EL CREUER (Relat Picaresc)

Em dic Marc, sóc un home de trenta i pico anys, ben format i agradable de caràcter. Per fi a la meva vida he complert el meu somni de sempre, fer un creuer. 

Sóc un solter impenitent que no ha volgut mai lligar-se definitivament amb ningú. Ara mateix acabo de sortir d’una relació d’un parell d’anys. La Marta és una bona noia i la nostra vida en comú ha estat força plaent però, precisament el meu desig de fer el creuer ha trencat la nostra relació. Jo he decidit fer-lo i ella ja havia decidit anar al Canadà. Com cap dels dos ha donat el braç a tòrcer, aleshores han començat a sortir a la superfície tota una sèrie de petites coses de la nostra vida comuna que ens ha deixat una lletja amargor a la boca. Conseqüències finals, la Marta ha fet les maletes, s’ha marxat del pis i s’ha anat a viure amb l’Andreu. Aquest sí que vol viatjar fins el país dels llacs i la neu.  

Ara és el moment oportú, lliure de cap lligam, per fer possible sense haver de discutir amb ningú, el somni de la meva vida. Sortir a fer una volta pel Mediterrani i visitar els països  costers. Per damunt de tot la bella Itàlia i els seus monuments curulls d’història. I per que no tastar, assaborir la seva bona cuina. Ja sé que en diran que en aquest navili, aquest majestuós i enorme creuer, puc trobar totes les galindaines mengívoles d’arreu del món, però somnio palpar la vida, gaudir de les placetes recollides i escoltar parlar l’italià davant d’un plat de pasta, farcida, saonada, amb tota la gràcia del saber del propi país creador de tan saborós producte.  

Per aprendre a orientar-me dins el navili aquest matí he sortit a donar una volta i també per veure les diferents distraccions que m’ofereix. Malgrat les meves mancances anímiques, sóc amant de pedalejar una bona estona al gimnàs. Després nedar un xic a la piscina, més que res per refrescar-me i veure les joves que  prenen el sol. M’agraden per damunt de tot, les que porten un minúscul biquini que deixa entreveure la joventut dels cossos femenins. Tampoc m’importa, admirar la bellesa d’una dona ben feta, malgrat els anys hagin desfermat un xic les seves carns. Però, a pesar de les meves aficions, una mica puerils, i malgrat les diverses parelles amb qui he viscut, sóc un esser essencialment tímid i poc atrevit. 

Després de passejar-me i prendre un refresc he tornat a la meva cabina. Ho tenia ben clar: segon passadís de l’esquerra i cinquena porta. Mes en arribar al passadís la nombrosa quantitat de portes m’ha despistat. Finalment he cregut ser davant de la porta de la meva cabina, quina mala astrugància del navilier de no posar els números a les portes. He posat la targeta clau i he obert la porta. Tot correcte, per les mides i les formes, la meva cambra. Com després de la passejada, estic una mica suat, i les belles sirenes m’han excitat un xic, em decideixo prendre una bona dutxa, això sí amb l’aigua més freda possible. En trec el xandall i el banyador i obro la porta de l’armari per agafar una muda nova. 

Ostres! Tots els prestatges són plens de roba de dona: calcetes, sostens, biquinis, bruses transparents, shorts, etc. Això ha estat la meva primera impressió, després m’he adonat que hi ha roba de canalla. I la meva roba? Qui ha estat el lladre?  

I quina agradable olor a femella que fa la susdita roba. Encara s’ha fet més evident la meva excitació. Llavors s’ha obert la porta del bany i ha sortit un nen d’uns 7 o 8 anys. El meu ànim a empitjorat, m’he vist atrapat i tancat en una presó. El meu rostre ha envermellit com si tota a la sang hagués pujat a les meves galtes. Però, la pujada de la sang no ha estat complerta, perquè allò que hauria de pendular,  buida de sang, encara s’ha fet més evident. No sé com posar les mans per tapar-la, em sobresurt per tot arreu. Aleshores el nen crida cap a dins del bany i diu:

¾     Mama, mama! Un senyor nu, i la té més gran que la del pare quan era amb la mainadera.

¾     Però que dius nen! Tu encara estàs estressat amb la marxa del pare.

¾     Que no mama! Que hi ha un home nu a la cabina.  

Jo no sóc capaç de trobar la meva roba. Nu, vermell de cara i de... No tinc mans suficients per dissimular la meva situació. S’obre la porta del bany i surt la mare del nen. Només una curta tovallola de bany mal tapa el seu cos. Si abans no tenia suficient amb les mans, ara ja no val la pena. Allò es desborda com mai. 

