LA CASA DE LA CANTONADA

Almenys feia dos anys que estava tancada i barrada aquella casa de l’altre banda del carrer, la que fa cantonada, des que va morir de manera misteriosa la última inquilina.

Encara la recordo, doncs moltes vegades la veia al balcó, amb la bata florejada i les sabatilles de felpa de color vermell, regant aquella colla de torretes que bona part de l’any estaven florides, ara solament hi ha les restes d’aquells testos que s’han trencat i el vent ha escampat les bocins.

La Flora, no feia gaire soroll, ni es ficava  amb els veïns ni la gent del carrer, era una dona solitària, que feia  la seva vida sense embolicar-se amb ningú, et saludava si ens  creuàvem pel carrer i res més.

A vegades, pujava algun  home a casa seva, o més d’un, per això la gent aviat li va penjar el nom de prostituta, jo a vegades pensava que bé podia algun familiar o nebot seu. De fet el dia del enterrament dos d’aquells homes que constaven com a familiars els havia vist  entrant alguna vegada a casa seva.

La dona era discreta i no molestava a ningú, d’edat indefinida, cinquanta o seixanta anys, més o menys, la faria, sempre anava ben pentinada i maquillada i quan sortia vestia de forma sòbria, però elegant, en canvi per casa, sobretot els matins, solia portar bates florejades i calçat còmode. La veies trastejant, netejant ,  cuidant les flors o solament guaitant per les finestres o el balcó.

La casa cantonera era plena de vida amb aquella única ocupant. La planta baixa , ara tancada, havia estat una botiga i després un magatzem. La primera planta oberta   als dos carrers, amb els balcons ple de flors i visillos a les finestres, que a vegades es movien discretament i veies la silueta de la dona al darrera, una de les poques distraccions que tenia.

Va ser un dia de finals de setembre, que tant el balcó com les finestres al migdia encara eren tancades i l’endemà igual. Amb un altre veí vam anar a tocar el timbre i ningú ens va respondre. Vam avisar als municipals i aquests als mossos d’esquadra que amb el corresponent  permís van entrar dins la casa. Va trobar la dona al terra, sense vida. Tenia un cop al cap, que s’havia fet al caure, segons van dir.

Van precintar la casa i després de fer-li la autòpsia van declarar que havia mort de mort natural , que havia tingut un infart. Alguns veïns, pocs, vam anar al enterrament,  que només hi havia de familiars, els quatre nebots.

Però les males llengües ja van fer córrer que uns quants dies abans , un mateix home, o nebot, la visitava cada dia i ves a saber si tenia algun motiu o herència per  treure-la del mig . El cas es que mai sabrem que hi podia haver  de veritat. El que si sabem es que al propietari no ha pogut tornar a llogar la casa mai més per molt que ho hagi intentat.

14/10/2016/

ULLS DE DONA. II

Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014)

 

Aleshores el senyor Joan, un home de quaranta cinc anys va començar una nova vida. Va fer sortides a la capital, va tornar a retrobar antics amics i en va fer de nous. Però la forma de viure de la gran urbs no lligava en el seu tarannà. No es trobava bé, ni amb els antics companys ni en les noves generacions. La seva assistència a actes socials va davallar paulatinament. El retorn a la mansió li era un respir i li  feia recobrar forces. 

Però sempre es produeixen sorpreses a la vida dels humans. Quan ja havia pres la decisió d’abandonar el món de l’alta societat, va conèixer una dona.  Aquest nou contacte femení va fer que la seva imaginació es desboques portada per briosos corsers. 

La Raquel pertanyia a una família de cert nom, però, no de les de primera categoria. Tenien els diners suficients per sobreviure però sense gaires floritures. Tractar-la va ser un detonant en la vida del senyor Joan. La seva bellesa, la seva creativitat, el seu tracte alegre, li va encisar el cor. A pesar de totes aquestes virtuts, la muller als seus trenta-tres anys no havia trobat cap home per a portar-la a l’altar. Algun rumor amagat havia en la caixa fosca de la seva vida. A pesar de tot no havia cap connotació que pugues escandalitzar a cap home. Potser un amor de joventut no correspost, però sense comentaris de ningú. 

El primer matrimoni del senyor Joan havia estat una bona experiència de bonhomia, de vida amable i grata. Però conèixer a la Raquel va tornar-lo a l’adolescència. Va sentir-se jove com mai ho havia estat. Va fer bogeries que mai se li hauria ocorregut pensar.  Feliçment enamorat, va demanar-li si volia ser la seva esposa, per sempre. Ella va accedir entusiasmada. 

Una dona de trenta tres anys i un home de quaranta cinc no va estranyar a ningú es coneguessin i decidissin casar-se ràpidament. El matrimoni va celebrar-se en la capella de la casa. Sense gaires aldarulls va ser el casament adequat per una parella gran. Mesos després el senyor Joan bojament enamorat de la seva esposa va voler tenir un retrat fet per un bon pintor. Van recomanar-li un jove amb molta projecció per la qualitat pictòrica de la seva obra. Va acordar preus i condicions amb l’artista, aleshores amb la Raquel van baixar a casa del pintor, bastant propera a la seva. Al principi el senyor Joan l’acompanyava, però després havent fet coneixença i tenint confiança amb l’home, va creurà que feia nosa i va romandre a casa deixant a la dona sola amb el pintor.  

