dimecres, 31 d’octubre del 2018

LA MEVA TERRA


A l’esquerra pastura un ramat d’ovelles. Faig les darreres passes per acabar de pujar el Coll de Jou, o de l’existència, no ho sé? La línia de les muntanyes convida a reposar. Una vegada a dalt de tot, miro els cims que m’envolten. Quasi tots els conec, en algun d’ells hi he estat. Uns, tenen noms propis com Canigó, Puigmal o Pedraforca. Els altres, els noms són més genèrics: ambició, desig o decepció.

En arribar a dalt dels reals, en tots, he respirat l’aire fresc que conforta de l’esgotament del camí entregirat i punyent. En ells, m’ha omplert la sana satisfacció d’un moment que ha perdurat durant tota la vida. Els altres, han estat el llot que t’embruta l’existència, per dins i per fora, i que per molts esforços que es facis mai aconsegueixes desprendre-te’n.

Des del primer dia, fins el darrer, el pujar és costós. Ni les muntanyes, ni la vida, ens regalen res. Segurament, la muntanya és més sincera, és com és, dura i forta, però no enganya amb fal·làcies. Tampoc, amb dolces paraules que amaguen rere seu la pitjor cara, l’engany, dit simplement per enganyar. El fer creure en l’amistat, en l’amor, en la camaraderia  i no buscar més que el guany econòmic o personal. Tal vegada, com si fos un joc de cartes trucat per mentir, mostrant-nos la cara amable de la vida, per destruir-nos després l’ànima.

Mentrestant, camino en la recerca d’un racó acollidor. Noto l’escalfor del sol que lluu en el cel blau i net. Al final de la baixada, al fons de la vall, l’aigua d’un estany resplendeix com si fos un mirall. Per fi l’he trobat, és un indret, de curta herba arrecerat del vent fred del nord. Mentre baixava he deixat les coses que em lligaven a la terra, a la matèria, a les necessitats humanes. Primer he abandonat la motxilla, després la jaqueta, més tard he descordat i he llençat les botes. Han rodolat pendent avall, com si també busquessin la veritat.

Per fi enmig d’un pla, a mitja muntanya, he acabat de traure’m la roba. L’he lliurada al suau vent com si fossin els darrers lligams que m’empresonen a la servitud humana. Nu, com quan vaig néixer, perquè cap persona em pugui retreure que m’he emportat d’aquesta vida, més del que havia rebut. Tal vegada, només els anys, això sí, els anys són els beneficis de la vida, i no una càrrega impossible de deslliurar-nos-en.

M’he estès damunt l’herbei, que m’ha rebut com si fos una part del seu mateix ésser. Quiet, sense quasi respirar, he anat notant primer les pessigolles de l’herba, més tard la duresa de la terra. Poc a poc, m’ha semblat que del meu cos eixien petits capil·lars que sense cap dolor, sense cap sensació estranya, m'arrelaven a la matèria tèrria. El meu cos s’ha endurit amb força, com si volgués robar part de la fermesa de les roques, o del substrat que alimenta les plantes.

Lentament, com qui no vol, he format part de la terra que estimo, de la terra que admiro. A pesar de les ambicions de poder i de glòria de certes persones. Nimietats envers de l’eternitat. Malmetre, fins arribar al sacrifici, la vida de la gent en la recerca d’una efímera fama.

Sóc lliure dins la meva terra, i a ella em lliuro.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 29 d’octubre del 2018

EL VELL ISARD

El cim és proper, manquen només unes passes per remuntar el coll de muntanya. Però pel vell isard de barba blanca i gran cornamenta, aquells pocs metres s’allarguen molt per les seves forces minvants.

El grup ha passat lleuger ja fa una estona. Els veu en la llunyania, seguint els camins que els hi va ensenyar quan era jove. Els camins que els vells isards de molts anys abans li havien mostrat en la seva joventut.

Ara el seu cor i els seus pulmons ja no deixen que el seu cos sigui ardit com en els seus anys plens de vigor. El cor glateix descompassat i els seus pulmons deixen sentir, encara més forta, la ranera que fa anys l’acompanya.

Voldria córrer lleuger rere el seus, però comprén que això no és possible. Amb sort a la nit arribarà al lloc d’estada, cansat i sentirà els enjogassats i alegres riures dels seus. Tal vegada alguna vella matrona el mirarà amb pena recordant com n’era de vigorós i feia cara a cara als mascles joves. Ara ja no bramula, ja no lluita per aconseguir una nova descendència. Només mira, com ho fan els seus per decidir quin és el mascle alfa. 

