DESORI EN EL PESEBRE

(Conte de Nadal)

El petit Biel es va aixecar del llit, prop de mitjanit, tenia molta set i va anar a  la cuina a buscar un got d’aigua. Al passar per davant de la sala on el dia anterior havien fet el pessebre  amb el Ricard, el seu cosí, no es va poder estar de donar-hi una ullada, per gaudir de la seva petita obra mestre. Els havia quedat tan bé!!!

Estava una mica en la penombra, solament l’il·luminava la llum de la cuina. El nen va restar sorprès, les figuretes es movien d’un lloc a l’altre. Tenien vida pròpia i hi  havien organitzat un gran guirigall. Des del seu raconet va observar-les  i va escoltar les discussions que es tenien entre elles. El pastors de la cabana es discutien que si un tenia més manduca que els altres. Un altre deia que la sopa era salada... la dona que rentava al riu deia al pastor que estava farta de patir fred i que se’n tornava a casa, que rentes qui embrutava la roba. El llenyataire estava cansat de tallar llenya per la misèria que li pagaven. Els pastors que anaven de camí, es van refugiar a un lloc arrecerat i jugaven a cartes, un altre feia una becaina; els xais es ficaven a l’hort de la masia a menjar-se  les cols.

Els Reis Mags havien baixat dels camells, discutien perquè el blanc sempre havia d’anar al davant . Calia canviar de lloc, el negre i el ros es disputaven anar al primers, en canvi el rei blanc deia que s’havia de seguir la tradició i fer com s’havia fet sempre.

Fins sant Josep i la Maria discutien, aquesta deia que aquell lloc no era apropiat per donar llum al seu petit. Josep li responia que no en tenien cap altre. El bou i la mula els miraven recelosos. Els àngels volaven desconcertats no sabien  on ficar-se. El nen jesús no hi era,  encara no havia nascut i l’àvia no els hi deixava posar la figureta, seguint la tradició d’aquell poble, on el posaven  la nit de Nadal.

¾   Que esteu fent? – el Biel va cridar.

Totes les figures van quedar immòbils al lloc on eren, en sentir la veu del nen. Quan ho va veure tot tranquil, aquest va posar el vas a la cuina i va tornar-se’n al llit.

L’endemà al pessebre estava tal com l’havien acabat, potser alguna figura estava una mica fora de lloc, però res feia predir la moguda que hi havia hagut a la nit. Aquell vespre després de dormir un estona el nen es va tornar a aixecar i altre volta les figures estaven fent de les seves. Un gran desori  s’havia organitzat en el petit pessebre. Totes anaven d’aquí per allà.  Va escoltar una estona les seves converses que no entenia massa. Aquell dia discutien de política, del lloc on els corresponia empadronar-se.  Va comprendre que les coses que deien i feien pertanyien  a un temps que no era al seu... quan els va escridassar de nou totes les figures van callar i es van restar immòbils. Llavors ell  se’n va tornar al llit. L’endemà tot era quiet de nou.

Aquell dia,  el d’abans del 24, el nen va tenir una idea. Si aquelles  figures que a les nits es belluguen pel seu món i per la seva època,  si descobrissin els nostres temps,  que farien. Al vespre abans  d’anar al llit, quan ningú el veia va agafar dos cotxes petits de la seva col·lecció i els va posar al pessebre, en dos punts diferent. Que passaria quan les figures veurien  aquells elements moderns que no pertanyien al seu món. ? -pensava el nen divertit. Estava al llit, però no dormia. Va esperar un parell d’hores, ja tothom era al  llit, no es sentia res, llavors es va llevar i va anar sense fer soroll cap a veure que passava al pessebre.

Quin aldarull s’havia muntat al voltant d’aquells dos cotxes. Totes les figures els voltaven i parlaven que allò tant estrany; per uns , era obra del dimoni que corria per aquells verals. Pels pastors, aquells artiluguis  eren armes mortíferes que podien fer explotar el món en qualsevol moment. Al costat del cotxe vermell hi havien els Reis mags, que no entenien quina predicció podia ser aquella, quina cosa seria, no l’havien vist ni anunciada  mai dins cap llibre de ciència. Estaven capficats , pensant i pensat, fins havien oblidat l’estella que seguien. Només el Josep i la Maria eren aliens als artefactes, el fill estava a punt de néixer i no estaven per altres romanços. Aquella nit en Biel  no els va dir res, els va deixar tota la nit que es distraguessin amb les seves joguines.