Al rebre el quadre va adonar-se del seu error. La mirada de la dona del quadre, la seva Raquel, mostrava un encís que no recordava haver vist mai quan el mirava. Va comprendre que la mirada demostrava clarament, un amor, una passió i una delectança insospitada. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur.

ULLS DE DONA. I

Els ulls més dolços no són,

per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014)

 

El senyor Joan és assegut en el saló de la seva mansió. La minyona, la fidel Maria, fa una estona li ha portat la safata amb el cafè, l’ampolla de conyac i el puro del dia. Ja fa cert temps que el doctor va recomanar-li deixes de fumar. Però ell s’ha receptat  la seva pròpia dosi: un havà al dia no fa mal a ningú. 

La habitació té els cortinatges mig correguts per impedir que la llum solar  esclati amb força en l’espai interior. Assegut a la butaca, embolcallat pel fum del cigar, mira embadalit un quadre que ocupa la paret principal. 

El senyor Joan, observa amb especial atenció la cara de la dona, d’una gran bellesa. Però els seus ulls no es fixen en  la figura femenina, molt sensual, coberta per tuls d’organdí que tapen el bell tors a la mirada de les persones púdiques i el mostren segons la  impudícia de l’observador. Es tracta d’un bon quadre pintat per un bon pintor de moda. El senyor Joan té la mirada clavada en els ulls de la jove dama. Uns ulls lluminosos, dolços, acaronadors i desitjosos de fruir de la vida i dels plaers. Tanca els seus recordant la història d’un amor absurd. Va ser mesos després d’haver enviudat de la seva primera esposa. 

El casament amb la Isabel, la seva primera dona i una gran senyora, havia estat acordat pels pares d’ambdós. Sense gaire amor ni desig, van saber viure conjuntament una vida feliç i confortable.  

Va ser simplement un matrimoni pactat per conveniència. Un home jove amb un títol de noblesa, guanyat per un antecessor no gaire estimat a la seva època, però lloat gloriosament pels seus descendents. 

Ella, la Isabel, una noia jove, però en aquella edat on ja no podia competir amb la irrupció en societat d’altres de més novelles. Els seus avis havien iniciat del no res una petita industria, que amb molts sacrificis van saber engrandir. El fill, va ser suficientment treballador i hàbil per multiplicar les rendes del negoci. Invertint i comprant va saber crear un holding que fabricava quasi de tot. La seva fortuna era incalculable.  

La dot que van posar els pares de la Isabel com a compromís de boda va ser suficient per a que poguessin viure la parella i els seus descendents sense necessitats de cap mena. Als pares els hi feia molta il·lusió ajuntar els diners guanyats en un treball honorable amb un títol de noblesa, malgrat que sense gaires diners, pels seus possibles néts. Anys més tard, al veure que tenir fills no era el principal interès, del ja no tan jove matrimoni, van vendre tot el negoci. La fortuna encara va ser més gran per la parella. Com era filla única, ho va heretar tot. 

Desgraciadament en un dels molts viatges que feien per plaer i per conèixer el món, la Isabel va emmalaltir. Va ser a Indonèsia, on la dona va agafar una estranya malaltia tropical, i malgrat els mitjans econòmics gastats no va guarir mai. 

A causa de la malaltia van estar molts anys tancats a la gran casa. El senyor Joan no va abandonar mai a la seva esposa. Sense que hagués cap enamorament, la camaraderia, l’amistat i el bon tracte havia fet que el matrimoni fos força sòlid.  

Finalment el cos i l’ànima de l’esposa van abandonar la constant lluita. El senyor Joan va plorar al costat del cadàver de la seva Isabel. L’enterrament i els funerals va ser força comentats en tota la contrada per la pompa desplegada. Tothom va recordar el sepeli com la mostra del gran amor d’un home a una dona. Com no havia cap parent que pogués reclamar la més petita quantitat de l’herència de la Isabel, tota la fortuna va raure en el senyor Joan. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

BATIBULL DE BOLETS

El noiet ha sortit al bosc que hi ha prop de casa, es un noi molt especial. A casa gairebé no parla, però el contacte amb la natura canvia completament. Es un dia de tardor emboirat i s’ha emportat un  cistell per recollir bolets com fa com quan va amb la mare o l’àvia.

Com fa el temps apropiat el bosc es generós. N’hi a tants  que  porta el cistell ben curull. Com pesen una mica s’atura  al costat d’un rec d’aigua per veure i descansar una mica. Es queda quiet, abstret amb els seus pensament i mirant el cistell. De cop li semblà veure com es remouen els bolets i fan gatzara. Escolta  el que diuen i  les batusses que es tenen. Els rovellons són els que més  xivarri fan empipats amb uns  que protesten,

¾    No ens empenyeu tant que ens eclipseu la clenxa –diuen uns  rossinyols.

¾    Si que sou presumits, rossinyols, si esteseu  al costat d’aquestes mucoses negres quedaríeu ben galdosos. Fa un rovelló, un altre també si afegeix.

¾    Sou fastigoses, llenegues sempre tan viscoses,

¾    Hi tant, amb aquestes babes. Fan altres de l’espècie 

¾    Enveja podrida –fan les llenegues. Nosaltres som les reines del bosc i del cistell, el millors fongs que s’han conegut mai.

¾    No, no, els millors bolets del món són nosaltres- replica un rovelló. Què us heu cregut.

Uns ceps d’allò més rodonets entren a la disputa.

¾    Us equivoqueu tots, nosaltres el ceps som els més ben valorats en l’alta gastronomia.

