LA MEVA NENA, LA MEVA BLANCA - III

Han passat cinc anys, la Blanca es una adolescent madura a pesar de la joventut. És una bona filla i una brillant estudiant. Viu amb uns pares d’acollida, que s’han bolcat en ella i li han donat l’amor i el suport que li va marcar  en la primera infantesa.

Dos o tres cops per setmana va a veure la seva mare a la residència del poble, on fa uns anys que està ingressada, des quan no va poder més valer-se per ella, per la demència que pateix, tot i tenir una persona a casa que cuidava d’ella i la nena fins que l'assistent social va  considerar que lo millor per les dues era ingressar la mare i la petita als deu anys va passar a ser acollida per una parella  amb els fills ja emancipats.

Avui toca visita a la mare. Sovint la Flora no sap qui es aquella noia eixerida, guapa i que té al davant, i sempre li demana que li porti a la seva nena, que li han pres i que la vol veure,
 Sis plau, porti’m a la meva petita, la meva nena, que la vull veure.

Llavors la Blanca, se li acosta, l’ agafa de les mans , acosta la seva cara a la d’ella i amb la seva veu dolça va entonant fluixet aquella cançó,
 “Les nenes maques la dematí, s’alcen i reguen, s’alcen i reguen... al seu jardí”  “Jo també rego el meu hortet... faves i pèsols...  ” “Faves i pèsols , faves i pèsols i julivert...  –va seguint la dona.

Aquella i altres cançons que li cantava quan era petita, ressonen al cop de la dona i  aviat s’afegeix a cantar també amb ella, llavors li venen flaixos, breus records de temps passats,
 Blanca, la meva petita Blanca, has tornat.

 Mentre li deia això l’acaronava i omplia de petons les seves mans .

25/05/2018/

PERQUÈ UN CUINER D’ALTA CATEGORIA II

Ara si que ploro desconsoladament, la Diana, la cambrera, la secretària i l’assistent personal de la russa, tot en una, - no hi ha ningú més a la casa- m’ha tornat el plat del desdejuni.

¾     Sí, la senyora Irina  ha tornat la safata. Els ous passats per aigua no són al seu punt i la senyora me’ls fa tornar. Del disgust no menjarà res més  aquest matí. - Em diu la Diana. Mentre, se n’està menjant un, sucant pa dins del rovell. Veig com es llepa els dits i es passa la llengua pels seus carnosos llavis. 

Em bé a la memòria la russa, seca, amb el cabell amb un monyo ben estirat damunt el cap. Només sap bellugar el cap i les mans com si fos una papallona. Contínuament fa gestos, difícils d’imitar per ningú sense caure en la ridiculesa. Diuen que ha tingut molts amants, però no m’ho puc imaginar gens fer l’amor amb allò de tan estirada, plana i tesa com és. Un pal d’escombra té més erotisme que el seu cos.

M’aixeco, dono un cop de puny damunt la taula d’acer inoxidable. M’adono de la força del cop, a causa del dolor que em puja braç amunt. Desesperat prenc una olla i la llanço per la finestra. Cau rebotant pel pendís, ple de pedres, de la muntanya. Sona com si fos l’esquellot d’una vaca perduda.

Emprenyat anomeno els sants, les verges, el mateix Jesús i son Pare. Sí, el Sant Pare, també. Acabo en la mare, el pare i els avis de la russa dels c .... Pobres mares si haguessin estat tan p..., com he arribat a dir. I dels pares no cal dir-ho, segurament mai a la vida haurien pogut entrar a la basílica roja, de tan grans com haurien estat les seves cornamentes. 

La Diana em mira amb el ulls oberts com a plats, de tan enrabiat com em veu, i se m’acosta movent- se com només sap fer-ho ella. Cadenciosa en els seus moviments de malucs. Insinuant, amb el suau rebotar de les seves sines generoses. Posant-me el dit índex damunt el pit em mira de fit a fit, i em diu amb amorosa veu baixa:

¾     Per un moment he quedat esglaiada amb el teu mal humor, amb la teva ràbia. Tu, “carinyet”, no ets així. La senyora marxa a jugar a tenis, no vindrà a dinar. Al vespre, ja saps que només pren el te, que es prepara ella mateixa, amb l’aigua del samovar. Què et sembla si pugem a la meva habitació a escalar altes cimes.

Què li podia contestar després de la mala estona passada. Mai van malament unes dolces llaminadures per regalar l’ànima, i per calmar els mals pensaments.