Torna a emprendre el camí. Unes passes endavant i les cames també li fallen i el fan retrocedir. S’haurà d’esforçar més. Però el cos li pesa i les seves banyes, grans pels molts anys complerts, també són una llosa que li impedeix aixecar el cap.

Finalment en un esforç desesperat aconsegueix acabar la pujada. Ha estat un gran desgast però finalment és dalt i veu les planures d’herbei verd al seu abast. Segurament el darrer impuls ha estat fet, al sentir els udols dels fills del seu enemic de sempre. També ell va caure rendit fa uns quants anys. Recorda la seva cara de grossos ullals i ulls brillant en la obscuritat. Tampoc oblida la seva darrera cabriola en l’aire al ser mort per la bala d’un caçador. Ara són altres de la mateixa camada i descendència que el persegueixen.

Sap de sobres que seguint la llei de la vida el seu cos ha de rebre l’última mossegada. Però té por, com ho ha vist en la mirada dels mascles que el precediren. Però posa el seu empeny en fer el darrer glop de l’aigua de la font. Recorda quan vigilat per la seva mare jugava, malgrat les seves cames fossin encara maldestres.

Escolta el grunys, els xiulets dels seus botxins però somnia en tastar l’aigua fresca. Fent un esforç arriba a prop de la deu, olora l’aigua i beu. Aleshores nota la cruel i forta queixalada. No lluita, és ja mort al caure a terra.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 28 d’octubre del 2018

TENDRESA




Quina millor tendresa que la d’un nadó , els seu plor desconsolat a vegades o murri d’altres, el seu somriure, el xipolleig del menut dins l’aigua quan relaxat o plorant l’estan banyant, o les magarrufes que fa al provar  un gust nou i com no, la tendresa de tenir-lo als braços i veure com a vegades si queda adormit, o veure’l dormir plàcidament al seu llitet.

També és un moment dolç veure el petit o la petita fer els primers passos i les primeres caigudes i com al punt, aixecant-se de nou ho torna  a intentar aconseguint aguantar-se dret. No hi ha millor regal que veure  els pares jugant junt amb el menut, les rialles i els jocs que inventen els tres asseguts al terra. Els primers anys, amb tots els canvis que s’esdevenen , les primeres paraules...papa...mama...

“Aquestes hores fosques i aquests esgarips” que a vegades et sorprenen al mig de la nit i amb un bot els progenitors s’han aixecat del llit i ja son al costat del petit calmant-lo del mal son que ha tingut i fins i tot a vegades l’un o l’altre acabant de passar la nit amb ell  per tornar-li la confiança i el son tranquil que aquell somni esgarrifós li havia fet trontollar.

27/10/2018/

divendres, 26 d’octubre del 2018

DONES I HOMES III


Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat:  “Contes per adults”.

La Marta calla i l’amiga continua amb la seva lliçó:
¾     Veus aquell senyor ja sobre la seixantena, aquest l’has de treballar amb més picardia, amb més classe. Segurament està de tornada de molts afers. T’acostes, li demanes foc, malgrat tussis a l’encendre el cigarret. Et poses vermella, fas una mica la nena innocent, dius que és d’emoció al trobar-te amb un senyor tan atractiu i atent. Assegura’t, que hi ha diners, almenys una targeta or o millor negra i te’n vas amb ell a jugar una estona, a fer-li creure que sou de nou una parella jove i ell és un fort mascle. Si el treballes bé segurament et durarà temps. Normalment, no té ganes de compromisos. A casa l’espera una dona vella com ell i néts i tot. L’abric de visó és d’un d’aquest cavallers.
¾     Però tu fas de ...- exclama l’amiga.
¾     Que dius! Jo sóc una senyora jove i atractiva que es vol divertir. A més sóc alegre i sé com tractar-los. Uns cops, has de ser feble i dolça i altres dura i exigent. Amb la varietat hi ha el plaer i el domini.
¾     Mira, tinc tard. Haig de recollir el nen.
¾     El nen! Que tonta! Porta una tarda el gran i li donaré una bona ensenyança.
¾     Tu estàs boja!!!- exclama molesta.