¾    Amb molts llocs ni us coneixen - exclama un pinetell. Els rovellons i nosaltres som els millors.

¾    Nosaltres som els més petits, però no ens deixem trepitjar, ni que ens esclafeu. Molta gent ens busquen a nosaltres.- criden uns fredolics.

¾    Això ja ho veurem, -crida un cep orgullós.

¾    Sou petits i eixerits però nosaltres també som petits donem el millor sabor als plats- fan els camagrocs.

Al final tots volen ser els millor, no volen estar atapeïts  dins el cistell i comencen a esbatussar-se i a remoure’s. El Cisquet veient aquell batibull  s’aixeca i comença a parlar ben alt..

¾    Voleu callar i estar quiets! Si no foto una puntada de peu al cistell i aneu a para tots rostos avall i quedareu ben galdosos .

Tots van quedar en silenci de cop. Com era que aquell xicot els hagués escoltat i si feia el que deia quedarien tots esmicolats i no servirien per res. Llavors van escoltar al noi qui suaument els va dir.

¾    Així m’agrada, quiets i tranquils. Tots vosaltres sou bons i importants cada un té unes qualitats i sabor especial.  I així podeu satisfer els paladars més  exigents. La gent busca l’espècia que més li plau per fer segons quin plat, com poden ser els fredolics per fer amb patates o truites; altres les  llenegues per fer amb carn o a la brasa igual que els rovellons,  altres volen fer crema o amanides de ceps. I el pollastre amb rossinyols es una passada. Els camagroc ni ha que en fan pastissos. Tothom busca el seu gust preferit .  També molts, com la mare fan  una barreja de tots plegats que n’hi ha per llepar-se els dits.

Els del cistell van assentir movent la clepsa i van continuar tranquils dins el cistell , sabent que el noi tenia raó. Aquest carregant el cistell al braç,   emprenia el retorn  a casa, on seguiria amb el seu mutisme, però gaudiria per dins veient la mare preparar els bolets que havia trobat.

22/10/2016/

UNES SABATES.

La nit ha estat moguda i triomfal, almenys en el meu pensament. Sóc un pintor de quadres. De quadres que no es venen. Però sempre he sentit dir que la fama dels artistes sovint és reconeguda després de la seva mort. Aleshores no tinc cap de preocupació. 

El pare, tot exigent, em va desheretar. Desheretar totalment, ni un petit penic per malviure. Les seves paraules van ser dignes d’un pare com cal. Si no vols estudiar ni treballar, només vols donar-te la bona vida no serà amb els diners guanyats amb la suor i la sang dels teus ancestres.  Com si jo no sabés que aquests famosos antecessors, van ser pirates que van fer fortuna portant esclaus a les plantacions americanes. Però el pare és el pare, i no va donar-me ni un xíling més. 

Finalment, ple de deutes vaig abandonar la meva enyorada terra anglesa, vaig travessar el mar i em vaig refugiar a París. La capital dels artistes, el cau del pintors i la major cultiu intensiu de la bohèmia mundial. La pobra mare i l’àvia vetllant per la meva salut i per la meva vida, sovint, molt sovint certament, m’envien bones quantitats de diners. Donat l’ambient en que em moc són suficients per viure no del tot malament. A més sóc un individu alt i fort. Desitjat per la majoria per les dones que m’envolten. També  més d’un mascle em mira amb lascívia. Altres amb enveja.  

La nit va començar en un bistrot de mala mort. Érem una petita colla d’homes i dones artistes. El menjar malgrat les ínfules culinàries de la mestressa era molt deficient. Però, tenien un vi de Bordeus que passava suaument gola avall. Davallava deixant al paladar un agradable gust a vinya fresca i a mar. De tiberi, el justet. De beure, almenys dues ampolles per cap.  

Passada la mitjanit sortíem al carrer. Les llombardes mullades per la humitat del Sena reflectien el llum dels fanals. Quin espectacle per un pintor bohemi com jo, malgrat sigui dolent. Una vegada admirat els llums i els seus reflexes què podíem fer. Només eren les dues de la matinada. Els nostres estomacs, plens de bon vi, enviaven un missatge pletòric d’eufòria a la nostra ment. 

El Fred va dir:

¾     Ara, les artistes del Moulin Rouge, tant si han pescat algun peix gros que els pagui, com si no, van al Nostredamus.

¾     Aquell forat negre i greixós!- va exclamar una del grup.  

A pesar de tot, un crit d’alegria i també per què no dir-ho d’embriaguesa va ressonar com una trompeta enmig del carrer. De les finestres, com boques obertes, van ressonar mil malediccions de la pobre gent que s’ha de despertar d’hora cada matí per anar a treballar. Sincerament, pitjor per ells. Pelacanyes de mala pell! 

Agafats per les espatlles i omplin tota l’amplada del passeig, també cantant en veu alta vam davallar fins a les portes de l’antre. Si va ser gloriosa la nostra entrada, també va ser fabulosa la benvinguda. Vam ser el nous proveïdors d’argent (bonica paraula francesa) per continuar la gresca.  

Crec que van de ballar tot: Can-can, sirtaki, bossa-nova, samba, a tot ens atrevíem. Alguns, fins i tot, és movien al ritme de la dansa del ventre. Altres, molts pocs, ballaven rodant amb el cap per terra. Anava bé, així els hi queien les poques monedes que els  quedaven a les butxaques. 