La dona m’ha mirat, primer ha semblat com si tingués un ensurt. Després ha deixat de mirar allò i m’ha mirat la cara vermella com un tomàquet. El seu rostre s’ha tenyit de rubor. Sense dir res ha agafat el moneder de damunt la tauleta i traient 20€ li ha donat al nen dient-li:

¾     Apa maco, ves ha jugar a les màquines una estona. Haig de dialogar amb aquest senyor.

¾     Mama! El papa quan dialogava amb la Maite em donava més. O és que la xerrada serà curta. Jo la veig llarga.

¾     Calla té 30€ més i desapareix.

¾     Això esta més bé. Em compraré un polo més gros que ...

¾     Calla i fot al camp! 

Prefereixo no explicar res del que ha succeït. Fins el darrer dia no he tornat a buscar la roba a la meva cabina. Ens hem passat el dies acampats com si fóssim Adam i Eva. Fins i tot, ens fèiem portar el menjar. El nen finalment l’ha deixat al cuidat d’una amiga qie també anava amb el seu fill. Molt comprensiva l’amiga, crec que anàvem juntes al creuer. Les dues eren acabades de separar i per oblidar el mal trago havien decidit embarcar-se en un viatge pel mar.  

Lentament baixo per l’escala del transatlàntic. Els pantalons i tota la roba em va baldera, almenys he perdut 3 o 4 kg. Els plats de pasta en una bonica plaça italiana ha quedat en l’oblit. La Laura, ja sap el meu domicili i el meu telèfon, i diu que no m’abandonarà mai. De pensar-ho noto una pressió d’agraïment en certa part. 

Miquel Pujol Mur 

VIDA ROBADA

La mirava allà davant, de cos present, dins aquell taüt brillant de color caoba,  amb una gran corona de flors al damunt. Quasi creia que no podia ser, l’energia d’aquella dona semblava que no tenia fi, no era massa gran. Sentia llàstima o pena...per ella,  la veritat que gens ni mica. Ràbia o odi, potser. És creia que sempre ho dominaria tot. M’havia fet tant de mal. Estava allà al darrera, al mig de la gent,  intentant passar desapercebuda, tot i que vaig veure algú que em mirava de reüll.

De fet no era allà per ella, sinó per intentar acostar-me a la meva filla, L’Eva, que ella m’havia pres. Ella i el seu fill, em van allunyar de la meva nena; ni em permetien  acostar-me a ella. Que bonica estava.  Era tota una noieta. L’havia vist quan havien entrat a l’església, quasi desconeguda per mi, quatre anys sense veure-la. És veu que la teníem a un col·legi a Suïssa, o es el que em deien, per que no intentes acostar-m’hi. Com si estès empestada.  

Quatre anys de solitud que s’han fet eterns. Tancada en aquell lloc horrible sense veure gairebé ningú; ella  em va venir a veure alguna vegada, però la nena no; em deia que jo li feia por. La meva nena tenia por de mi...

Mentre escoltava les paraules del capellà elogiant les virtuts de la difunta no em vaig poder estar de pensar en aquells primers temps, quan em vaig casar amb el Raül, i a ella la vaig considerar com una segona mare. Feia poc que havia perdut la meva i en  ella vaig trobar amor i compressió, o almenys això semblava. Me l’estimava, si,  és veritat; tot i que algunes persones  ja m’avisaven que no em refies d’ella, que era mala persona. És portava molt bé amb mi, encara que aviat em vaig adonar  que acabava fent sempre el que ella volia.

Quan va néixer l’Eva, va ser quan van començar els problemes. Jo volia les coses d’una manera , decorar l’habitació, escollir el llitet, el cotxet, les coses de la menuda, jo les volia d’una forma concreta i ella d’una manera molt subtil, després de donar-me la raó, em convencia de que l’altre opció, la seva,  era la que més em convenia;  estava una mica dèbil i per no discutir accedia.

El seu pis, donava just sobre el nostre, i amb la nena  petita sempre la tenia ficada a casa, per ajudar-me, -deia- però en realitat dirigia la nostra  vida, on anar de vacances, com cuidar la nena, la alimentació, que si els “bibes”.... Jo, però, amb això vaig seguir sempre les indicacions del pediatre, igual que les vacunes i les escasses vegades que havia tingut una petita febrada. El Raül em deia que no m’amoïnes, que la seva mare, des que havia quedat vídua es trobava molt sola i sort tenia de nosaltres, ja que la seva germana se’n havia anat a viure a un altre poble.