Aquestes paraules piquen el bon tarannà mostrat artificialment per la Samantha. I respon àcidament:
¾     Sí, però si et decideixes a deixar al teu home, vine. Dues dones van molt millor.
¾     Adéu, Lluïsa! No sé si ens veurem més.
¾     Tu t’ho perds. Sembla que encara no hagis sortit del col·legi de les monges ursulines. Aleshores sí que em buscaves.
¾     Jo, si eres tu qui es ficava en el meu llit i ...
¾     Sí, acaba de dir-ho, t’acaronava i et venies  i t’agradava. I m’ho feies tot seguit i no deies res, no protestaves.
¾     Érem dues cries de tretze anys. Quan ho vaig comprendre et vaig deixar.
¾     Sí, quan et vas fer la xicota del Joan. El més fort del jugadors de rugbi. Ja vas triar bé, ja. Jo també hi bevia els aires, per ell. Però vas arribar amb el teu posat de no haver trencat mai cap plat i te’l vas endur. Gata maula! Em vas robar al meu preferit i em vas deixar sola en un llit massa gran.
¾     Poc temps et va durar la soledat. Al pocs dies dormies amb la Irene, la de les cues llargues.
¾     Mira, i em va durar. Fins que em vaig casar. Però després em vaig assabentar que també s’ho feia amb el meu home.
¾     Prou! Saps què, em fas mal. Lamento aquesta trobada.
¾     Què, piquen els records d’adolescència. Eh, noia! Perquè et vagis donant aires de senyora perfecta.
¾     Adéu i fins mai. Que cadascuna remogui la seva cistella de cireres. Jo amb els meus en tinc prou i suficient per amoïnar-me ara en coses passades. No saps el refrany que diu: que aigua passada no fa molí. Doncs és així.

La Marta surt amb el cap ben alt, però amoïnada. Vol oblidar ràpidament a la seva amiga. La vida porta moments més interessants que el passat. La Samantha mira al seu voltant i observa un home que les mirava i que se li apropa dient-li:
¾     Un mal moment!
¾     Sí, és que la gent és tan ingrata. Tantes coses que he fet per ella.
¾     No es preocupi, de mals amics n’hi ha molts. Vol prendre una copa?
¾     D’acord, per oblidar
¾     I per començar.

La Samantha s’eixuga les galtes com si hagués plorar, al mateix temps que se les pessiga per enrojolar-les un xic i pensa: No hi ha mal que per bé no vingui. En agafar la copa somriu afalagadora a la nova coneixença. L’home és un galant cavaller, alt i eixerit de cabells grisosos. Potser en aquest cas serà el definitiu, qui ho sap.

Sempre en el cor, malgrat l’hagi endurit la vida, hi ha un raconet pel somni de l’amor.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 24 d’octubre del 2018

DONES I HOMES II

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat “ Contes per adults”.

La Samantha se la mira i fent cara de picardia diu:
¾     Saps que el teu home està mol bé. Encara no s’ha engreixat i té força cabell.  Està maco!
¾     Fa molt exercici per mantenir-se en forma.
¾     Està força bo. Ja m’agradaria passar-hi una estona ben amanyagada en els seus forts braços. Ai! Perdona és el teu home i us vau casar enamoradíssims. Quina enveja que em vau fer. Tan joves i tan ximplets.
¾     Sí, encara ho estem d’enamorats. Però noia el treball, la casa, els col·legis, els nens, tantes coses. Tot és un batibull de coses que giren al meu voltant. – Mira el rellotge.
¾     No em diràs que tens pressa.
¾     No, encara tinc una estoneta. Però he d’anar a recollir el David que va a anglès. El Joan recull quan plega, el Martí que juga a futbol.
¾     Oi! Que maco. Deu estar trempador.  Jove i atlètic com el seu pare.
¾     Però què dius. Si només té setze anys.
¾     Babaua! Que no sap un noi de setze anys! Ja m’agradaria assabentar-lo del que ignora, si ignora alguna cosa ...
¾     Bé, deixem la meva família- talla la Marta, una mica molesta de les paraules insinuants de la seva amiga- A tu, et veig força maca. Caram! Quin abric de pell de visó que tens, això val una fortuna. –Assenyala la peça de lluent pell que reposa en un costat-  Que ha de valer, una cosa així de formosa!
¾     A mi. Res, és un regal.
¾     Et devia estimar.
¾     Estimar! Estimar! Dius cada cosa. Vam passar estones molt divertides, al llit. Ah! I no volia que la seva dona ho sabés.
¾     Però què dius, te les feies amb un home casat.
¾     Són els millors! Sempre callen i no donen cap escàndol. Tenen molt a perdre.
¾     Ai, Samantha! Tu què fas, vius dels homes.
¾     Ep! Jo d’això res. Jo treballo honradament en una empresa. Quan plego sóc lliure de buscar plaer on sigui.
¾     Pobres homes!
¾     Pobres homes dius, si són uns babaus.
¾     No m’ho crec. Deu ser-ho aquest que dius tu.
¾     Jo, mira a un home li ensenyes una mica de pell colrada i li fas un somriure afalagador i piquen com un innocent peixet a l’ham.
¾     Sí home, no és tan fàcil. També tenen la seva personalitat.
¾     Mira només has d’estudiar una mica la presa abans de sortir de caça. Veus aquell jove que ha entrat i mira com si s’ho volgués menjar tot. Vas, li ensenyes una mica l’escot al passar, ensopegues i el fregues una mica i de seguida et proposa fer ...
¾     L’amor.
¾     Què punyetes amor, sexe pur i dur. Malgrat tot, només serveix per un encontre ràpid, si una tarda vas desesperada. No té diners ni classe, només joventut. Jo li dic una trobada de portal o de sota escala. Després, quan ha complert, adéu i per un altre. És tan infantil que portaria problemes. S’enganxaria de mala manera.

