes gran.

¾    Bé, si tu ho dius –responen els altres dos en uníson.

Els tres personatges van reprendre de nou el camí . Van transitar per camins de rocs i pedres seguint el de la barba blanca que semblava que manava més que els altres. Aquest però estava neguitós, tot i seguir la seva intuïció, la veritat és que no tenia ni idea de on anava. Van seguir molta estona així, en silenci sense dir ni mu.

Ja començaven a estar una mica esgotats de la incertesa, quan de cop entre la fosca de nou un resplendor il·luminava la nit i els marcava el camí. El de la barba blanca respira alleujat, mentre escolta els crits d’alegria dels que el seguien,

¾    És allà, és per allà...

¾    De nou la senyal del GPS torna a funcionar.

Aquella llum resplendent s’ha aturat damunt d’una senzilla edificació, semblava un  corral de bestiar- pensava un dels viatgers. Els tres personatges van baixar dels carruatges , contents i s’hi van apropar,

¾    Ja hem arribat a Betlem.

Es van sorprendre de la multitud de gent senzilla que hi havia al lloc i que no s’apartaven davant la seva presencia, i no van tenir més remei  que esperar el seu torn per poder arribar a l’Infant i fer-li ofrena dels seus pressents.

18/11/2018/

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER II

I el poble va treballar entusiasmat. El Juanes va encendre la caldera i vam omplir el dipòsit de l’aigua. Poc després, a més del fum de la xemeneia s’escapava una fumarola de vapor per les escletxes de les juntures. El Juanes ajudat pel seu nét hi entaforaven draps mullats d’oli vell i negre fins a aconseguir taponar les esquerdes més grosses.

Aviat la màquina de tren arrossegant els vagons tornava a trepitjar els gastats i rovellats rails. El nét del Juanes volia fer sonar el xiulet del tren amb senyal d’alegria, mes el vell conductor s’hi va negar.

Només faltaria això, encara petaria.

Poc a poc amb l’esgarrifós xisclar del ferro damunt del ferro, les rodes començaven a voltar. Durant el trajecte l’asmàtica màquina havia de parar sovint a reomplir d’aigua, de tan grans com eren les pèrdues dels seus dipòsits. Per sort la maleïda esllavissada posterior al terratrèmol havia obert nous rierols per poder, encara que fos amb galledes, omplir el cor del cavall de ferro.

Però la “Matildita” era valenta. Sentia les velles i calloses mans del Juanes que l’acaronaven, com quan eren joves. Sabia el que era patir per les empinades vies que pujaven al poble miner. Malgrat fos de ferro lluitava enardida al notar la sang jove que l’esperonava quan al costat de l’avi alimentava, a cop de pales el seu forn, de carbó. A mesura que corria, com un vell artrític quan fa una estona que camina, les seves rodes anaven més lleugeres.

Els homes dels pics i les pales també sabien el que era la lluita diària. No els feia res baixar, treure terra o pedres, deixar la via expedita i tornar a pujar fins el proper escull. A més entre els dos pobles hi havia un gran grau de parentesc i volien amb ansietat, saber del seus familiars.

A mig camí la “Matildita” va haver de parar de nou. El Juanes va reomplir la bomba de l’oli, ja que com si fos la sang en el cos humà, la màquina el necessitava.

Finalment el comboi va entrar a l’antiga estació, també urgentment desembarassada de tots els mals endreços que havien estat llençats a les sales. La vella i oxidada màquina havia lluitat i també havia vençut.

Però ja parada, havent efectuat l’últim treball, la vella ferralla va entendre que havia complert la seva missió. La caldera va petar per dins i l’eix mestre es trencà també, fent un esclafit curt i sec.

Avui dia si pugeu al poble de muntanya trobareu una plaça enmig de les noves edificacions. En ella hi trobareu la vella “Matildita” mig reparada i pintada per commemorar la seva darrera gesta.

Hi ha una placa que recorda el fet, anomena a Juan García, alies el Juanes, i la seva proesa.

Miquel Pujol Mur

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER I

"La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer.  El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç".

En un país d’altes muntanyes i extrema pobresa un terratrèmol va deixar isolada una població minera.

Després dels caòtics moviments de la terra els ponts nous que s’havien construït eren al fons dels precipicis. No hi havia cap més mitja de comunicació que les ancestrals rutes a peu que travessaven les valls i, pels colls de muntanya, ascendien per costeruts camins fins al poble.