Quan la nena va tenir una anyet, jo vaig voler portar-la  a la guarderia... A, no,  això si que no, que al ser ella a prop que diria la gent . Quan em va veure decidida a portar-li, va començar la llagrimeta. –que ara que tornava a tenir una família i algú per qui preocupar-se, tots els anys de soledat que havia patit, ara volíem privar-la de fer d’àvia, de ser feliç cuidant de la seva néta... i...  bla, bla, bla. Un cop més vaig cedir a les seves súpliques empesa pel Raül que volia complaure la mare. Jo em vaig posar en alerta. No volia que manegués les nostres vides.

Sense donar-me’n comte la cerimònia s’estava acabant . La Montse, la meva ex cunyada va sortir a dir unes paraules de la seva mare. Parlant de la bona mare i àvia que havia estat i com la trobaríem a faltar. Mentidera. Tu no la podies suportar i vas marxar a viure lluny per no estar prop d’ella i fer la teva vida. Ara pel que sigui has tornat a casa per que et fes de mainadera. Llavors va sortir  parlar la Clara, una amiga d’ella, que també la va posar pels núvols.

L’escola si que la vam decidir nosaltres, el Raül em va fer costat i la vam portar a la pública, on havia anat jo. Ella no va suportar que no la portéssim al col·legi de monges on tota la família havia anat sempre. Vaig poder mantenir-la a ratlla un parell d’anys. El seu fill l’anava a veure. Ella venia a casa per les celebracions familiars i prou. Penso que en aquell temps ja va començar a inflar el cap del Raül i aviat el matrimoni va començar a anar de tort.

També va coincidir quan jo em vaig començar a trobar malament, desvariejar, depressions. Ella  tornar a casa per cuidar-nos, jo no em podia fer càrrec de la petita., però amb ella a prop encara estava pitjor, fins l’intent de suïcidi, A vegades he pensat que em donava alguna cosa , però no he pogut provar mai. Llavors, com que era un perill per la petita, va ser   es quan em van internar en aquell centre psiquiàtric on vaig passar tres anys llargs.

Des de llavors no he tornat a veure mai més la nena. De fet, mai em va venir a veure. Deien que li feia mal veure’m en aquest lloc i amb aquell aspecte. Ells, de primer venien algunes vegades, després només venia ella. Ell va tornar un parell de cops però va ser per fer-me signar els papers del divorci i la custodia de la nena. Aquells papers que em va presentar al davant i que vaig signar sense saber gairebé el que eren. Quan vaig poder sortir d’allà, vaig intentar recuperar l’Eva, però els si van negar en rodó. Que si jo no estava en condicions de fer-me’n càrrec. Que ella no em volia  veure, ni saber res de mi. Van dir-me que era a Suïssa estudiant , que no li podia  malmetre el futur.

La cerimònia s’havia acabat i la gent començava a sortir. Jo em vaig quedar quieta al costat de la porta. Quan va sortir la nena acompanyada de la Montse, la ex cunyada, mi vaig acostar i la vaig abraçar. Ella em va mirar. Una mirada entre por i tendresa. La Montse se la va dur enllà en mig de la gent. Vaig cridar el seu nom, que es va ofegar entre la remor de la gent. Ella es va girar i em va mig somriure. Et recuperaré, lluitaré per tenir-te de nou –pensava. La Laia , la meva amiga  es advocada  i ja m’ha dit que m’ajudaria

En aquell moment vaig sentir un braç que m’agafava i m’apartava de la porta. Era el Raül, vagi mirar el seus ulls que desprenien odi i rancor, el meu cervell va captar unes paraules entre el soroll, “ No t’apropis a nosaltres, deixa la nena tranquil·la,  o te’n penediràs ”  em va deixar el braç, mentre m’obviava i es  girava cap a la seva nova dona.  Aquesta, altiva em va mirar amb un mig somriure burleta i els  ulls brillants de triomf. En l’aire i en l’expressió  d’aquella dona vaig entreveure que ella no s’havia deixat manipular per la sogra ... i ... com ja diuen  “ pensa mal i no erraràs.” Crec  que no ha estat massa temps a  treure-se-la de sobre. Pobre Eva en quines mans t’has de veure. M’han robat la meva vida, però no permetré que et robin la teva.

15/08/2017/

VIES PARAL·LELES

Anar per vies paral·leles és el mateix com trobar la parella adequada per 

anar pel món. 

Hi ha unes paraules de Antoine de Saint Exupéry que per mi descriuen la  

ruta en comú. De memòria crec que són aquestes:  

No caminis davant meu  

ni tampoc vagis rere 

anem l’un al costat de l’altre  

i gaudirem de la ruta parlant. 