Miquel Pujol Mur

LA MEVA NENA, LA MEVA BLANCA -II

Mentre a casa de la petita, els mossos havien demanat reforços per fer una batuda pels voltants per buscar la nena. La sergent  després   d’inspeccionar altre vegada tota la casa, on van aparèixer les claus de la nena dins un calaix va tornar a interpel·lar la mare,
 I el pare de la nena. On és, ja l’ha avisat?
 La nena no te pare. L’he tingut jo sola. Fecundació in vitro.
 Escolti. Em pot dir quina edat té vostè.
 Què li importa això. Tinc 50 anys. L’he criada jo sola.

La sergent creia que la dona mentia, però no va comentar res, hi havia tantes coses que no li quadraven en aquell cas, va tornar a apel·lar a la Flora
 Com es que torna de l’escola tota sola.
 L’escola és tombant la cantonada. Abans l’anava a buscar una cangur, ja fa un any que torna sola a la tarda, la nena ja es grandeta, porta les claus, entra i m’espera.
 Te algun altre familiar on pot haver anar la nena? Si tenia les claus a casa, no pots se que hi hagués anat, o a casa d’alguna veïna.
 No tinc família enlloc. No ens fem amb les veïnes, són unes xafarderes.
 Expliqui’m que va fer ahir a la tarda.
 Sortint del treball vaig anar a fer un encàrrec a l’altre punta del parc, sortint estava cansada i em vaig asseure en un banc... després no recordo que vaig fer.
 A quina hora va arribar a casa?
 Tard, vaig arribar una mica tard, cap al anit.
  I la nena on era?
 La Blanca dormia.
 No m’ha dit que havien sopat juntes. La nena no era a casa.
 Si que vam sopar juntes. No ho se...  –la dona es va posar a plorar.
 Ho sento però l’haig de detenir per negligència temerària.  Anem a comissaria
 No... sis plau  -cridava la dona- la nena me l’han raptat, algú  que em te mania...

La Blanca es va despertar cridant la mare, la Consol la va calmar i la va acompanyar a la taula on una tassa de llet amb cacau fumejant i unes galetes l’esperaven,
 Vull anar amb la mama.
 Beu aquesta tassa de llet amb cacau i menja alguna galeta i baixarem a casa, crec que la mare ja ha arribat, sento enrenou  a la casa.

La nena es va beure la llet barrejant-hi les galetes. La dormida  i la caloreta l’havien reviscolat, de totes maneres va anar de presa per tornar a casa
.
Després de rentar-li la cara i pentinar-la, la Consol l’acompanya  escales avall,  En aquell moment  la Flora sortia de casa, acompanyada pels dos mossos cap a la comissaria, al sentir remor de passos que baixaven l’escala es va girar amunt i va veure la nena que baixava, mentre aquesta la cridava,
 Mama, mama...

Les dues es van abraçar, la mare omplia de petons a la menuda, mentre plorava d’alegria. Van entrar totes de nou tots a la casa per aclarir el que havia succeït aquella nit.
 Com la nena que havia perdut les claus s’havia quedat a l’escala sense poder entrar i la veïna l’havia acollit a casa i al vespre cansada s’havia adormit al sofà. Mentre mere i filla es retrobaven La sergent parlava amb la veïna,  li va retreure com  no els havia trucat al vespre o almenys podia haver deixat una nota a la mare perquè quan arribés hagués sabut on era la nena i no donar aquests ensurts i trasbals a tothom,
 Si, és el que volia fer, però calmant a la petita me’n vaig oblidar,  només pensava en la nena –el que no va dir era que ja li anava bé  fer patir una mica, a una dona per descuidar així a una nena petita.
 Podria haver evitat esverat a tot el veïnat. -  dirigint-se a la veina-Està bé aquesta dona?
 A vegades fa coses estranyes, fins he pensat que potser té alguna malaltia . Sempre que l’hi em ofert ajuda la rebutja i desconfia de tothom.
 Gràcies senyora, pot tornar  a casa, ja l’avisarem quan la necessitem per declarar.

Després de fer tots els tràmits i prendre les corresponents declaracions, van deixar les dues dones a casa perquè poguessin descansar, si bé van quedar que més tard passaria una assistenta social que avaluaria el cas i tan la Flora com la nena hauria d’acceptar el que ella els recomanes que haurien de fer. 

Continuarà....

PERQUÈ UN CUINER D’ALTA CATEGORIA I

La cuina és immensament gran i dotada de tots els avenços possibles. El forn és de dos espais. Hi ha sis fogons arrenglerats de menor a major, amb suficient espai entremig dels focs per poder posar els elements més necessaris per treballar. Enmig de la sala una gran taula d’acer inoxidable amb múltiples calaixos per poder elabora els aliments. Damunt de la taula una lleixa amb tots els estris necessaris per cuinar i, fins i tot, també els més innecessaris. Tot es digne de la millor cuina i de la categoria del  millor xef del món. Olles, paelles, cassoles, cassons, plats, culleres de tota mida i forquilles de tota mena s’arrengleren penjades d’una de les parets. Tres grans frigorífics omplen tota la paret oposada.