La barra del bar, desprès de depositar suficients diners els més afortunats,  va restar oberta. Si eren capaços de ballar de tot, també vam ingerir tota mena de licors. Des de la “suau” ginebra fins a l’absenta, fabricada per fer oblidar als més sonats, van ser degustades per les nostres boques. 

Beure, ballar, beure, beure, ballar, estimar i petonejar sense saber a qui, ni de quin sexe era l’amant de torn. 

Una nit inoblidable, per oblidar. A les nou del matí pujava, a quatre grapes, fins la mansarda on dic que exerceixo la meva professió de mestre pintor. Amb un gest bufonesc, mentre  em treia els pantalons dempeus al llit, vaig cridar:

¾     Visca la mare i la iaia!  

Perdut el poc equilibri que em restava em desplomava damunt el jaç.  

Poc a poc em desperto. Miro sense esmà el rellotge del proper clocher. Són les set de la tarda. L’estómac em fa un buit. Em puja encara un efluvi de vi. Tanco la boca per què no s’escapi. D’un prestatge agafo un tros de pa. Està dur, molt dur, no sé de quan és. Tampoc sé si les rates s’han passejat per damunt.  

Quin mal de cap! Tot rodola! Vaig al rebost i per animar-me em bec a raig d’ampolla un traguet de vodka. Mà de sant! El cel s’aclareix immediatament, malgrat les estrelles comencin a sortir en el firmament. Em vesteixo. 

Miro al llit i busco, trobo finalment les meves sabates. Òndia! Òndia! Unes altres sabates i no són meves.  Per la mida són de dona! Quina? L’Ester, la Raquel, l’Annette, la Carina o tal vegada la Míriam. Ai! No em recordo quina d’elles! O va ser una altra? I va deixar les sabates? Per què? 

No aguanto més, la meva bufeta vol buidar-se. Obro la cortina de la banyera disposat a fer un bon sortidor i...

¾     Cargols! Qui és aquesta dona que dorm dintre el meu bany. 

Passada l’estupefacció xisclo espaordit. Maleïda sigui, m’he de canviar els mullats pantalons. Vatua l’olla! Ostres! Que faig amb aquesta paia que no recordo qui és? Casum Judes! A veure està viva? Sí, respira. Carall! Encara deu estar trompa! Després d’un munt més d’imprecacions prenc la millor decisió possible, almenys per mi. Agafo la mossa, les sabates i la roba que hi ha escampada, la mig vesteixo, la carrego a les espatlles i la baixo per l’escala. 

Ospa! Que llarga se’m fa l’escala. Molt pitjor que ahir en pujar. Finalment arribo a l’entrada. Busco un raconet rere la porta i la deixo per què acabi de dormir la seva borratxera. Culleres! Se’m fa tard! M’esperen per la ronda noctàmbula d’avui.  

Miquel Pujol Mur.

VISITA ALS DÒLMENS D’EL BRULL. MONTSENY.

Impulsats pel nostre desig de conèixer la nostra terra en aquesta ocasió tornàvem al poble d’El Brull. Ja havíem estat anteriorment visitant la seva església, d’un color quasi vermellós a causa de la pedra de què es construïda. Pedra que forma part del propi terreny. També van mostrar-nos la muralla de la construcció ibèrica. 

 

Aquest diumenge ens vam trobar que era la Festa del Parc Natural del Montseny i en el prat limítrof eren muntades tota una sèrie de carpes per la venta de productes del país. En altres llocs és feien entreteniments per la quitxalla, que molt animada omplia l’espai de jocs. 

Després de donar una volta per les parades i veure com jugaven, força animats, els nens i nenes ens dirigíem a l’Oficina de Turisme a la recerca de dades. En un diari o publicitat ens havíem assabentat de la existència d’uns dòlmens.   

 

L’Oficina de Turisme amablement ens facilitaren la informació demanada i ens donaren un plànol amb les indicacions pertinents de ruta i quilometratge. 

Seguint el mapa, primer per una pista asfaltada, més tard per una pista de terra, seguíem el curt trajecte de només 5’7 km. Pot fer-se a peu com una petita caminada o amb cotxe pot arribar-se fins el final.

 

Al km. 3,5 fèiem una parada per visitar el mirador de les Boles, amb una bona panoràmica  dels cingles i la vall de la riera de l’Avençó. Hi ha que anar en cura ja que el penya-segat no perdonaria cap equivocació. 

Marcat per una fita de pedres molt ben col·locades en equilibri i molt a prop de la cruïlla del Bruguer, al km. 4,1 visitàvem i fotografiàvem el dolmen “aterrat” del pla del Boix.  

Al final del recorregut en una clariana entre alzines, indicada per una balisa verda, coneixíem el dolmen de la serra d’Arca.

 

Ara per terminar la crònica una petita explicació, copiada de certes publicacions i segurament ja sabuda, del que és un dolmen.  

Dolmen tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular.  La paraula dolmen prové de l'expressió bretona “tol men”, que significa "taula de pedra. 

Els dòlmens al Montseny, s’han estat trobats majoritàriament a la Serra de l'Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil·lenni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l'interior dels quals s'inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d'algunes ofrenes. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FRUSTRACIÓ

(Un goig sense alegria)

Estava content quan va travessar aquella porta. El seu somni per fi es faria realitat, l'havia estat esperant tants anys. 