Miquel Pujol Mur

CARTA OBERTA (als pobres aprenents de relataires)

Estimats germans literaris, 

La setmana passada pel dia de Sant Bertold, confessor, la nostra monitora  ens va encomanar un treball sobre parlar metafòricament. Aquesta qüestió és un tema del qual en sé molt poc. Quasi el mateix que els ases d’astronomia.  

A més ens ha recomanat que no parli de amor, ni de sexe ni de assassinats. Altres temes del que sóc igual d’ignorant, segurament el que més, malgrat em faci gràcia inventar-me històries estranyes. Qui calla no piula quan vol, sinó quan li deixen. 

Així poca cosa a dir, ja que en un món explosiu de vida, i amb algun malxinat que no sap més que omplir-lo de terror, aquest el nostre petit reducte de lletres, és un cel blau ple de pau.  

Però penseu germans, que això de la guerra i les morts injustificades no es nou d’ara, ja en el temps de maria santíssima, no, encara més enllà, allà en el principi de l’Antic Testament ja succeïen. En aquells mil·lennis oblidats el simun abrasador del mal ja va agitar les capes celestials. El capità general va veure com el seus generals Miquel i Luzbel  lluitaven, com gos i gat, fins el darrer racó. 

Finalment en Miquel, gat vell, i els seus àngels blancs, símbol de puresa, van aconseguir desterrar, millor dit entaforar a aquells essers malignes, de negra vestidura, símbol de maldat, a les estances de la foscor sense que poguessin rebre mai més la presència benefactora del superior. Qui no veu, bufetada que se’n porta.   

Només una pregunta em faig si els dolents van a parar a l’infern, perquè el servidors del més gran dels grans van vestits de fosc. Si el negre és símbol de pobresa, aleshores els dimonis i la parca també hauríem de ser al cel per ser uns pobres desventurats. 

Metàfores de les metàfores. Blanc o negre? Quin és el millor color per salvar-se.

I com ja m’he enfarfegat i segurament he confós les metàfores, amb les paràboles o tal vegada amb les benaventurances o les faules acabo el meu relat sense cap recança. Muts i a la gàbia.  

Miquel Pujol Mur

VIATJANT PEL DESERT

“El que envelleix un desert és que en alguna banda amaga un pou d’aigua”  

                                  (A. De Saint Exupéry)

Acabo de veure un reportatge per la televisió sobre el desert, concretament sobre el desert de Kalahari a Namíbia. Quants records m’ha despertat de la meva joventut, quan amb una amiga va fer-hi un viatge. Va ser una experiència sensacional. Jo, quan era jove era molt arriscada, no tenia por de res i m’agradava viatjar i fer rutes on ningú anava, al contrari d’ara que m’he tornat més assenyada i més poruga, suposo que la edat i té alguna cosa a veure.

El desert de Kalahari es extraordinàriament gran i s’estén al llarg de quatre països. A l’arribar a l’aeroport de Namíbia, vam trobar-nos amb cinc persones més . El grup de set persones anàvem decidides a creuar bona part del territori i del l’ample desert. Anàvem sense guia,  però teníem transports previstos per alguns trams, portàvem mapes, brúixola i rutes organitzades , a més en Robert ja havia fet expedicions altres vegades , com també la Margaret una cooperant anglesa que anava a un poblat,  en  una zona allunyada del país i feia una part de la travessa amb nosaltres. Recordo aquelles amples extensions de terra vermellosa que no tenien fi. També en vam travessar d’altres que hi havia vegetació àrida, ja que en la  època de fortes pluges , hi  germinen les llavors i creixen plantes i matolls molt alts que després s’assequen.

Amb una caravana  vam fer el primer tram, anàvem amb gent del país que ens miraven de forma estranya.  La segona setmana vam agafar camells. Aquest va ser el tros més dur, perquè havíem de racionar l’aigua, no ens podíem permetre llençar-ne gens. No sabíem quan en trobaríem de nou, encara que en el mapa hi havia marcat algun pou o algun petit oasis,  també podria haver estat séc. El color  vermellós de arena  era meravellós, sobre tot els matins quan la calor encara era suportable i el sol començava a brillar sobre aquella ample esplanada de dunes.   De dia la calor era horrorosa i a les nits la temperatura baixava en picat i ens havien d’abrigar.