Al fons, s’obre un espai tancat amb vidres glaçats, per on el cuiner o els seus acòlits passen els plats acabats de fer. A continuació hi ha l’antesala on treballen normalment el mestre-sala i les cambreres. En una saleta del costat, el sommelier selecciona els vins adequats a cada àpat i plat.

Enmig de tan esplendor, jo, el Marc, sóc assegut en un tamboret ploro a llàgrima viva. Amb el davantal blanc eixugo  els grossos llagrimots que em davallen de les galtes.

¾     Em podia passar cosa més trista? - Exclamo mentre em retorço les  mans prement la blanca roba.- Desgraciat de mi! Jo que dirigeixo la millor cuina de la capital, amb tres estrelles Michelin, com puc haver caigut tan baix.

Veritablement el contracte no podia ser més temptador. Tancar el restaurant tres mesos o deixar el segon xef com a responsable. Sempre, en cas de qualsevol problema, em podia telefonar per donar-li la recomanació pertinent. Cobrar, a canvi d’això, tres milions d’euros i tenir a l’abast la millor cuina del món. Total, tres mesos en un hotelet d’alta muntanya tenint cura del menjar de la Irina Kolskaia. La millor ballarina de tots els temps, ja retirada, i ara, primera mestra del ballet Bolshoi.

Descansar, aires purs, i temps per pensar plats assaborits amb noves receptes. Plens de sabors i colors, per aconseguir el títol de millor cuiner de l’univers. Mentrestant cuinar per a la senyora. Una persona sola poca feina dóna, i així tindrà temps per combinar l’alta cuina, el descans i el plaer. Venen del poble, cada dos dies, tres dones per netejar la casa i tenir cura de la roba.

Quan va arribar l’ex-ballarina i van donar-me la llista del dinar diari, no vaig entendre res. Desdejuni: dos ous passats per aigua bullent, durant un minut i mig, acompanyats per una llesca prima de pa morè. Dinar: un pit de pollastre partit per la meitat i passat per la planxa, només volta i volta, i una poma, res més. Sopar: Deixar el samovar a l’habitació amb una caixeta de te Earl Grey.

¾     Per a això em necessiten?- vaig preguntar.

¾     Sí, és una exigència de la diva.  El millor cuiner del país. I com hi ha un de poderós que ho paga tot, aleshores no hi ha res a dir.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

SALVADOR DALÍ A CADAQUÉS

Monument a Salvador Dalí al passeig de Cadaqués.

Que hi podem afegir, poques coses, perquè ell ja ho deia tot.

Una mica portat per la tramuntana, però sens dubte un geni.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA MEVA NENA, LA MEVA BLANCA -I

La Flora cridava i plorava davant aquells dos mossos, que havien acudit prestos a la seva trucada desesperada, quan eren poc més de les vuit del matí.

 La nena, la meva nena, ha desaparegut. M’he l’han robat. Me l’han raptat. La meva Blanca.
 Calmis senyora! Expliqui’ns  que ha passat. -preguntava aquell caporal alt i fornit.
 L’he anat a cridar per esmorzar i portar-la a l’escola i he trobat el llit buit. No era enlloc. Se l’han emportat.
 Quants anys té la nena?
  Acaba de complir vuit anys.
 Ja ha avisat als seus pares?
 Jo soc la seva mare –contesta la Flora una mica picada.
 Perdoni, creia que era l’àvia.

En aquell moment la sergent  Malla, alta i esprimatxada, que ja  havia donat un cop d’ull pel petit pis intervé,
 A veure senyora, hi ha una cosa que no entenc. Si algú s’ha endut la nena, com és que hi ha el llit fet i l’habitació arreglada. No crec que s’hagin entretingut a fer el llit. Aquesta nit a l’habitació de la petita no hi ha dormit ningú.
 No, això no és veritat, no és veritat –respon la dona plorosa.
 Expliqui’ns que va fer ahir al vespre –va demanar el caporal.
  Hi tant. Ahir vam sopar juntes amb la Blanca. Vam mirar una estona la televisió plegades, llavors ella es va anar a rentar les dens em va fer un petó i se’n va anar a dormir.
 I, al matí , vostè l’ha anat a cridar per anar a l’escola –pregunta la sergent- però avui és dissabte i no hi ha escola.
 No ho se...no ho sé... estic atabalada –cridava la dona-  la nena no hi es!

No massa lluny d’allà, la Consol, encara amb bata i sabatilles, es preparava l’esmorzar. Abans es va apropar a aquella nena rossa, de cabells embullats,  que dormia plàcidament sobre el sofà,  embolicada amb una manta vella de llana esgrogueïda . Pobre criatura –pensava la dona- tant petita i desvalguda, amb una mare així... la deixaré dormir una estona més. Ahir estava tan trasbalsada.