Quan es va jubilar en Felip, la setmana passada, ja es veia ell ocupant el seu lloc de Director del Departament Comercial. El seu nom sonava amb força entre els companys, era el que tenia més mèrits i el més expert en la matèria. Si que era una mica gran, passava una mica dels cinquanta, però el lloc requeria  una persona responsable i amb experiència que ell havia acumulat treballant colze a colze amb el Felip. Estava un xic nerviós la passar aquella porta vidriada dels despatx personal  del Director General, que el dia abans l’havia citat per avui a les deu.

Després de saludar-lo cordialment es va fixar en aquell xicot jove que estava també allà amb ell, no passaria de la trentena  -seria el seu fill- va pensar de primer. Així que el Director va començar a parlar es va donar compte del seu error .

Va començar agraint-li els seus anys de perseverança i dedicació a l’empresa i que esperava que continues així en endavant.  Ocuparia un nou càrrec... el de Subdirector del Departament, i treballaria a les ordres del  nou Director, el senyor Narcís Balcells, aquell jove que tenia al costat, que era un gran expert en màrqueting i en les noves Tecnologies i que esperava que col·labores amb ell com abans ho havia fet amb en Felip. S’ha d’estar a  l’alçada dels nous temps si no volem quedar-nos enrere. –va afegir .

El Narcís li va donar la mà i amb un gest simpàtic li va etzibar que confiava en que s’entendrien  molt bé. L’home va intentar forçar un somriure, mentre li estrenyia la mà, intentant amagar el seu desencís i la seva frustració.

Va tornar cap cot i en silenci al seu lloc de sempre davant la mirada burleta dels seus companys. Ell seriós pensava que havia estat un goig sense alegria, però podia haver estat pitjor. Per un moment allà dintre havia cregut que l’anaven a fer fora de l’empresa i que l’havien substituït  per  aquell titella.

10/10/2016/

EL MEU SÒSIES. (Relat negre)

En entrar a l’edifici on visc només amb una breu mirada a les bústies me n’adono. Una fiblada punyent travessa el meu cor. Talment com si fos un llampec en una nit d’estiu. 

Algú ha posat una nova etiqueta, al pis buit de la mateixa planta on resideixo. Els meus ulls, que venien esmorteïts i nebulosos a causa del brillant sol, de seguida han llegit el nom. Ostres, Ostres! Ostres! El meu mateix nom i cognoms. 

Ràpidament obro la porta de l’edifici i entro corrents dins el meu cau. Tens i nerviós, amb la ment i el cos temorosos quedo dempeus rere la tancada porta. Quin insult a la meva persona! En silenci i retenint la respiració, quasi fins a ofegar-me, miro per l’espill. Més d’una hora resto en aquesta incòmode posició. Han entrat la majoria dels veïns i he vist com els dels pisos superiors pugen per l’escala. De sobte uns passos, ni ràpids ni lents, però si un xic sorollosos. Penso: Com els meus. Aleshores el veig i el meu cor es deté ple d’angúnia. Aquell individu no tan sols porta el meus determinants, sinó que la seva figura, la seva cara, els seus gests i la seva respiració, són com la meva. Un duplicat exacte de mi mateix.  

Truca a les diferents portes del replà i es presenta com el nou veí. També  polsa el meu timbre, però jo em recaragolo i m’ajupo com un horrible geperut. Amb passes silents m’allunyo de la porta. Com puc mostrar-me davant d’un ésser tan paorós.  

Fujo a l’habitació fosca i mossegant-me els llavis crido. Sí, crido amb la boca tancada fins que els meus pulmons esgotats de cridar sense so m’obliguen a tossir. La sang dels llavis em cau per la barbeta. Les meves dents s’han clavat fins a tallar la carn. 

Poc desprès és el meu cos el que es retorça pel terra. El meu cap dóna cops a les potes de les cadires. Aquestes, com a càstig, al caure copegen el meu cos. Finalment, llassat, caic en un ensopiment total. En desvetllar-me un xic m’arrossego fins el dormitori. La meva debilitada força no ha pot ajudar-me a pujar a damunt del llit. Com un gos, si un gos apallissat, respirant estentòriament, dormo. Un malson ha estat el dormir sobre la catifa. 

Al matí següent, per marcar diferencies, decideixo deixar-me barba. Menjant poc, resisteixo tancat dins el pis fins a buidar les existències comestibles que hi ha. Lluint finalment una espessa i negra barba m’aposto altre cop rere la porta. Per fi escolto les seves odiades passes, tan semblants a les meves. Puja per l’escala. Què era allò! El destí malastruc! La perdició dels déus! Les bruixes de l’avern! Els turments més cruels han lacerat el meu cos i la meva ànima! No m’ho puc creure! 

Aquella imitació del propi jo. Aquell individu infecte. Allò, aquella maldestre recreació meva porta barba, negra i espessa. Igual, igual que la meva. Ofego el salvatge crit que surt de la meva desesperació i corro al lavabo. Em rapo i amb brotxa i sabó m’afaito el cap. Després rere la porta  torno a esperar. 

Sapastre! Carallot! Valgui’m Déu! El meu sòsies també s’ha rapat el cap. Fins i tot ressalta el color vermell de la meva cicatriu al seu crani. Perdo l’oremus, embogit em depilo les celles. Igual. Aprofito un cèrcol vell d’acer per posar-me’l al nas. Ell també. Cerco unes arracades de la meva difunta mare. Una altre cop igual. Sempre faci el que faci aquell esquerro imita les meves acciones. Celles, pírcing, arracades és reprodueixen un i altre cop. 