Un dia d’aquells, la Núria, la meva companya, va agafar una febrada molt forta, la Margaret, dona de seny, experimentada i col·laboradora d’una ONG, la  va remullar amb una part de la seva aigua, i ens va dir que per veure li’n donéssim una mica de la nostra i li va donar una pastilla. Tota els membres del grup s’hi vam solidaritzar i li en donàvem una mica, perquè no en teníem massa. Van ser dos dies molt durs, en faltaven tres per arribar al Gran Oasis, paràvem moltes estones a descansar per recuperar forces, però el sol era implacable, a la noia l’estiravem sota l’escassa  ombra dels camells.

 L’oasi, el gran miracle del desert, va ser la nostra salvació, estàvem cansats i havíem esgotat tota l’aigua, fins vam poder refrescar-nos en una petita bassa, amb una aigua marronosa que només en bevien els camells. En canvi sorgia un raig net i clar d’un pou de gran fondària, que alimentava el petit llac ,on entre palmeres i vegetació hi havia un petit campament de natius nòmades. Van recuperar forces allà un parell de dies. La Núria es va recuperar del tot . A l’ombra de les palmeres el Robert, ens explicava que allà sobre tot l’aigua és vida. Tot en aquell entorn gira al voltant del oasi, l’aigua marca la diferència entre la vida i la mort. La Margaret també ens donava explicacions de com comportar-se en situacions extremes. Ella era infermera i anava a una tribu a portar medicaments  i vacunes. Volia estar-hi un mes per ensenyar  a prevenir algunes infeccions. Un amic cooperant ja feia uns dies que hi era, pensaven tornar junts.

Aquell vespre la dona és va acomiadar-se de nosaltres , doncs l’endemà la venien a buscar per acompanyar-la al poblat de l’ètnia dels Okanvas , que estava al cantó oposat de la nostra ruta. Era una dona extraordinària amb la que vam fer una gran amistat .Vam quedar que un cop a Europa ens comunicaríem de nou.

Vam continuar la nostra aventura amb la resta de companys, una setmana i mitja més. Vam conèixer racons amagat  i meravellosos, poblats i tribus nòmades; vam fer una travessa caminant uns dies junts uns mercaders que ens  van guiar, per unes quantes monedes. Finalment des d’una ciutat del sud, vam agafar un bus fins a la capital on vam agafar l’avió per tornar a casa.

Al cap d’unes setmanes de la tornada, amb la Núria,  vam intentar connectar amb la Margaret, doncs ja preveiem que seria a casa, però no contestava ningú. Va ser força temps després, per medi dels altres companys, amb qui si que hi manteníem contacte que ens vam assabentar que la infermera no havia tornat d’allà. Havia mort d’una infecció per un contagi d’una de les malalties que havia anat a combatre.

18/12/2017/

IDEES FOSQUES. Relat negre.

No sé on sóc, els meus ulls no entreveuen cap claror que pugui orientar-me en aquesta desconeguda habitació. 

Però una llum del pensament, una idea crec que salvadora, m’il·lumina: en totes les habitacions hi ha portes i finestres. 

Estenc els braços com antena protectora i avanço lentament. Ensopego en una cosa baixa, tal vegada una tauleta. Toco la seva superfície: és tova. Tal vegada, aleshores, una butaca d’un sofà o tal vegada un sofà. 

No trobo la paret però donant copets amb els meus peus ressegueixo l’obstacle. Quan acabo de rodejar-lo avanço un xic i les meves mans toquen la paret. Poc a poc tantejant l’espai segueixo el meu camí. 

La foscor és total, ni un xic de llum albira cap cosa en l’espai negre. Torno a caminar lentament palpant les parets en recerca d’una porta per eixir de l’obscuritat.  

Camino, palpo, toco mobles, cadires quadres que semblen amuntegats enmig de l’habitacle. La meva orientació continua sent nul·la. No existeix ni nord ni sud en la meva deriva. 

Noto altre cop la blana superfície, per tant he donat la volta complerta a la cambra que m’empresona sense trobar cap obertura.

Finalment cansat i desesperat em deixo caure en el sofà. La seva superfície m’acull com un nouvingut. 

Aleshores penso, més tard ploro, penso i ploro sense remei. La soledat s’apodera de mi i el meu pensament no recorda ni l’on, ni el quan. 

Exhaust caic en un sopor intranquil trencat per la ignorància de no saber on sóc ni qui sóc. 

Malgrat tot la calidesa del sofà m’absorbeix sense pausa. S’apodera del meu cos i del meu pensament. Poc després sóc un element més de la seva estructura. 