Mentre engolia el cafè amb llet amb pa torrat, observava el son plàcid de la petita i pensava en el que va succeir el vespre abans, quan cap a quarts de vuit de la tarda, d’aquell gèlid dia de novembre, va baixar a llençar les escombraries, i la va trobar al replà de sota asseguda a l’esglaó de l’escala, amb la cartera al costat, davant la porta de casa seva,
 Que fas aquí Blanca? On tens la mare?
 No ho sé, encara no ha arribat. Volia entrar a casa, però he perdut les claus. He entrat al portal amb el Pau, però a casa no hi puc entrar .
 On és la mare?
 No ho sé. A aquesta hora ja deu haver sortit de treballar. Sempre arriba abans.
 Així, ja fa molta estona que  estàs aquí.

La nena va fer que si amb el cap. Llavors la Consol es va adonar que estava encongida i tremolant.
 Et trobes bé?
 Tinc molt fred... i gana –va dir entre sanglots.
 Mira, saps que farem , puja a casa i allà esperaràs la mare i et faré alguna cosa per menjar.

La nena feia que no amb el cap, temorosa de que la mare la renyés, però la dona gran, amb fermesa la va agafar pel braç, tot dient-li que no es preocupes, que la mare ho entendria . La petita la va seguir sense oposar resistència, es refiava d’aquella veïna que sempre que la trobava li deia coses boniques.

Mentre la nena descarregava la motxilla i es rentava les mans la dona li va posar un plat de sopa calenta, la seva, a taula. La nena se’l va menjar amb delit. Llavors va fer una truita i li va estendre sobre una llesca de pa amb tomàquet, que la nena va devorar, com també el plàtan posterior. La Consol la va acompanyar també amb el segon plat.

Després la nena, ja reconfortada per l’escalfor i el menjar,  volia tornar a l’escala a esperar la mare, però la dona la va convèncer de passar la nit allà que estaria calentona . Al matí ja l’acompanyaria a casa, segur que a la mare li hauria sortit alguna entrebanc. La nena estava preocupada i nerviosa, no es volia quedar,
 Saps que, li deixaré una nota que ets aquí i no es preocupi, tu estira’t al sofà, t’explicaré un conte i et tranquil·litzaràs, mentre arriba la mare.

Allà calentona , escoltant la dolça veu d’aquella velleta , i abatuda pel cansament del dia es va quedar dormida .

Continuarà....

LA NEVERA ÉS BUIDA

El telèfon em sobte, avui és diumenge, i després de una nit de tabola el meu cap sembla un timbal. El maleït trasto ressona un i altre cop. Jo rodolo neguitós damunt el llit, insensible al seu so però frisós per no agafar-lo. Els llençols s’entortolliguen en el meu cos. Desesperat, li llanço el coixí. Però erro en el meu llançament i el llum de la tauleta cau amb un cop sec al terra. El telèfon torna amb el seu ring-ring cridaner i repetitiu. 

Estiro el braç i prenc l’auricular i amb veu emprenyada crido:

¾     Qui!!!

¾     Escolta- diu una veu a l’altre costat de l’auricular.

¾     Escolta!! Vostè creu que estic per escoltar!!!

¾     Ai!. Escolta nen.

¾     Nen! Nen! Que tinc trenta anys, vella bruixa.

¾     Sí, per això et telefono per felicitar-te.

¾     Vostè creu que a un home solitari i sense parella, hi ha cap motiu per felicitar-lo una setmana després de l’aniversari. I qui és vostè?

¾     Ah! No m’has conegut! Ja deia jo! Jo sóc l’Hermenegilda, la germana petita de la teva mare.

¾     Ah! La vella reganyosa del nas corbat.

¾     Sí, l’Hermenegilda, la del poble. Saps que, sóc arribada a la capital, sola, i com tu ets el meu, som els únics parents, he pensat que em podries convidar a dinar. Fa tant de temps que no ens veiem! Veritat que sí, em fa una il·lusió, Ramonet.

Torno a cridar enfurismat:

¾     El Ramonet no hi és. Ja sóc gran. Sóc el Ramon. Sí, així el Ramon. Ho escolta, Gilda?

¾     Ai, Senyor! Quina paciència hem de tenir les tietes solteres amb la família. Sempre tractades d’esquitllada.

¾     Va vingui! - Vaig contestar-li, un xic impressionat per la tristor de la seva veu. Vaig recordar-me que una vegada m’havia donat dues pessetes per comprar una regalèssia.