Ja sóc en el súmmum de la desesperança. No veig cap sortida al meu horror, per petita que sigui l’escletxa! Sense cap llum que il·lumini el meu camí decideixo agafar unes tisores i m’escapço les orelles. Això si que no ho farà. Per fi, canto alegrement ple de follia. Ara sí, que no seré imitat! Ara seré jo mateix! L’únic! JO!. 

Com un soldat que fa guàrdia espero. Finalment arriba. Bruixes! Dimonis! Infern! Allò porta les orelles escapçades. Les dues com les meves! 

Em trobo ridículament petit rere la porta. Finalment la única decisió, tal vegada la darrera i crua realitat. Opto per l’únic que puc fer. Corro a la cuina. Agafo el ganivet més gros i afilat. Surto al replà. Truco a la porta de l’odiat veí. 

La porta s’obre i ens trobem cara a cara. Amb un moviment ràpid clavo al seu pit l’arma que porto. Es desploma als meus peus. 

Mentre enfonso en el seu impúdic cos la improvisada daga, noto com al mateix temps es clava en el meu. Però no paro, sinó que portat per la meva follia encara la moc molt més per obrir i aprofundir la mortal ferida. 

El món, la vida, el remordiment, la bogeria han finit en aquell moment. 

Notícies de darrera hora:

El cos sense vida d’un veí, del mateix replà, s’ha trobat mort a la porta d’un pis buit. 

Miquel Pujol Mur.

EL DARRER ADÉU.

La porta s’obre lentament i l’home entra silenciosament. A la sala contigua s’escolten paraules pronunciades en veu baixa d’amics i veïns que donen el condol a la família. Damunt el llit hi ha un taüt ja tancat. Sobre la tauleta de nit unes papallones d’oli il·luminen amb llum tremolosa l’estança. Una llum en un costat, mig tapada, traspua una tímida claror. Qualsevol mostra de color ha estat eliminada. Sembla ben bé que la senyora de negre regni entre les ombres. L’home, el Pere, vesteix rigorosament de dol. Només la nota blanca de la camisa dona una mica de color a la seva trista cara. Agafa una cadira i l’acosta a l’improvisat túmul. Aleshores lentament, com si tingues por de despertar a la Maria, mou la tapa del fèretre i mira dintre.  

Sí, és la seva Maria de sempre, però els seus ulls blaus són tancats. Ell, els admirava devotament quan al matí s’obrien delerosos de vida. Ara ja no els veurà més. La cara de la seva dona està una mica més demacrada a causa de la malaltia però mostra la serenor i la fermesa de sempre. Les llàgrimes acudeixen al seus ulls, però fent un moviment amb la mà les aparta pesarós. NO, NO. Li deia la dona, si alguna vegada durant l’estada a l’hospital, veia que els ulls de l’home s’humitejaven. 

Sense llàgrimes, però amb els ulls aquosos, mira la companya de molts anys que abans d’hora ha emprès el camí. Ha marxat a un món perdut i llunyà. Tal vegada la suau llum, potser la plorera, fa que cregui que la seva dona mou els llavis parlant-li. Assegut a la cadira avança la mà fins a tocar el cos fred. Primer, les mans que tant havien treballat a la casa. També havien sabut ser acaronadores en els moments desitjats. Després, poc a poc, com si fos un sacrilegi la puja fins a tocar els llavis que tant havia estimat. També són freds.  

Tanca els ulls i no pot reprimir que unes petites gotes líquides davallin galtes avall. Tot és finit, ressona en el seu pensament. I egoista com dintre de tot és l’esser humà, un pensament; de pena, mig de ràbia, tal vegada de commiseració; sorgeix impenitent del fons de la seva ànima: Què serà de mi?   

Aïllat en la cambra obscura la seva memòria recorre els anys passats junts. El nuviatge, el casori, els fills, tants goigs i tants treballs passats per pujar-los, i finalment els néts. Sempre amorosa, sempre amable i sabent quina paraula era l’adequada a cada ocasió. Era ella qui portava la nau familiar. Ell, com la majoria d’homes, s’havia posat damunt de l’esquena, a vegades simplement com una excusa, aquelles paraules de: l’home a treballar i guanyar-se la vida per mantenir la família.  

Si ja ho deia el capellà, el mossèn de tota la vida: Déu va dir a l’home: guanyaràs el pa amb la suor de la teva front. I a la dona: pariràs el teus fills amb el dolors del teu ventre.  Seguint aquesta regla, la Maria i el Pere, han viscut durant els anys de la seva existència conjunta. 

Sobtadament escolta un remor dins la cambra, potser un soroll arribat de fora, tal vegada l’aire que bufant remou les teules de la casa. Però al Pere li fa l’efecte, amb els ulls tancats, que era la Maria que volia parlar-li per darrera vegada. Continua amb els ulls clucs i escolta; més amb l’oïda de l’ànima, que amb les orelles; altre cop la veu de la seva dona en la darrera conversa. 

No Pere, ara no somiquis. No series l’home que he estimat. Podies haver estat millor, més galant, més amable, tant amb mi com en els fills. Però ara Pere, no. Trencaries la imatge ferma i forta que he venerat. Més d’una vegada podies haver deixat abans el bar per vindré més aviat a casa. Però no és el teu tarannà ni els de molts altres homes de la nostra època. Ja ho sé, em podies ajudar, però segons tu no era necessari, jo ho sabia fer tot. Com deies: encara faria nosa.  