La Marta no sap què dir i la Samantha continua el seu discurset.
¾     Veus aquell ben vestit i aproximadament a la quarantena, sí, de la nostra edat. Aquest l’has de jugar amb més subtilesa, no és pensi que ets una vulgar bagassa. T’hi acostes, somrius, passes a curta distància sense frecs, més que res per a què noti el perfum i t’asseus dues o tres cadires més enllà. Demanes una beguda, però no el mires, juga a que sapiga que hi est. Fes un posat pensatiu, una mica avorrit, si és necessari, però no gaire. Segur que caurà. Si no és casat, vigila, que amb aquest pots caure i perdràs la teva llibertat. Si de veritat té diners pot ser divertit i tal vegada el millor que et pot passar és que et duri anys. Sempre que no vulgui ser massa possessiu ni exclusiu.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

dimarts, 23 d’octubre del 2018

EL PRIMER GELAT


La Nisha està asseguda a la terrassa d’un bar entre un grup de col·legues de l’Insti, té quinze anys i celebren l’aniversari d’una companya. Té un gelat de vainilla a les mans, un cucurutxo igual que aquell primer gelat que “el seu pare” li havia comprat per primera vegada fa una pila d’anys, llavors nomes en tenia cinc,  mentre l’assaboreix no sap ven bé per què ara li han vingut al cap tots aquells records.

Feia molt poc que havia arribat a aquest país i a aquest poble. Havia nascut a l’índia i els seus primers records són en aquell orfenat envoltada d’altres petites criatures, i ella ... només sospirant que la vinguessin a treure d’allà uns pares, volia tenir uns pares per sortir d’allà, com altres nenes que se les enduien i vivien  amb ells.  Amb l’Anjali,  eren molt amigues i sempre parlàvem  que uns pares ens vindrien  a buscar i ens durien a casa seva. Vaig plorar molt el dia que ella la van adoptar i va marxar. Jo  em vaig quedar allà esperant de nou. A tu també et vindran a buscar aviat, no ploris- em deia ella mentre marxava.

Van passar uns  mesos. Aquell dia el veure aquella parella que em miraven, els vaig somriure i no sé perquè em va fer un salt al cor, estava neguitosa .L’endemà em van tornar a veure i la cuidadora que els acompanyava em van demanar si m’agradaria anar a viure amb  ells molt lluny, jo vaig fer que si amb el cap. Un mes més tard pujava en un avió  amb ells cap a Barcelona i d’allà fins aquí al poble on sempre més he viscut.

Era la nena més feliç del món, aquells papes tan macos eren per mi sola, estava contenta el meu somni s’havia fet realitat. M’estimaven molt i jo a ells, encara que em va costar una mica adaptar.me a les noves costums i a aquella nova llengua, que primer no entenia però aviat vaig començar a xampurrejar. A més aviat començaria a anar a l’escola.  No crec que ni fes dos mesos que era aquí, quan una tarda que la mama tenia feina i amb el pare vam sortir a passejar pel parc. Era una tarda calorosa com aquesta i al passar per davant d’un quiosc em va comprar un gelat de vainilla. El vaig obri una miqueta i el vaig provar . Era molt bo, molt dolç, però molt fred . El papa va trobar un amic i es van posar a parlar. En vaig provar una mica més... i després vaig pensar que me’l guardaria i el compartiria amb la mama, com sempre fèiem amb l’Anjali.  El vaig tornar a tapar bé i me’l vaig ficar a la butxaca, el pare amb aquell conegut ni se’n va adonar.

Així que vam  arribar a casa,  contenta vaig córrer cap a la mama per compartir allò que en deien gelat, al treure’l de la butxaca ja vaig veure que la tenia tota molla i l’embolcall era molt prim, i estava mullat i enganxós com bona part del vestit que portava, però a l’obri-lo i no trobar res a dins sols una mica d’aigua bruta em vaig posar a plorar desconsoladament amb aquell cucurutxo buit als dits.  Aviat vam comprendre el que havia passat. La mama em va agafar de la mà, em va dur a la botiga de sota i va comprar tres gelats de vainilla que vam compartir tots tres a la terrassa  de casa aquell captard de tarda d’estiu. Així vaig descobrir que eren els gelats.