Aleshores alguns dels més vells va recordar-se que anys enrere, molts anys enrere, hi havia un tren que pujava setmanalment a l’aïllat poblat. Va fer-se una reunió urgent a l’ajuntament per saber si la via encara era oberta i si permetria pujar provisions i medicaments. Feia tants anys que no s’utilitzava que tothom s’havia oblidat del tren, ja que el viatge per carretera era més fàcil, ràpid i econòmic.

Una veu rogallosa a causa de l’edat - en moltes ocasions els anys també comporten coneixements dignes d’aprofitar, si són escoltats - va cridar:

¾     El Juanes! El Juanes ho sabrà, ell era un dels maquinistes.

¾     On és aquest Juanes! – va exclamar l’alcalde.

¾     Senyor alcalde! Un home vell i sense feina on pot ser? Al bar.

Corrent l’agutzil va anar fins al bar i poca estona després tornava amb un home de cabells blancs, cara rugosa, encorbat pels anys i el treball que mostrava amb les seves formes i moviments que havia estat molt forçut. El Juanes va  escoltar al batlle i capcot va respondre.

¾     Si però el cablejat elèctric es va treure fa molts anys. Costava tants diners! La via és vella, però crec que s’aguanta. Ara, sense màquina... - i va picar de mans damunt el pantalons, com dient què poder fer. - No hi ha cap màquina, també se les van emportar amb els cables. Total, ferralla vella per vendre.

¾     Així que no hi ha cap possibilitat.- va sentenciar el jutge de pau.

El Juanes negava amb el cap dient tristament:

¾     No queda res.

¾     Res! – va exclamar amb recança, l’alcalde.

A l’home vell, de cop i volta se li l’il·lumina el semblant.

¾     Senyor, en queda una de molt vella. La meva primera, la “Matildita”. Va quedar abandonada dins un magatzem. Com que era tan rovellada no se la van voler emportar. Podríem mirar-la.

Com que era l’última esperança, tothom va anar a veure l’abandonada i oblidada màquina de carbó. El Juanes va donar-li una volta d’inspecció. L’alcalde també, però com que no hi entenia res, prudentment va callar. El vell maquinista va dictaminar amb veu emocionada:

¾     Si li untéssim les bieles, i els coixinets de les rodes, a base de bé, i la caldera s’encengués es podria intentar.

¾     Qui serà el conductor?- va dir la màxima autoritat.

¾     Home, jo! – Saltà ràpidament el Juanes. - Va ser la meva primera màquina i prou orgullós en vaig estar. També vaig ser el darrer que la va conduir per tancar-la al magatzem. Posarem un vagó davant, per obrir pas. La resta del comboi serà la maquina, la vagoneta del carbó i un vagó carregat amb queviures, aigua i medecines. No sé ben bé el que aguantarà la via, però amb una dotzena d’homes amb pics i pales al primer vagó, ho podem intentar.

¾     No ens ho pensem més. Endavant!- va cridar el batlle.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

APRENDRE UNA LLENGUA QUAN ETS GRAN

(La necessitat d’aprendre anglès)

En el món actual és imprescindible saber llengües, sobretot l’anglès,  un del idiomes més universals,  en els diferents àmbits de la vida , ja que és la utilitzada en molts mitjans de comunicació, tan escrits (receptes o instruccions d’aparells diaris)  com audiovisuals i no diguem si es vol viatjar una mica pels món.

Si en la infantesa i en la adolescència és quan una nova llengua el cervell l’absorbeix  quasi automàticament, i l’anglès ja es necessari per seguir i acabar els  estudis, o per iniciar qualsevol carrera,  també és important l’aprenentatge en les persones adultes i fins per les  persones  més grans.  Moltes d’aquestes es troben en la necessitat  d’aprendre angles, per motius de feina, per entendre les noves tecnologies que apareixen cada dia,  o per curiositat. També quan  ets més gran , per l’expectativa que se’ls presenta per  poder fer viatges a altres països.

També cal considerar els avantatges que aporta l’aprenentatge de l’anglès, o un altre idioma,  a aquestes   persones grans. T’obre la ment  a noves idees i possibilitats, com viatjar, manejar el mòbil, veure les  pel·lícules en versió original, fer noves amistats. Aprens a ser  més flexible, veure el món des d’una altre òptica.

L’aprenentatge també millora la capacitat cognitiva, manté les connexions cerebrals més fluides, és té més capacitat de comunicació i de retentiva, de manejar noves situacions. Tot això permet viure noves experiències, mantenint el cervell més actiu, amb la qual cosa evitem el deteriorament precoç de les neurones i afavorint  la aparició de noves, així mantenim la memòria activa ja que ens obliguem a  fer-la treballar.