Miquel Pujol Mur

FLOR BOSCANA

La flor boscana  

De tons suaus i olors plena 

Omple ma vida 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA CLARA I LA XOCOLATA

A la Clara no li deixaven menjar xocolata. Eren uns altres temps, no com ara que diuen que la xocolata és bona per la salut. Els seus avis, que la cuidaven cada dia, eren molt estrictes i la mare també tenia aquesta dèria de que la xocolata embrutava la panxa i els budells i era nociva per  la quitxalla. Com molt un cop cada quinze dies l’hi en donaven mitja presa per berenar o algun bombó en un dia de festa. Quan en demanava a la mare o l’àvia sempre li deien que no, que feia mal i es posaria malalta.

La nena es delia per la xocolata.  Aquell dia a casa de l’àvia es va quedar una estona sola, aquesta  havia sortit a buscar el pa i ella amb vuit anys ja es quedava estonetes sola. Estava tranquil·la llegint un conte.

Així que la dona havia acabat de sortir, la Clara es va aixecar i es va posar a mirar i remirar els llocs on hi podia haver  la xocolata amagada. Finalment va trobar una rajola al fons d’un calaix, dissimulada sota altres coses. Se la va endur a la habitació i en va menjar un bon tros, paladejant cada mossec.. L’altre la va guardar i la va portar a casa per l’endemà,  que se la va cruspir en un parell de cops d’amagat de la mare.

Al cap de  tres  dies l’àvia va trobar a falta la xocolata i va armar un cristo al pobre Benet, el seu home,  que va ser el culpable de la desaparició de la deliciosa menja.

La Clara no va dir res a ningú, tot i que l’avi ho sospitava... i així la  nena va descobrir que això que la xocolata feia mal a la panxa eren romanços, a ella  se li havia posat la mar de bé, i el dia que l’àvia es descuides miraria de descobrir el nou amagatall.

04/11/2017/

PER QUÈ TRUCA LA CAMPANA QUAN ENCARA ESTIC ESMORZANT?

Però tan aviat hem acabat l’esmorzar?- El Xavier ha fet aquesta pregunta a tots el reclutes de la seva quinta i també als veterans. La qüestió remou els mals pensaments de tots els pobres soldadets. 

A la matí a cop de corneta han hagut de llevar. Només posar els peus a terra a formar a la mateixa bateria, pràcticament tots amb roba interior i cara de son, aleshores el sergent passa llista i fa el recompte dels soldats. Poc després com bons militars ja vestits amb el mono de faena i les armes a l’espatlla a formar per fer la passejada militar. Els oficials l’anomenen fer la instrucció. Passejada, instrucció, desfilada, quantes paraules per dir el mateix.  

“Un, dos, tres, marquen”. “Izquierda, derecha, izquierda, media vuelta”. “Ep, oh, ep , aro, firmes”.  “Altoooo”. Si també en tres o quatre oes ben fortes això de ”alto”, i els baixets què? Pobrets com sempre van a darrere i ni s’assabenten del “alto”, ensopeguen entre ells. A un li cau el màuser i algun altre crida al picar-se amb la culata al dit gros del peu.  

Total, a les files dels soldadets petits un pandemònium. Els cap primera a córrer, amunt i avall, amb el seu fusell a mitja alçada, com si volguessin allà mateix disparar contra algun dels indesitjables reclutes petitons. 

Sort hi ha que al davant el caporal ha cridat: “descansen!!” El soldats han fet el pas enrere i recolzada la culata de l’arma a terra. Una vegada posat en ordre a tota la formació tornen a desfilar. El brigada de la banda aixeca la batuta i fa la primera senyal. El corneta no bufa prou i un esquifit “piii”  surt escadusser  de la trompa. El del bombo, no sé sap si per camaraderia, pica a destemps i un fort “boom, boom” trona en l’aire matinal. Desesperat el director de la banda pica de peus a terra enrabiat. 

El coronel acompanyat dels dos capitans i els quatre tinents s’aproximen a veure desfilar la seva aguerrida tropa. Bufa una rafega de fort vent i les gorres dels soldats volen fins el proper magatzem. 

El caporal mana altre cop “alto” i els soldats corren a recollir les gorres. A un soldat li cau el màuser a terra fent un gran soroll. El coronel veien el nerviosisme dels suboficials fa el boig i mira un avió que mena pel cel. També agafa pel braç al capità i li ensenya les boniques i paral·leles fumaroles blanques que deixa enrere l’aeronau. Mentrestant corren i fan córrer als suboficials d’un cantó a l’altre. Als gastadors, els que van davant de tot, els hi cau el sol de ple.  Suen i es posen vermells a causa de la calor. Els petits estan a l’ombra i es mouen de fred. Alguns s’ha quedat blaus com a barrufets i tremolen. Alguna que altra (maleïdes escopetes) fan boom a terra. 