El xiuxiueig  de l’Ivan a orella , “Nisha, on ets? Que se t’està desfent el gelat...” em van tornar a la realitat i amb el grup.  Ara igual que llavors també estem compartint un gelat i un aniversari  amb una colla d’amics en aquest bonic poble d'aquest país que m’ha acollit.

10/10/2018/


dilluns, 22 d’octubre del 2018

DONES I HOMES I


Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat:  “Contes per adults”.

La dona obre la porta de la cafeteria i observa el seu interior. El local és un dels establiments de nova creació i de molta anomenada dins de l’elit ciutadana. Els vidres fumats de la seva façana fan que des de l’exterior es vegin les ombres de la clientela, però sense distingir la seva personalitat. Hi acudeix la flor i nata del comerç, de la indústria i també els esportistes més ben pagats de qualsevol practica. També hi entren persones de bona aparença que miren de navegar entre els famosos.

Una barra llarga ocupa tot un costat. Una mitja llum il·lumina discretament la gran sala. Les tauletes són disposades estratègicament en els llocs adequats. Unes queden en una zona fosca, com si fossin reservats i altres són ben visibles a la mirada dels nouvinguts.

De sota se sent una música que indica que a la part inferior hi ha una altra sala preparada per ballar, música i espectacle. Uns fornits vigilants permeten entrar o refusen la clientela de la porta de la discoteca. Tot és molt discret.

La Marta, així es diu, cerca amb la mirada la seva amiga Lluïsa. Troba que el lloc és una mica ostentós per una trobada d’amigues. Anaven juntes a col·legi, però fa molts anys que no es veien. Fa uns dies van trobar-se per casualitat en una botiga i van quedar per reunir-se i fer una mica de tafaneria de la vida i de les antigues companyes.

Porta un vestit jaqueta de color marró i per sota els pantalons es veuen unes sabates del mateix to. Porta un bonic mocador al coll. Va ben pentinada i és fàcil adonar-se que té un càrrec important en una de les moltes oficines del centre de la ciutat. Nota un senyal des d’un dels reservats i reconeix la seva amiga.

La Lluïsa vesteix més extremadament. Un vestit de color vermell força escotat que insinua unes ben arrodonides sines. La faldilla té una curta obertura a un costat que deixa intuir la seva ben formada cuixa enfundada en una mitja fumada.  En els seus peus llueix unes sabates de taló prim.

La Marta va poc maquillada i la seva cabellera té un color castany natural. La Lluïsa va tenyida de ros i el seu rostre va força arreglat i pintat. Però amb certa gràcia, amb certa finesa, sense arribar a ser excessiu.
¾     Hola! - saluda la Marta donant un petó a la seva amiga
¾     Hola! - respon igualment la Lluïsa.
¾     Caram, Lluïsa! Aquest establiment és molt modern. No hi havia entrat mai.
¾     Sí. És nou i discret. Ve gent molt “guai”. A propòsit no em diguis Lluïsa, aquí em coneixem com a Samantha. Això de Lluïsa és molt ordinari.
¾     D’acord. Escolta, fa molt temps que no he vist el teu marit. Li deu agradar moltíssim aquest canvi tan sofisticat teu.
¾     Tu vius a la lluna! No saps que el Pere i jo ens van separar fa cinc anys.
¾     Doncs no, perdona. Veuràs es que visc tan atrafegada  amb la feina i els nens. I el meu home, que de vegades sembla ben bé una altra criatura.
¾     No li fessis tant cas al teu home. Als nens encara, que són petits. Escolta – queda pensativa un instant- quan anys tenen. Us vau casar molt joves.
¾     El gran, setze i el petit, catorze. Mira quina foto tinc- remou dins la bossa de bandolera i treu una fotografia on es veuen el matrimoni i els nens.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

divendres, 19 d’octubre del 2018

MOLÍ D’OLI. CADAQUÉS



Passejàvem per Cadaqués i ens va cridar l’atenció aquest entramat de bigues exposades en una placeta vora el mar. No vam esbrinar que era i no vam veure cap cartell aclaridor. Aleshores, vam preguntar a un senyor que era assegut en un banc i ens va assabentar que eren les restes d’un antic molí d’oli.