Obro la nevera. Buida, com les meves butxaques. Giro la vista pels marbres de la cuina. Tot plegat trobo oli, sal i vinagre. També una ampolla de Vichy. Segurament per a les males digestions. Digestions? De quan, no ho recordo pas.

Em poso un jersei per sobre el pijama i amb cara de pena començo a pidolar als veïns dels pisos. Com que és Nadal, i jo l’ànima trista del bloc, tots em volen ajudar. Un em dona una ampolla de cava, l’altre, una de whisky, un altre, una de conyac, l’altre ...

Total divuit ampolles. La meva tia es pensarà que la vull emborratxar per l’herència del poble, un ase i una casa que cau a trossos.

Dalt de tot viu la Leovigilda, que em vol casar amb la seva filla. Al veure’m carregat d’ampolles, crida:

¾     Marianica! Vine noia, que el Ramonet ha portat tot d’ampolles per a aquesta tarda. El convidarem a dinar.

¾     Vindrà també la meva tia Hermenegilda del poble.- dic amb veu suplicant.

¾     No et preocupis. Li posaré una cadira al meu costat. Mentrestant parles amb la Marianica. El pis és meu, no hauràs de pagar lloguer, jo cobro una bona pensió del meu difunt marit i podràs viure com un rajà. Ja sé que la nena no és de primera volada, però és una bona noia i sereu feliços.

D’aquesta forma tan grollera vaig quedar bé amb la meva tia. Em vaig casar amb la Marianica. La Leovigilda va convertir-se amb la meva amant sogra.

Ah! I la tia em va deixar en herència: l’ase vell i la casa, que cau sola.

Miquel Pujol Mur

UNS ROVELLONS

Ben guardats dintre la fresa,

Uns rovellons treuen el nas,

Amagant-se,  esquitllant-se,

Perquè no els puguin trobar

Passen gent eixelebrada.

Tot cridant molt i ni els veu,

Però l’ull del bon boletaire,

Aviat se’ls ha fet seus.

19/09/2018/

VOLTANT PER PÚBOL. ALT EMPORDÀ

Una polla xica,

pica, pellarica,

camatorta i becari-

ca va tenir sis polls

xics, pics, pellarics,

camatorts i becarics

si ...

Salvador Dalí

Les paraules acompanyaven la figura en una pissarra  i ens va agradar recordar-les.

Púbol és molt digne de ser visitat.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

“TOMBE LA NEIGE”

La música sona en el reproductor i el “Tombe la neige” ressona dins el cervell de la Marta. La dona és asseguda a la saleta, té un llibre obert al seu costat. A prop seu el mini equip de música desgrana, en to baix, la música i la veu del “Salvatore Adamo”. Està cansada de llegir, s’aixeca del sofà i corre les cortines del finestral. L’habitació queda en una penombra suau i conciliadora. Torna a asseure’s, repenja l’esquena al respatller i tanca els ulls. Un somrís amable li destensa la cara. No s’escolta cap soroll i només la música envaeix l’estança. Malgrat estar quieta, no dorm, ja que els pensaments volen lliurement als anys de la joventut.

“Tombe la neige” i una estació de tren. Havia acompanyat, després de nombroses discussions amb els pares, al Ramon, el seu promès, que marxava al servei militar. Abans d’aconseguir el permís van haver d’escoltar un sense fi de recomanacions dels pares. Fins i tot, l’àvia Angelina havia ficat cullerada en contra de que baixessin sols a Barcelona. Els perills de la ciutat i sobretot la joventut de tots dos, feia que encara semblés més perillós. A la Marta, quan per fi van poder marxar després de tantes recomanacions i sermons, li semblava que eren una bomba a punt d’explotar. No entenia que els seus instints poguessin ser tan incendiaris. 

Però finalment, i gràcies a la tieta Carme, que viu a la capital i vigilarà la parella, no fos que trenquessin l’olla abans de temps, els ho han permès. Però, ves per on, quan la tieta es prepara per acompanyar-los, l’avisen que venen els de la companyia de la llum. Són un malpensats que cerquen per sorpresa qui fa trampes en els comptadors. No pot acompanyar-los, ja que hi ha molta feina a desfer el munt de cables perquè no se n’adonin i els multin. Com si la companyia elèctrica no guanyes prou diners per acabar d’escanyar a la pobra gent.

La Marta i el Ramon caminen per les andanes buscant el tren que ha de portar el noi a terres estranyes, a fer allò que s’anomena servei militar. La noia malgrat que no coneix el lloc està més serena que ell que sembla ben bé que ha perdut l’oremus. Clar, ella tornarà a casa al vespre i ell començarà una aventura diferent. S’han presentat al sergent que mana el grup. Al veure’ls tan tendres el caporal s’ha recordat de la seva filla i ha permès que el Ramon estigui a part, en companyia de la seva xicota. Són tan innocents i es nota tant que venen d’un poble. A les dotze del matí el cap d’estació els assabenta que el tren s’ha retardat. La causa és que la lentitud dels papers oficials han “traspaperat” la màquina.