És enriquidor en qualsevol edat aprendre una nova llengua i ja veieu que mai és tard per posar fil a l'agulla.

20/11/2018/

DOTZE PARAULES COMPROMESES

El treball del taller d’escriptura consistia en utilitzar una sèrie de paraules i fer un text que les utilitzes totes. Així va quedar el relat.

La nit és fosca. Des del meu amagatall dins l’armari de fusta d’alzina observo la porta. Entra una colla d’homes i l’últim és un home alt, vestit de fosc. Una de les seves cames és de fusta i porta un lloro pujat damunt de l’espatlla.

A la cintura porta una faixa molt ampla feta de cordill trenat. D’un costat penja una espasa de fulla corba. Al darrera, i ficada dins l’entramat es veu la culata d’una pistola.

La seva cara es plena de cicatrius i la mirada del seu únic ull fa tremolar. Amagat i mal posat dins l’armari, vull escriure una nota per al meu padrí explicant-li la tenebrosa presència.

Però primer, observo. L’home, no s’asseu com els seus companys en els tamborets de la tasca, sinó que és deixa caure damunt del bagul que han entrat. Clava un cop de puny damunt del taulell i crida:

¾     Taberner! Porta uns tramussos pel lloro i unes pintes de cervesa per nosaltres. I que no hi hagi cap mosca a dins de les gerres.

El cop de colze de la meva dona em desperta. Em diu malhumorada.

¾     Què remugues, que crides tant. No em deixes dormir.

Malaguanyat somni, ara que m’ho passava bé.

Gràcies per la inspiració, Robert Louis Stevenson

Miquel Pujol Mur

LA FESTA

(Boira-música-copa de cava)

La boira s’estenia per tota la vall, era tan espessa que no és veia un pam al davant, a més el cel s’anava ennegrint, la nit s’apropava.

Tot i que el paisatge estava desert, s’escoltava una música que ressonava per l’entorn. Una tènue llum s’albirava entre la boira, provinent de la casa rural que hi havia en aquell racó apartat del Pirineu.

La música s’escoltava amb més intensitat pels voltants de la casa. Ara era estrident, sorollosa, de cop canviava i és tornava melodiosa i  romàntica, per tornar després a canviar, música rap... folk ... rock... jazz... samba...metal... per a tots els gustos.

Dins la casa una colla de gent  jove, i no tant jove al voltant d’una llarga taula plena de menjar i de begudes. Canapès, embotits, pastissos salats i dolços, pastes, fruites i altres  delícies. La gent menjava, bevia, ballava contenta  o parlava el que la música permetia, oblidant-se del fred i la boira que envoltava l’entorn.

De cop la música va parar i és va fer silenci, és van apagar les llums, mentre un gran pastís amb bengales enceses va aparèixer entrant per la porta. Grans aplaudiments.  Llavors una parella de mitjana edat, amb texans i samarreta s’apropen al pastís agafant el gros ganivet fent l’intent de tallar-lo, mentre molts fotògrafs aficionats immortalitzen el moment.

Tota la gent amb la copa plena de cava a la ma, la van alçar i van brindar, mentre cridaven  “Visca els nuvis”. De nou la música va tornar a sonar amb força.

18/11/2018/

UN MAL SOMNI

El Biel dorm a la seva habitació. L’àvia escolta el seu respirar intranquil. De tant en tant, sent un xiscle i un sospir, quasi un sanglot i nota el seu regirar-se dins el llit.

Amoïnada entra a l’habitació a veure el seu nét i tapar-lo si fos convenient. Sempre és en el pensament de la dona que no es refredi el xic.

La seva filla i el seu gendre han aprofitat les festes per anar-se’n a fer un creuer pel Mediterrani. Ella s’ha quedat el nen molt contenta i satisfeta de tenir el nét a casa i poder malcriar-lo un dies, aprofitant-se de la absència de la filla. Què no faria una iaia pel bé del seu nét/neta. Només s’acosta al llit quan el nen espantat i amb els ulls oberts crida:

¾     Han vingut iaia, han vingut!

¾     Aquí no hi ha ningú, Que no ho veus Biel?

¾     Sí, iaia, sí. Han vingut del bosc. No feien soroll. Les seves passes eren silencioses. En arribar han il·luminat la plaça i han dansat envoltats de força llum. Deien que perseguien els esperits dolents.

¾     Dolents, aquí ho hi ha d’esperits dolents. Ni malvats tampoc! Segurament la Patum, el salt de plens t’han impressionat.