Així ho expressem, oberts a qualsevol indicació contraria a aquesta tesi.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 18 d’octubre del 2018

BREU VISITA A CAGLIARI



Si t’agrada viatjar lluny, recórrer món, però per problemes d’edat, de salut o mobilitat no  es pot viatjar massa... fer un creuer és una bona opció, com nosaltres hem fet algunes vegades, res a veure amb altres viatges que organitzàvem  o ja organitzats d’altres temps, però la qüestió és viatjar.

.Unes imatges i una petita explicació de la nostra breu visita a la ciutat de  Cagliari, la capital de la veïna illa de Sardenya, una de les primeres parades que va fer el vaixell. Al  sortir del port ja ens trobem dins la ciutat de places i carrers més nous que el vell centre medieval enfilat dalt d’un turó.


Palau de l’Ajuntament. Una de les primeres obres que admirem. Construït entre 2899 i 1907, d’estil gòtic català amb detalls d’ art modernista Edifici blanc de pedra calcària. Façana amb set arcs i dues torretes centrals Destaquen els quatre caps tallats dels “Quattro Mori” damunt  de quatre obeliscs, en els angles de la part alta.


Centre Històric.   Elevat al voltant d’un turò  emmurallat i amb els carrers  molt estrets i fen pujada. Agafem un petit tren que és l’única manera de pujar i gaudir d’aquells carrerons medievals , sense cansar-nos massa.  Pasem davant del  Bastió de sant Remy, monument d’estil clàssic de finals del s. XIX de pedra calcària, amb columnes corínties, punt de trobada  de la gent de la ciutat.  Entrem per diferents portes obertes a les muralles, amb torres al costat per motius defensius  com la Porta del Elefant o la de Sant Pancràs que et porten directament al que abans era la zona del castell. Sembla talment que haguem retrocedit en el temps fins l’època medieval.  Després d’entrar i ja al  cim del turo, s’aixeca majestuosa la catedral.  Parada obligatòria per gaudir de la visita. Si per fora es genial  per dins es majestuosa.
    
Catedral de Santa Maria. (1255) L’antiga catedral medieval ha estat remodelada diferents vegades, en diferents estils,  des del romànic pisà, passant pel gòtic, barroc i neogòtic. L’interior......    Hi ha varies criptes subterrànies . Només s’accedeix a la del santuari dels màrtirs on hi ha amb 179  nínxols amb les  relíquies dels màrtirs locals.

De baixada entre carrerons on just passa el trenet , aviat arribem a un dels molts mirador de la zona, des d'on gaudim d'una  espectacular vista del port, de la ciutat i del mar abans de donar per acabada la nostra visita  en aquesta bonica ciutat mediterrània .
Retornem al vaixell que per uns dies es la nostra habitatge, i transport. També l'horotzó del nostre paisatge, que em canviat per uns dies els verts de les nostres muntanyes i prats pels tons plens de matisos dels blaus d’aquest mar nostre.

20/09/2018/

dimecres, 17 d’octubre del 2018

EL REGAL II


Obro la tapa, la flaire dolça i tendra pròpia de la Lluïsa, m’omple els narius. Dintre hi ha cartes i documents. N’hi ha tants que aboco el contingut sobre el llit i asseguda damunt repasso un a un els diferents papers.

Em crida l’atenció un plec de cartes ben lligades amb una cinta. Miro els remitents, unes són de la meva germana i les altres, d’un tal Hans. Les darreres amb el nom de l’home estan sense obrir. Llegeixo primer les cartes de la meva germana i em sorprenen tant, que haig de parar per fregar-me els ulls. Mai a la meva vida havia escoltat paraules tan apassionades, i menys de la Lluïsa.  Sentiments, amor, il·lusió no lligaven amb la seva personalitat. En una, expressava tant els seus actes sexuals que jo l’avesada a tot, m’enrojolo.

L’última pràcticament és un acomiadament sense destí, més aviat una reflexió interna que mai va ser tramesa. Noto que el temps ha eixugat moltes llàgrimes vessades damunt el paper. Llegeixo.

Avui he rebut les cartes que et vaig enviar. Els teus em diuen que vas morir en l’accident de l’avió que et portava al meu costat. La teva presència serà constant, no vull oblidar-te mai. T’havia de donar una sorpresa que crec t’hauria omplert de goig: Estic embarassada, porto dins meu el fruit de la nostra passió. Teva sempre.

Entremig de  cartes i documents - la meva germana era una obsessiva de guardar-ho tot - finalment he trobat una carta dirigida a mi. Escrit al sobre el meu nom, Judith, amb lletres grosses perquè fos més fàcil veure-la entremig de les altres.  La lletra fluida i llegible de l’escriptura de la meva germana, em diu.