El suboficial crida tots els reclutes i els diu:

¾     Si em prometen ser aquí a les sis de la tarda els dono permís. Però, el que falti donaré part immediatament a la policia militar. No es lliurarà amb poc dies de calabós.

¾      

Tots juren que no faran cap mala passada i, en grups, marxen de l’estació. El Ramon està neguitós. Té la Marta al costat però no sap què dir-li. Donar voltes per dins de l’estació el fa frissar. Estar asseguts a la cafeteria, també. Finalment la Marta amb un rampell de sentiments controvertits, mig per compassió i mig per desig, també perquè sap que trobarà molt a faltar el seu xicot, veu un modest hotel davant la porta de l’estació. Tibant-lo de la mà, el  porta fins a la recepció i li fa llogar una habitació.

És la primera vegada que estan junts sense ningú davant, es van a separar, estan nerviosos però ha estat una vetllada amorosa inoblidable. Timidesa, desig, por, ànsia, vergonya, tots els sentiments més enfrontats han esclatat, convertint la tarda de la primera vegada en un deliri que va quedar gravat per sempre en el cervell dels dos.

Va anar just que el Ramon no perdés el tren. Però va tornar en acabar el servei militar per a casar-se amb la noia del seu cor.

Miquel Pujol Mur

CANTS EN MIG DEL SILENCI

Vaig arribar esgotada, cansada per la pujada i la calor, després d'un parell d'hores de caminar sota aquell sol de maig que ja començava a escalfar de valent.

Vaig travessar la porta d’aquell impressionant monestir romànic, admirant aquelles pedres mil·lenàries. El silenci i la pau del lloc, les altes columnes, les voltes de cançó de l’església m’alentien la respiració, m’omplien de plenitud . Vaig seure en un banc, per descansar amb els ulls fixes en les pedres, les arcades , els capitells, la volta del sostre, aquelles pedres em parlaven. El silenci i la quietud era capaç de regenerar l’esperit més rebel i inquiet.

Vaig estar  molt temps així, no sé quan, en vaig perdre la noció; segons, minuts, hores...  en aquell espai reconfortant, assossegat, tot el meu interior recuperava la tranquil·litat , l’equilibri que feia temps havia perdut i ara em tornava a envair.

De sobte el silenci es va trencar. Unes veus,  suaus primer i potents després, feien ressonar les pedres. El cant gregorià amb que les monges   iniciaven l’hora de la pregària del res del migdia. Eren  les veus de les  monges que cuidaven d'aquell  monestir perdut en aquella vall solitaria.

Van ser aquells càntics celístics, el silenci, la pau i l'espiritualitat del lloc, que em van fer  descobrir que la plenitud, la serenor i la felicitat que m'omplia era aixó.  Acabava de descobrir que el que feia anys que cercava es trobava allà, en la vida contemplativa.

Avui soc una monja més d’aquell encimbellat monestir, la mes jove de les que  hi queden. Soc feliç aquí vivint entre  aquestes quatre parets. No necessito res més . He trobat l’objectiu que buscava .

La gent, els excursionistes o turistes que passen per aquí no entenen que fa una noia jove allà tancada entre quatre parets. No  em capfico ni m’importa el que pensin, tampoc ho entendrien. Jo si que ho he entès i les meves companyes també.

27/08/2018/

PEDRES DE MOLÍ. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

Passejàvem i ens va complaure veure les pedres de molí ancestrals convertides en una bonica  font d’aigua.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FAR DE CAP DE CREUS. ALT EMPORDÀ

Un lloc plaent per mirar la Mediterrània.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PRIMAVERA ÉS ARRIBADA

Oh! Bonic gallaret

De bon matí flameja ufanós

els teus pètals vermellosos

Oh! Humil ababol

Amb tu la primavera

És de nou retrobada.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

LA DONA ESTRANGERA

Com cada matí, des que havia arribat a Cadaqués,  assegut al bar de la plaça a sota dels desmais que ja feien ombra al dia que es preveia calorós, prenia el meu cafè amb llet i el croissant esperant la seva arribada, que automàticament es produïa cap a les deu del matí o poc més. Arribava amb els seus tres petits i s’asseien a una taula no massa lluny de la meva. Els nens  esmorzaven  quiets tranquils, mentre endrapaven la seva pasta i el got de llet. Ella només prenia un tallat i llegia un diari estranger.