Però ves per on, jo vaig sempre estimar aquest home, el meu home, malgrat fos un xic egoista. Ara ja és tard, la meva vida s’acaba i no pots solucionar cap dels teus errors. Segurament jo idolatrant-te amb excés també n’he comès. Vaig posar-te en un pedestal malgrat saber que la figura tenia els peus de fang. 

Mes ha estat així, i jo t’he estimat essent d’aquesta forma. No, ara no vull portar-me a l’altre món la visió dels teus ulls plorosos. Jo, sempre he estat pràctica i fins ara al darrer moment ho vull ser. Aixeca el cap i siguis tu. No mostris mai feblesa i continua la teva vida com sempre has fet. 

No, no vull tampoc que et deixis manegar ni pels fills ni per les nores. Tal vegada en nom de l’amor filial acabaries sent un ninot a les seves mans. 

Surt com sempre has fet. Torna a moure’t i a viure. Mira amb nous ulls aquest món tan bonic. Potser en un racó oblidat del camí trobaràs una nova companya. No t’estimarà tant com jo, segur. Però potser serà l’amiga que agafats de les mans comparteixi les rialles dels darrers anys. No vull veure llàgrimes als teus ulls. 

Poques paraules més, va pronunciar la Maria abans de caure en el somni dels sedants. Però al Pere li han quedat com gravades en foc en el pensament. 

El Pere, s’adreça i posa l’esquena dreta. Fa un darrer petó primer a la front, després als llavis que tant va estimar, ara ja freds i impersonals. Fent un esforç, posa de nou la tapa al fèretre no sense deixar dintre una petita margarida. La flor més estimada per la Maria, i surt de l’habitació.  

Dret, seriós però disposat a continuar essent l’home de sempre. L’home de la seva Maria. 

Miquel Pujol Mur.

BARÇA-MADRID I EL REPORTAGE

Tema: Un reportatge de futbol

Era l’últim dia que era a Madrid, gaudint d’uns dies de merescut descans amb la seva companya, l’endemà ja tornarien a casa, avui a la  tarda tocava anar al partit Barça- Real Madrid, per sort havien trobat entrades ahir a la revenda  a última hora, ja que estaven totes exhaurides. 

Llavors va rebre la trucada del seu cap que li va dir sense embuts que calia que fes el reportatge  del partit, que el redactor que el cobria s’havia posat malat. Res va valer dir que això no entrava amb el seu treball, ni que encara estava de vacances, ell treballava en aquell petit diari local i encara que feia de corrector avui tenia que fer-li aquest favor, a la nit havia d’enviar-li sens falta el reportatge del partit.

Això no entrava als seus plans a més a la Mireia no li agradava al futbol, però ja havia decidit acompanyar-lo. El lloc que els va tocar no els va fer gaire gràcia, em sembla que eren tots madrilenys.  Quan el Barça va fer el primer gol es van aixecar cridant...quasi se’ls  mengen vius... amenaces, insults; van tenir cura d’estar ben callats. Quan marcava el Madrid, tothom cridava a peu dret, ells muts restaven asseguts ignorant aquells crits d’eufòria. Amb tot els altres que ja els havien calat que eren catalans és  burlaven d’ells.

La Mireia es va espantar molt amb aquella colla de borinots i a la mitja part va demanar per marxar d’allà. El Francesc protestava que havia de fer el reportatge, ella li va dir que ja mirarien el final del partit per la televisió. Com feia poc que sortien junts el noi la va complaure i van marxar. Farem el reportatge amb el que diguin per la tele.

Quan van arribar a l’hotel ja s’havia acabat el partit, el Barça havia guanyat per 4 a 3 , si som allà ens fan miques-pensava el xicot. Sort d’haver marxat. Ara toca escoltar i mirar que diuen a la tele per escriure alguna cosa.

Allà a les dues de la nit estava barallant-se amb l’ordinador i el que escrivia, no li agradava, no li sortia gaire brillant, era insuls i avorrit .  Finalment se li va encendre la bombeta, va començar a explicar  les anècdotes i les burles de les que van ser objecte per ser catalans  i del barça i  estar ficats allà en mig de la penya madrilenya, això barrejats amb la golejada de les dues bandes. A les tres en punt l’enviava a la redacció el seu retocat reportatge.

L’endemà va rebre tot un seguit de felicitacions per l’originalitat del seu escrit.

19/09/2016/

DE GARRETA AL SANTUARI. II

A la feina li han cridat l’atenció: El Salvador, el seu encarregat, no ho entén: Te’l mires i sembla estar en orris, aleshores l’avises i tanmateix treballa com si fos una màquina. Però no el deixis d’observar per que hi ha cops que es desconnecta i continua en el món quimèric dels seus malsons.  

Decidit l’Aleix s’aboca al precipici. Els ulls plens de llàgrimes amargues. La boca panteixant presa d’una respiració entretallada i forta com d’un cavall desbocat a punt de morir. Quan només li manca la darrera empenta, i el vuit l’engolirà per sempre, nota una mà que l’agafa pel camal del pantalon. Mira i veu un nen xic de cara rosada i malgrat un xic espantat, somrient, que li diu educadament:

¾     M’he perdut senyor! Pot ajudar-me. Deixi la barana per un altre dia. A la vesprada tot és veu fosc. De dia, tot és més alegre. 

Sobreposant-se i eixugant-se les llàgrimes amb l’avantbraç l’Aleix pregunta al noi.

¾     On tens als pares?