El dia 24, era molt aviat al mati, quan la mare va cridar al Biel, tot dient-li,

¾   Mira  Biel , no se a qui se li a ocorregut posar aquells dos cotxes al pessebre, penso que no hauries de fer aquestes coses, ja ets gran. Ja els he tret. Cada cosa al seu lloc.
¾   Jo que sé... tinc son. –va respondre el nen mig adormit.

Aquell vespre era la Nit de Nadal, van venir els tiets i cosins per sopar junts. Després d’un bon sopar i menjar  neules,  torrons i bons sucs de fruita pels menuts,  van cantar nadales davant el pessebre, que ja hi havia l’infant col·locat al llitet a l’estable. Els grans es van quedar fent-la petar i els petits van anar a una habitació a jugar amb aquells jocs moderns que tenien. El Biel es moria de ganes d’explicar la seva aventura de les nits als cosins, però estava segur que tampoc el creurien,  i aviat se’n va oblidar.

Quan van haver marxat els convidats i se’n van anar tots al llit ja eren prop les dues de la matinada. El nen va esperar que tota la casa estes en silenci i es va aixecar de nou. Volia veure que passava la Nit de Nadal. Va córrer cap al pessebre i es va estranyar. Tot era silenci i quietud. Cada figura era al seu lloc, tot era en pau. Tothom estava a l’indret que li perctocava. Va quedar desencisat. Llavors va veure un gran resplendor que sortia de la cova on havia nascut el Nen Jesús. Tot seguit va sentir una melodia, uns cants dolços que omplien tota la estança, va veure una colla d’àngels que cantaven i li somreien . El Biel després d’escoltar-los una estona els va enviar un petó, al cap d'una estona tot va quedar en silenci de nou, llavors el nen se’n va tornar cap al llit.

28/12/2015/

UN GRAN ENRENOU

Dia 6 de gener a les  vuit del vespre, en Fermí esta mirant la televisió tot sopant, remugant entre dents,… -- Maleïda loteria!, no en penso comprar mai més, cada any el mateix…si no n’hagués comprat gens, els diners que m’hauria estalviat!… i es que no em toca mai res…,no, s’ha acabat comprar més loteria...--.

En Fermí viu sol en una gran casa des de que se li van morir els pares, i com moltes persones que viuen soles acostuma a parlar amb ell mateix en veu alta.  Es un home solter  d’uns cinquanta i pocs anys i va haver de cuidar als seus pares que el varen fer patir força; un amb Alzehimer i l’altre amb AVC. El pobre Fermí va passar uns anys molt estressants, tenint en compte que va treballar sempre.  L’home té una bona feina que no li ha faltat mai,  per això amb els estalvis dels pares i els seus es varen poder fer aquesta casa tan gran, on  estava previst que hi cabessin  tots, quan ell es casés i formés una família.

Van  anar passant els anys i tot i que la seva mare li deia molt sovint: 

   --Mira noi que el teu pare i jo ja som grans... Fermí t’hauries de casar. Tantes noies com hi ha per aquí, bé en pots trobar alguna que et faci goig.

Però el xicot, que  li agradaven les noies i molt, no en trobava cap que considerés prou bona per a ell i la seva família.  

En Fermí es molt exigent i alhora indecís quan s’ han  de  prendre decisions importants. Després els pares varen caure malalts i el que ve a continuació ja us ho he explicat.

Des de que viu sol per al nostre home només hi ha una cosa que dóna sentit a la  seva vida:  Els Diners.  Però no penseu que viu malament no, li agrada vestir bé, menjar bé, i de tant en tant fer algun “kiki”,  anar de p…,  per entendre’ns, ara, que el què més l’omple, el què més feliç el fa,  és anar mirant com creix la xifra del seus comptes bancaris.