Ja finalment després de crits a dojo, alguna paraulota i moltes empentes dels suboficials, mai suaus ni agradables, tothom desfila tens i dret com un pal davant dels oficials de la companyia. De sobte al trompeta li surt un “beee” sostingut i malgrat estiguin cansats i davant del  coronel una rialla esclata entre la tropa. 

S’escolta un altre cop “alto” i tots es disposen a fer “descanso”, però el coronel ja no mira al cel ni a cap avió. Ha vist el general que des del finestral de la plana major observa l’exercici del seu exercit.  

Ara és el coronel malgrat sigui a l’ombra qui es posa vermell i sua com si fos un condemnat, a les calderes de Pere Botero. Els soldats esperen el “descanso”, però aquest no arriba. Algun soldat baixa el fusell però el subtinent més proper li dona una batzegada i li fa pujar. El coronel empipat, emprenyat i temorós del geni del general mana personalment: “marchen”. Torna la mateixa lletania: “Un, dos, tres. Derecha, derecha, izquierda, derecha, izquierda”. 

El general tanca la finestra i finalment al cap de quatre voltes més el coronel  exclama: “alto! descanso!”.  

Reunió d’oficials i tot seguit: “Armas al hombro!”. Ahora a correr a ver si a la próxima se comportan como soldados. 

El coronel i els capitans és retiren. Aleshores els tinents s’aparten de la formació i criden: “Alto! Descanso!” 

Dirigint-se als suboficials els donen la darrere ordre. “Doce vueltas al patio con el equipo completo!”. I els soldadets, com a béns, a córrer i marcar el pas. 

Quan la formació és una tirallonga de gent que esbufega, coixejà i quasi plora, recordant-se de tots els sants del cel, de les mares del generals, de la del comandant, que no s’ha presentat, dels capitans que han fotut al camp juntament amb el coronel i dels tinents que la estan fen petar mentre fumen tranquil·lament a l’ombra d’un arbre. Finalment s’escolta la veu d’un sergent que tan esgotat com els soldats crida: “Alto! Descanso!”. 

Mig arrossegant-se ja que també ha hagut de córrer amb la tropa va a saludar als tinents. Aquests benvolents i per què tenen ganes d’anar a esmorzar li contesten: “Bien, Bien. Però mañana que se comporten mejor si no daran treinta vueltas”. 

El sergent major els saluda amb un fort i sorollós cop de talons i girant-se mana la més dolça de les paraules que mai puguin escoltar les oïdes d’uns pobres i soferts soldats: “Rompan filas”. 

Una vegada deixades les armes, posada la roba de treball els soldats mentre esmorzen formen una rotllana amb les taules. Aleshores sona la campana de la caserna per què és l’hora de marxat al destí de cadascú i de tancar la cantina pels soldats. 

Tornen a sonar les paraules del Xavier: Per què toca la campana de final de l’esbarjo quan encara estem esmorzant? 

Uns quants contesten en veu alta i molt emprenyats. No m’atreveixo a escriure cap de les paraules perquè jo estimo molt a totes les mares. Malgrat siguin les del general, del coronel dels capitans o de qui sigui amb estrelles o galons.  

Miquel Pujol Mur

UNA TRUCADA A MIGDIA

Una trucada quasi als vols de migdia m’ha despertat. Qui pot ser el ximple que després d’una nit de sarau sigui capaç de despertar-me a les dotze del migdia. Quan tot just fa quatre hores que sóc al llit.

¾     Pere, Pere,- crida el telèfon quan el despenjo. Un mica més i l’estavello damunt la tauleta. Però he reconegut la veu del Roger, el meu millor amic. Si el meu millor amic del períodes de serenor i bon comportament. Ell no surt mai de nit amb la colla, però és uneix una bona amistat.

¾     Sí!- responc amb veu tavernària.

¾     Escolta, escolta! Pere! Pere!- ja torna a la seva mania de repetir-se.

¾     Sí, sí! Què vols?- es la meva contestació.

¾     Pere! Pere! Fan sardanes a la plaça gran.

¾     Ostres! – Quina dèria que té amb les sardanes. Tinc el cap que se m’estavella del soroll i la beguda d’ahir. No li puc dir ja que em respondrà, amb tota la raó, que sóc massa jove per abusar de la vida. Però la joventut és per això, per viure-la. No per esperar als seixanta, quan tots els ossos  cruixen.

¾     Pere! Pere! – torna a escoltar-se pel telèfon.

¾     Sí!- torno a respondre mentre em passo els dits pels ulls i provo d’obrir-los.