¾     Allà, senyor –Assenyalant cap a la plaça davant de l’església.- Però només hi ha la mare.

¾     Bé, t’acompanyaré.

¾     Gràcies senyor. La vida és molt maca i té moments bons i altres de dolents. Però sempre s’ha de somriure i si es pot riure és millor. I anar sempre endavant. 

Aleshores escolten el piular dels ocells. L’Aleix capficat no els havia sentit encara i fa un gest a l’adonar-se del seu cantar. El nen li comenta:

¾     Són les orenetes que es retiren a dormir. La mare en té una que li ve a menjar a la mà. 

No fa gaire cas de les entenimentades paraules del nen. Tal vegada massa judicioses per la seva edat. L’Aleix i el nen agafats de la mà davallen del mirador. Nota la càlida mà infantil que suaument s’ajusta a la seva. L’escalfor li transmet una sensació de pau i benestar. Malgrat tot, les cabòries no el deixen calmar l’esperit. 

Quan arriben a la porta de l’església mira al nen. Però el xic no hi és. Esparverat de no saber com l’ha pogut perdre, entra al temple. Almenys trobarà a la mare per dir-li quelcom del seu fill. No hi ha ningú ni assegut ni dret. Sorprès mira cada racó, cadascuna de les capelles del santuari. A fora s’escolta el soroll de les orenetes que és recullen en els nius de la façana.  

Finalment com una revelació un fort raig de llum brolla del cambril i el fa adonar-se on són la criatura, la mare i l’oreneta. Dalt de tot de l’església, allà on només la teulada els separa del cel. L’Aleix s’agenolla i resa. 

Poc després un jove animat i fort baixa les escales a buscar el cotxe a l’aparcament. No té res a veure amb el vell xaruc que va pujar-les. Aquest  home nou creu amb la vida i té l’esperança d’un món millor que doni la pau a l’ànima humana.  

Segurament en el transcurs de la vida trobarà una nova companya més adient amb qui parlar i conviure sense tensions. 

Miquel Pujol Mur.

DE GARRETA AL SANTUARI. I

Anar a Queralt, per què no?. Aquesta és la pregunta que es fa l’Aleix mentre puja l’escala que porta al Santuari. 

Fa poca estona ha aparcat el cotxe. Cap cot, com si fos un vell, puja l’ampla escalinata. Una vegada a dalt no fa cap mirada a l’església ni als edificis que l’envolten. Com un cansat pelegrí va caminant fins a la plaça de Garreta. Ni tan sols ha fet una ullada a la santa cova a dalt de la muntanya. Una vegada pujat el darrer esglaó de pedra que puja fins a la plaça de Garreta s’ha abocat a la barana. Sembla ben bé, com si el precipici el crides amb un càntic o encanteri misteriós des de la seva fondària. 

Però, deté l’embranzida i recolzant-se a la barana roman quiet. La seva cara mostra els trist sentiments que l’embarguen. Una profunda pena que rosega el seu cor i la seva ment alterant les seves idees. Però malgrat vol apartar-lo de la seva ment el pensament dolorós  sempre subsisteix dins seu, i torna, un i altre cop, martellejant dins el seu cervell com una au rapinyaire. 

El seu infortuni va iniciar-se al poc de començar a preparar el casori amb la Lídia. Havia de ser una celebració civil i senzilla. Com els dos eren de la nova generació no creient gaire en el sentit religiós de cap cerimònia i tampoc d’altres celebració cristiana. Menys d’una on el capellà exerceix purament de testimoni dels desig d’unir-se una parella. En aquest cas tant fa sigui un capella, com l’alcalde o el jutge, només serveix per recollir una firma com a document i prou.

Durant la preparació de l’esdeveniment sobtadament la mare de l’Aleix morí amb un ràpid desenllaç. No va donar temps a res. Senzillament, va aixecar-se de la taula a buscar uns tovallons a la cuina i tot va ser una. Va posar-se la mà al pit i va desplomar-se a terra sense vida. Va ser com si a una titella li haguessin tallat els fils. No va haver temps per res. Ni els metges ni a l’hospital van poder fer altre cosa que certificar la seva defunció.  

Segons males llengües dels veïns, sempre hi ha persones que no saben callar per no sense ferir als demés si és veritat o s’imaginen el pitjor del pitjor de la convivència a les altres llars. Moltes vegades tafanejant ni s’adonen del que succeeix a la seva. El cor de la mare havia estat valent cuidant del seu fill. Però va arribar un moment que va adonar-se que entrava una noia jove a casa, aleshores va considerar que la seva presència ja no era necessària.  Alguna cosa havia vist amb les maneres de la Lídia que la van fer comprendre les moltes discrepàncies que tindrien. Segurament va considerar que una noia jove portaria noves idees i noves formes de fer les coses i ella no volia ser una vella rondinaire que no fa més que nosa. La seva ment la va auto immolar. No ho havia comentat mai, però la processó devia anar per dintre feia molt temps. 

Ara l’Aleix ha trencat amb la Lídia. Ella volia continuar fem els tràmits per casar-se aviat. Semblava ben bé que volia foragitar-se de casa dels seus pares. Ell va comentar que més valia deixar passar cert temps pel dol i posposar el casament uns mesos. La Lídia va oposar-se en rodó. Va contestar que si s’ho prenia així, ella tenia una proposta de treball a França i marxaria immediatament. Prou sap ell, que el Maurici, un amic gal de la Lídia, està rere aquesta sobtada ocurrència.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.