Alta, rossa  i esvelta, amb el cabell recollit i ulleres sol. Portava una brusa llarga només amb un parell de botons cordats, lluïa la pell bronzejada , uns braços tornejats ,unes cames perfectes, els botons oberts deixaven veure la part de dalt del bikini que mig cobria les petites i turgent sines, daurades com la resta del cos, una bossa grossa amb tovalloles i estris dels menuts, que delejaven el dia de platja que tenien per davant. Tenia un no se que de altivesa , vaig suposar que deuria ser de bona família.  Els tres  menuts que anaven amb ella també rossos i de pell colrada, portaven els estris i atuells per passar un matí de platja. Quan arribaven i s’asseien a la taula, la cambrera ja els servia l’esmorzar que els tenia preparat.

M’atreia rabiosament aquella dona, que tenia un no sé què d’enigmàtic. Es veia de lluny que pertanyia a la classe benestant, potser vinguda a menys,  que estiueja al poble. Tenia un bagatge cultural alt, per la manera que parlava als nens, suaument però amb autoritat i al mateix temps  una gran sensibilitat i tendresa amb ells. Els nens, d’entre quatre i vuit anys, eren educats i respectuosos i obeïen tot el que la mare els deia.

Jo hi anava sempre al cafè de la plaça, m’agradava llegir el diari mentre esmorzava, però des que ella arribava estava més pendent d’ella, del seu cos, dels seus gestos i moviments  que de les noticies escrites.

Després, quan s’aixecaven, a vegades passaven pel costat de la meva taula, sovint dirigia ordres als nens, amb aquella llengua que no entenia , ni em miraven, jo si que seguia  cada un dels seus moviments, sobretot la dona, aquelles llargues cames i el moviment dels malucs em fascinaven. Mentre s’allunyaven en direcció al mar, rient, ja imaginava la dona traient-se la brusa amb el diminut banyador que portava sota, lluint un cos escultural i broncejat. Estirada a la gandula mentre els petits feien castells amb la sorra al seu costat. Ara la dona jugava amb els menuts i la sorra se li enganxava la cos per la crema que duia. Braços, cames, malucs, n’estaven plens, que meravellosa estava. –pensava-  Mira, ara estant  tots quatre a l’aigua, ella sembla una sirena. Nedant  dins aquest mar tant blau i tranquil que avui dona goig entrar-hi.

No se que pagaria per poder ser allà, a la platja, i estirar-me a prop d’ells, d’ella, sobretot, i viure tot això que em diu la imaginació, però les cames no em porten i fa anys que no entro a la platja. Als meus 94 anys em conformo en poder sortir de casa cada matí, ni que sigui amb treballs,  poder venir cada estiu a aquest poblet mariner a casa del fill,  i poder gaudir uns anyets més  de l’esmorzar, el diari i veure arribar i contemplar aquesta exuberant dona estrangera i els tres marrecs que l’acompanyen, sense perdre l’esperança que un dia em facin un somriure i em diguin “Bon dia”  encara que sigui amb una llengua que no entenc.

12-08-2018-  

 

EL CAVALLER TROBADOR I LA DONZELLA

Aquest relat surt pensat del taller d’escriptura. Una tarda mentre veiem davant nostra la Torre de la Petita. Potser aleshores no existia però podia haver-hi una altra construcció. El cavaller trobador: el nostre controvertit i estimat Guillem.

L’estança és àmplia. La noia, a dures penes una criatura una mica crescuda, reposa en els coixins del llit. La nit ha estat moguda, ja que les robes del llit mostren mil i una rebolcades en la recerca del màxim plaer sexual. La Sibil·la mira els múltiples senyals que els successius actes carnals han deixat en el seu cos. Són varis, tanta ha estat la fogositat de l’home en la recerca del plaer.

L’home, un brau cavaller d’edat incerta, observa una edificació i uns homes que volen conquerir-la. Es tracta d’una edificació situada a l’est del castell que domina la vila. La Sibil·la, tota nua, s’acosta a l’home com buscant recer en el seu cos més membrat. Ja al seu costat i rodejada pels braços de l’amant li pregunta:

¾     Què mires, Guillem?

¾     Al teu pare.

¾     Al meu pare! On?

¾     Allà davant. Mira, ara baixa del cavall per fer la darrera pujada. No el veus amb la espasa a la mà i l’armadura que li protegeix el cos? Llàstima d’home! Comença ja a estar vell, li costa moure’s mentre puja a peu. Ai! Els anys no perdonen, pobre Pere!

¾     I per que vol pujar fins a la torre.

¾     Perquè pensa que a dins ens citem i l’enganyem la teva mare i jo.

Horroritzada la noia exclama.

¾     N’he sentit parlar malament de vós, Guillem. Però també us ho heu fet amb la meva mare?