¾     Pere! Home! Va! Baixa! La cobla és bona i hi ha molta gent.

¾     Bé, ara baixaré- li dic lentament per conformar-lo. Comença a ballar que baixo. 

Penjo i em tombo altre vegada i comença a calcular el temps. A veure la primera, la segona, la tercera i la quarta, mitja part, la cinc i la sis. Aproximadament una horeta. Si ens trobem per la darrere n’hi ha prou. Després la bar a beure alguna cosa que em destapi la clepsa. 

Només he fet quatre tombarelles provant l’amplada del llit quan sona altre cop el telèfon. Tan necessari en alguna ocasió i una “plasta” en altres.

¾     Què!

¾     Pere! Pere! Baixa! Coi!

¾     Sí! Ja vinc. - Es la meva resposta amb poques ganes.

¾     Ha vingut la Marta! Pere! Pere!

¾     Però que dius! I esperes fins ara per dir-m’ho. Ai, Roger! Més val que et posis piles noves. Baixo ara mateix. 

La samarreta per damunt, els pantalons per avall i les sabatilles de qualsevol manera. Quan baixo les escales la mare em diu:

¾     Pere! Tens l’esmorzar a taula.

¾     No tinc temps, mare. El Roger m’ha trucat tard. 

Corro pel carrer, sort que la plaça és propera. Veig a la Marta i quasi ensopegant m’agafo a la seva mà. Endevino un somriure a la seva cara i m’adono de la cara d’emprenyat del fins ara el seu company. 

És que la Marta m’inspira. 

Miquel Pujol Mur

UNA PETITA HISTÒRIA DE REIS

Avui La Teresa s’ha retrobat amb la Paquita , anava acompanyava de la filla i els dos néts petits,  en la cavalcada  dels Reis del poble. Els menuts amb cara d’angelets, i el fanalet a la mà,  guaitaven entre embadalits i atemorits aquelles cares de patges i mags, que repartien caramels entre els petits.

Les dues dones després de saludar-se es van posar a parlar com velles amigues, mentre la filla tenia cura dels infants. Encara que feia anys que era fora, la Paquita,  de tant en tant venia al poble per  veure la germana petita i la família. Com sempre també li deia,

      ¾    Teresa. Tota la vida recordaré  aquells Reis de l’any 58.

      ¾    Jo tampoc mai oblidaré la teva cara entre  sorpresa i incredulitat.

      ¾    La veig reflectida, primer en els fills i ara  en la dels meus néts, cada any per  aquestes dates.

El vespre a casa la Teresa pensava en aquella nena , la Paquita i amb la seva família , que feia dos  mesos havien arribat de Granada. La mare embarassada de nou i amb dos fills petits de sis i quatre anys, on només treballava el pare. Vivien en un pis  al portal del costat. Aquell 5 de gener de fa tants anys, ella havia sortit de la  fabrica de treballar i la petita  arribava a casa amb una barra de pa a les mans.  Quan es van creuar, pregunta obligada,
¾    Hola maca. Que et passaran els Reis?

      ¾    Res. Els reis només porten coses als nens rics, la mare amb prou feines pot comprar menjar – i va entrar de presa al portal.

La Teresa la va colpir molt aquella resposta d’adulta en una  nena de sis anys.  Després de donar-hi moltes voltes,  cap al vespre va anar a la botiga de la cantonada, que a més de queviures també venien joguines i va comprar una bonica nina per 20 pessetes.  A casa tenia un vell camió del seu germà, ja gran, força ven conservat; el va netejar i abrillantar i també el va embolicar pel germà de la Paquita.

El matí del dia 6, la Teresa es va presentar a casa de la veïna, amb els dos paquets pels menuts. És impossible descriure, primer la sorpresa, després  l’alegria i la felicitat d’aquells infants i també l‘emoció d’uns pares humils. La  Paquita, que ja s’havia conformat amb la seva sort, plorava d’alegria, mentre repetia... una nina una nina! El que sempre he desitjat. Poder ser  com les altres nenes  de  l’escola i tenir una nina per mi sola...gràcies...gràcies... i abraçava a la Teresa i l’omplia de petons, el nen abraçat al camió, s’havia evadit de tot i estava al seu món.

La Teresa també recorda com desprès de tenir la nova germana, la mare va entrar a treballar a la fàbrica i les coses els van anar millorant, i al cap d’un any, els petits d’aquella família van poder tenir algun petit regal per Reis., encara que per la Paquita , aquella nina, va ser la de la seva infantesa i la va cuidar i va jugar-hi molts anys, i després va passar a la seva germana petita.   

05/01/2018/