Judith, quan t’arribi aquesta jo serè morta. No pensis mai malament, el suïcidi no entra en els meus plans. Però sí el dolor.

He tingut un fill, però el pare i la mare s’han negat sempre a que fos un més a la família. De cabra boja ja en tenim una, deien, només manca que tothom sàpiga que en sou les dues. Quina opinió tindran les nostres amistats, de nosaltres. Quin respecte tindran de la nostra honorabilitat els familiars i els nostres companys feligresos. Si se n’assabenta el mossèn, mai més podrem assistir a missa amb el cap alt. He tingut el meu fill lluny de casa, acompanyada per la mare.

El Hans era un bon home, un director d’orquestra afamat, però ja deus haver llegit que va morir en un accident d’aviació. Casualment el vaig conèixer a l’ acompanyar-lo musicalment, al faltar per malaltia la pianista, i amb ell vaig descobrir un nou món. Va ser despertar a la vida, però desgraciadament no va durar.

No puc lluitar amb els pares i les seves opinions. Estic afeblida i confosa. He donat el nen en adopció seguint les instruccions paternes. Malgrat ja són morts tots dos, el meu cor està mort com el Hans i sincerament no he tingut forces per recuperar el meu fill. Ho deixo tot a les teves mans, sempre has estat la més decidida. Si no ho vols fer, res no passarà. El fill del meu amor crec que també serà capaç de resistir-ho tot a la vida. Tot està a les teves mans. Et deixo la documentació de tot aquest afer.
La teva germana Lluïsa

El meu cap ràpidament ho ha tingut clar des del primer moment. He telefonat el meu home i li he explicat breument el succés familiar. Jo, que mai havia estat mare ni mai havia pensat ser-ho, he dit  al Jordi: Vull ser la mare del meu nebot. He escoltat la seva veu i el seu riure quan m’ha dit amb veu alegre: ves per on tindré un fill. Arregla els documents i veniu, us espero amb impaciència.

Ha estat el darrer i el  més important dels regals de la meva germana. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 15 d’octubre del 2018

EL REGAL I


Avui el notari m’ha entregat les claus de la casa de la meva germana. Ho he dit malament, la casa que compartia amb la meva germana per herència dels nostres pares. Fa temps que no hi he anat. La meva germana, la Lluïsa, i jo ens hem estimat sempre, però els nostres camins i les nostres vides han seguit sempre sendes diferents. Ella era l’ànima tranquil·la i pacífica de casa i jo, l’esperit turbulent i aventurer. Sembla estrany, perquè jo era la gran i la Lluïsa tenia un parell d’anys menys. Els meus pares ho comentaven en moltes ocasions, si la Judit hagués estat la petita, ho entendríem.

La Lluïsa havia estudiat la carrera de música, de piano, i era una bona intèrpret, però mai va voler sortir de la seva vida assossegada al costat dels pares. Jo des de petita m’havia  apuntat a trenta mil coses, ballarina, cantant, escaladora, si hi havia una expedició fos on fos, jo era de les primeres a apuntar-se. Sempre l’aventura i el risc convivien amb la meva ànima. Corredora amb motocicleta, amb cotxe, esquiadora, no hi havia cap situació rocambolesca que no fos capaç de realitzar.

Al meu company, el Jordi, el vaig conèixer en una d’aquestes diguem-ne proves. Vam fer una regata a vela, els dos sols, al voltant del món. Conseqüència, després d’avenir-nos en el viatge, ens vam acoblar a la cosa més senzilla del món, vam ser parella. I per paradoxal que sembli en dos esperits tan lliures com nosaltres, fa quinze anys que vivim junts. No ens hem avorrit mai l’un de l’altre. Per sort, o per desgràcia, no hem tingut fills que ens lliguessin en cap lloc determinat. Fa uns cinc anys ens hem aposentat en una illa i hem obert un restaurant. Segurament era arribada la hora d’asserenar-nos de la nostra bogeria.

La relació amb la meva germana, sempre ha estat cordial i fraterna. Cadascuna sabia com era l’altra, i mai ens vam empipar ni molestar. Ens acceptàvem, tal com érem. Ens comunicàvem sovint pels mitjans més fàcils possibles donada la meva transhumant vida. Darrerament ho hem fet per correu electrònic o alguna vídeo-conferència, malgrat que aquestes novetats no eren del seu grat. Quan van morir els pares vaig visitar-la per darrera vegada i la vaig trobar com sempre, tranquil·la, aposentada i dolça.