¾     Sí filla! La meva espasa i la meva ploma arriben a qualsevol lloc per molt alt que sigui. Pensaves que eres l’única? No has sentit parlar de l’amor cortès? No és res més que la excusa per allitar-se en les cambres de senyores oblidades del marit.

¾     I ara què, Guillem?

¾     Res, nena del meus somnis matinals. Potser el teu pare serà, al mateix temps, pare i avi.

¾     Oh! Quin horror! Pobre pare.

¾     Saps què, bonica i dolça Sibil·la. Aprofito els exercicis matinals d’en Pere per buscar un nou aixopluc.

¾     Em deixes, després de prendre la meva innocència?

¾     Sí filla, la vida és així, l’encontre i el separar-se. Per cert, tu i la teva mare teniu certes similituts en el joc sexual. Tu, més tendre però també sàvia.

I agafant la seva roba ràpidament es vesteix i desapareix per la porta. Poc després la noia escolta els cascs d’un cavall que s’allunya ràpidament.

Miquel Pujol Mur

QUI ESPERA, ES DESESPERA

M’assec davant el mirall i la meva imatge em sorprèn. Qui sóc jo, res, no sóc home ni dona, només el rostre d’un ésser viu. Tal vegada potser sóc  l’ànima que mou un cos humà. Sí, aquell raconet amagat dins uns cúmuls d’òrgans que fan possible la vida a un organisme físic. 

Deixant enrere aquesta definició del meu propi jo, em posiciono al moment en què tranquil·lament: (Sí, vull dir aquella tranquil·litat i pau que transmet el pas dels anys) i miro amb esperança el mirall. Que espero trobar reflectit? Potser una cara simpàtica, un somriure amable i uns ulls de mirada alegre. Què veig? Una cara seriosa, un somriure mig amable, mig amarg, i uns ulls cansats dels despropòsits mundans.

M’inquieto! Aquell no pot ser el resultat del transcurs de la meva vida. Tan dura ha estat? Tan difícil ha estat resistir fins ara? O és que no he entès les coses bones i dolentes que m’han succeït.

Paro de pensar, fàcil és, perquè l’edat també marca la velocitat de la reacció del pensament. Els meus ulls tornen a observar la límpida superfície del vidre. Aquest com un reflex de la meva desesperança, com si vulgués calmar el meu esperit reacciona i fa el pas enrere d’uns anys. La meva cara no és tan arrugada, els ulls no mostren el cansament d’abans i respiro alleujat.

Però el somriure continua tenint una nota d’agror. El mirall amplia la visió i contemplo horroritzat els meus errors. És possible tanta insolència, tan egoisme? M’adono que allò, que vaig magnificar no era tan poc comprensible, i noto una burxada en el meu interior. Com si la reflexió premés amb força el meu cor.

El mirall, inquiet per la desesperança que mostra la meva cara, torna a posar-se en moviment i retrocedeix altre cop. Més plaent és la situació que mostra; aquesta és una situació completament diferent. Però un instant després l’aparició d’una persona trenca la suavitat del moment. Talment com si el finestral de la vida es deixés emboirar pels núvols de la tempesta exterior. Només una discussió, unes simples paraules malsonants, respostes amb altres de feridores.

El mirall, esparverat per la fermesa esfereïdora dels meus llavis planeja per la meva vida en un successió ràpida d’instants. Uns són bons i fan distendre la meva boca. Altres cruels, tan poc dignes de ser recordats que fan arquejar els meus ulls.

Finalment la ràpida retrospectiva acaba en aquells anys, en què a causa de la nostra innocència, tot està rodejat d’una aura de felicitat. L’època que ens deixem portar per la mà que ens ha protegit en les nostres primeres aventures. Però malgrat tot, sempre envejosos o reclamant  més l’atenció dels nostres,  hi ha una rebequeria que ara desitjaria haver oblidat.

Tal vegada cansat, esgotat del seu treball en la recerca de molts anys enrere, el vidre perd la seva claredat i es torna opac. Passen uns instants llargs, no sé reflexionar dels temps passat, poden ser només uns segons, uns minuts o unes hores. Tal ha estat la torbació del meu jo, de la meva pròpia ànima en la ràpida visió de la meva vida.

Res més, em queda que assolir les equivocacions, que aixequi la mà qui no hagi errat mai. I sobretot recordar els bons instants que ens ha ofert l’existència.

El vidre torna a mostrar el meu rostre actual. No és tan lleig com em semblava al primer moment. Sí allargo un xic el somriure, una gran part de les arrugues es dissimulen, continuen essent,  i els ulls canvien d’aire. La meva fisonomia mostra una bonhomia real.    

Qui espera que el pas dels anys no canviï res, desespera davant la realitat.

Miquel Pujol Mur