¾     No, iaia, que eren els homes dels bosc, s’embolicaven amb vidalba i portaven caretes verdes. Deien que volien castigar els dolents, els bruts, els que ho llencen tot per terra, els que beuen massa. Per això han vingut del bosc per espantar-los. Després en silenci com havien vingut, han marxat.

¾     Va Biel, aquesta nit has vist massa la Patum. Demà ho veuràs diferent.

¾     No, iaia, no han marxat del tot ens vigilen. Demà al matí t’ho ensenyaré. Jo sé el camí.

L’endemà després d’esmorzar el Biel pren per la mà a la l’àvia i se la emporta cap a la baga de Queralt.

¾     Veus, iaia, aquest hi era i aquest també i aquest ...

¾     Va Biel, que ha estat la Patum.

¾     Sí, iaia. Però ens vigilen perquè no ho fem tot malbé. Mira, mira.

I assenyala un grup d’arbres que tenen posades la careta del plens en els seus troncs.

¾     Ai, Verge santa! Marxem a casa! - Exclama la iaia espantada.

¾     Ja t’ho deia iaia! Ens vigilen perquè no destruïm el medi ambient i respectem la natura i les ciutats.

CIVISME: Prou de places i carrers plens de llaunes, plàstics i deixalles de tota mena. Cuidem el nostre entorn i tot el que l’envolta.

Miquel Pujol Mur

AQUEST MAR DE COLOR DE VI

Avui és  l’últim dia que veig aquest mar des d’aquí,  aquesta posta de sol dins l’aigua, aquests  bonics colors  reflectint-s'hi dins,   aquest mar de color de vi ... aquest mar, aquest color que t’han ens havia captivat i una de les raons per venir a viure,  bona part de l’any, en aquest poblet de Mallorca, arrecerat sota la serra de Tramuntana,  al costat del mar.

La primera vegada que vam venir en aquest lloc, des de la terrassa del hotel, també miràvem una posta de sol com aquesta. Recordo com brindàvem amb una copa de vi  del mateix color que el mar, després aquells moments dolços i apassionats que van seguir  mentre els últims raigs del sol anaven desapareixen dins l’aigua i la fosca queia sobre nosaltres , que no gosàvem trencar la màgia del moment. Després la  nit apassionada que van viure.

Érem molt joves, era la primera escapada que fèiem sols amb el Ricard i davant aquell mar ennegrit ens  vam jurar que ja mai més ens separaríem. Vam acabar els estudis, llavors les primeres feines, sempre junts. Els primers anys fèiem una escapada cada estiu en aquest poblet mallorquí, que tant ens havia captivat, més tard, ell va trobar una feina a l’illa, com jo treballava des de casa, vam decidir viure una bona part de l’any aquí,  a  San Elm, no massa lluny de la capital i gaudint de la tranquil·litat d’un lloc petit. 

Des de la petita terrassa podíem guaitar la nostre terra que s’endevinava a ponent i ens delectàvem amb aquestes meravelloses postes de sol, amb la varietat de colors,  segons el moment de l’any, o la disposició dels núvols i altres factors que anaven des dels  rosats, ataronjats, lilosos, blaus foscos o grisosos ... i aquest color de vi, que tan ens fascinava. Vam ser molt feliços en aquest lloc, però les coses canvien.

És trist haver de deixar això, després de deu anys de viure-hi, segur que ho trobaré a faltar, però les coses sempre acaben. Aquell amor que havia de ser etern no ho va ser  tant, almenys per part d’ell. Fa poc que em vaig assabentar que m’enganyava amb una companya de feina. De fet, ja feia temps que el notava més fred i distant , però em deia que eren manies meves, que com últimament al despatx tenien  molta feina estava més cansat que de costum.

Jo el volia creure, tot i les meves sospites, necessitava creure’l, ja que encara l’estimava i l’estimo, però ahir en vaig tenir la certesa i ell no ho va negar, llavors  em vaig enfonsar del tot, ell va marxar i jo m’he passat la nit plorant.

Acabo de recollir totes les meves coses i demà torno cap a Barcelona, al meu pis d’allà, que per sort mai havíem deixat. Aquí és queda una part de la meva vida. Aquesta nit també la passaré  en blanc , però pel matí, el vaixell em portarà a casa. El sol ara ja va a la posta i avui l’aigua també té aquells   colors granats, vermellosos com molts dies, però per mi avui aquest mar és de color de sang, la sang que vessa del meu cor apunyalat i adolorit.

19/11/ 2018/