Em va sorprendre la notificació del notari, comunicant-me que la Lluïsa, als trenta vuit anys, havia mort sobtadament. Però segons sembla tranquil·la i entenimentada com sempre. La seva malaltia va ser ràpida, tothom pensava que era una cosa sense cap importància i no van avisar-me. Aquest matí he anat al cementiri a presentar-li el meus respectes i deixar-li un ram de violetes. Les seves estimades flors, de suau fragància, com ella mateixa. Després he tingut l’entrevista amb el notari i ara vaig a la casa de la nostra infància i joventut.

Obro la porta i tot segueix igual. Sembla ben bé que els anys no han passat, tot conserva la mateixa aparença. Quasi espero escoltar les veus dels meus pares i la meva germana, ja absents. Noto aquella olor familiar que sempre és present en els meus records. Trec de la butxaca del pantaló el sobre que m’ha donat el notari i veig amb recança una nota i una clau.

Obro la nota i llegeixo:
Tu ets valenta, decidida i suposo que a causa de les teves vivències potser també, prudent. Fes el que més convingui.
Lluïsa

Res més, cap més aclariment en la seva nota de comiat. En sento molesta, i expresso amb veu alta el meu pensament dient: per una vegada podies haver estat més explícita, germaneta, i donar-me pistes del teu desig.

La clau em crema a la mà. Pujo a la seva habitació i regiro les seves pertinences. Darrere una roba molt ben posada trobo una arqueta i provo la clau, que encaixa perfectament en el pany.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

diumenge, 14 d’octubre del 2018

LLEGENDA DE L'HEREU RIERA


Ermita de Sant Maurici

Fa uns mesos en una excursió que vam fer a Caldes De Malavella, on vam visitar les termes romanes, l’església romànica i altres indrets, com l’ermita se sant Maurici. La  guia,  una noia molt eixerida va dir-nos si coneixíem el ball de L’hereu Riera i la llegenda que narra com es va gestar aquesta dansa. Llavors ens la va explicar.

Com que de petita l’havia ballat moltes vegades al cole, i no sè perquè sempre m’havia atret molt aquesta dansa em vaig encuriosir amb la seva  l’explicació que avui traspasso al blog.


Fa molts molts anys rondava per Caldes un noi molt ben plantat, que era el fill gran de Cal Riera, casa pairal a prop de Sant Maurici,  i tothom el coneixia com  L’Hereu Riera.”
 Un any el jove es trobava a l’Aplec de sant Maurici, ballant amb unes noies de Llançà, quan l’avisaren que la seva promesa estava malalta i molt greu. Vaja que s’estava morint. El jove va córrer al costat de l’estimada i fervorosament va demanar al sant Crist que hi havia a la cambra que la guarís. El cap d’uns dies la promesa es recuperà miraculosament. L’hereu, no se’n s’havia avenir i d’una revolada despenjà el sant crist  i començar a fer salts d’alegria al seu voltant amb un ball estrambòtic. Diu que això dona lloc als típics passos de la dansa de l’Hereu Riera... però el miracle no va passar desapercebut i la història és va començar a explicar a tot arreu, fins va arribar a la Cerdanya, al Berguedà i al Pallars on els pastors passaven l’estona a la taverna. És aquí on la melodia s’enllaça amb els seus tradicionals balls de bastons, que servien per passar les llargues nits d’hivern.

La lletra completa  d’aquest típic ball  que narra la història:

-          Per a Sant Antoni, grans ballades hi ha
-          Per a Sant Maurici , tot el poble i va...
-             Tra-la-ta-la, tra-la-ra-la,  tra-la-ra-la-la-la.
-          N’hi ha tres donzelles, són del l’Empordà.
-          Una en diu a l’altre i a tu qui et  traurà? Tra-la-ra...
-          Anem donzelletes, anem a ballar,
-          Que l’hereu Riera  ja ens hi farà entrar...Tra-la- ra...
-          La primera dansa, la’n  treu a ballar,
-          La segona dansa, la nova arriba. Tra-la-ra....
-          Perdonin senyores, que me n’ haig d’anar,
-          Que la meva estimada, a la mort està. Tra-ra-ra...
-          Déu vos guard Maria, Maria com va?
-          Per a mi Riera, molt malament va.  Tra-la-ra...
-          Se’n gira d’esquena, a l’església se’n va,
-          Davant del Sant Cristo, se’n va agenollar. Tra-la-ra...
-          Senyor que m’ajudi, si em vol ajudar,
-          Que em torni l’amada que a la mort està. Tra-la-ra...
-          Al cap de nou dies, maria és lleva,
-          A les tres setmanes és varen casar. Tra-la-ra...

15/06/2018/