Després de sopar en Fermí se’n va a dormir,  demà s’ha de llevar ben d’hora per anar a treballar.   Quan es al llit pensa que gràcies a Deu que s’han acabat les festes, quinze dies de vacances se li han fet eterns.  Ha passat les festes sol com un mussol, només té una tia en una residència geriàtrica i no té més família.  L’home pensa que la seva mare tenia raó quan li deia que s’havia de casar, però quina feinada tot plegat!..., i si hagués  ensopegat  una dona d’aquelles que només pensen en gastar?,  i si hagués tingut fills?, amb els maldecaps i les despeses que porten la canalla!,  --Ca,  ara visc molt tranquil-- .

 I en Fermí va rumiant i rumiant perquè encara no li ve la son.  Quan ja s’ha mig adormit sent de lluny com el plor d’un nadó,  pensa que ja esta somiant, però el plor no para.

   -- Maleïts gats, si encara no som al febrer!... .  Diu tot girant-se i regirant-se al llit.

El plor persisteix, l’home no dorm tranquil, sent aquella remor d’un plor cada vegada més exaltat, fins que és desperta del tot i surt de dubtes. Allò es un nadó plorant amb tota la força dels seus pulmons.  En Fermí s’aixeca d’una revolada, camina  tot  fent giragonses, doncs ja te el cor mig adormit, i segueix la direcció del plor.

La remor ve de la porta del darrera, per la qual s’entra a la cuina venint de la part del jardí destinada a un petit hort. Per damunt de la porta hi ha un petit porxo per protegir-la de la pluja i les demés inclemències del temps;  l’home l’obre ben a poc a poc com si tingués por del què pot trobar-s’hi a l’altra banda. 

Fora, dins d’una caixa de cartró i embolcallat en un garbuix de roba de la que només en surt el so del plor desesperat, hi ha un nadó de pocs dies. En Fermí exclama:

   -- Hòstia!... i què en faig d’”això” jo ara ?. 

Però el sentit comú pot més que la seva por i tot d’una agafa la capsa de cartró i l’entra dins de la cuina.  A poc a poc desfà la roba i mira dins  la capsa on a més a més de la criatura hi han dos biberons preparats, un pot de llet en pols per a bebè, un xumet, uns quants bolquers i una carta.  Després de posar el xumet a la boca del nadó es disposa a llegir la carta per veure si treu l’entrellat de tot aquest enrenou.

Señor Fermí, la que le escribe la presente no es otra que la Gladis, ya sabe, la que le ayudaba con sus papas mientras estuvieron enfermitos.  La cosa es que me encuentro en un aprieto muy grande,  pues resulta que he sido mamá de esta preciosidad de niña que tiene usted delante, pero mi pareja que por supuesto no es el padre de la bebito me la quiere quitar para darla en adopción y como usted comprenderá yo no estoy de acuerdo.  Se la he dejado en la puerta porqué ahora de inmediato no se que hacer con ella, no tengo donde acudir para que no me la quiten.  Le pido por favor me la guarde un par de días para ver si soluciono el problema, por favor!, por favor! Tenga compasión de mí  y le estaré agradecida mientras viva.  Le dejo mi número de móvil , llámeme si tiene algún problema.  654788701.   Muchas gracias.

   --La mare que la va parir!..., i ara que faig amb la criatura?, són la una de la nit i demà he d’anar a treballar,…però no podré pas deixar a la nena sola…quins collons!...,  quin mon més boig!, i aquesta dona...,  perquè m’hi ha ficat a mi en aquest merder?... . Ja se què faré, trucaré als mossos i que se’n vagi a pastar fang!. 

De sobte sent un “peterrot” i tot seguit una pudoreta.   

   -- Ara resulta que la senyora s’ha cagat... cagu’m tot!. 

En Fermí instintivament es posa ha canviar el bolquer a la nena, ho sap fer perquè havia hagut de canviar-los  mil vegades als seus pares. Quan se n’adona ja  li esta donant un biberó el qual fa que la criatura es relaxi i agafi plàcidament el son, l’embolcalla i la deixa dormint.

L’home mira a la nena com dorm i li entra una mena de tendresa que no havia sentit mai a la vida, decideix que no trucarà als mossos, la Gladis s’havia portat molt  bé amb els seus pares, es una bona noia, una mica boja però té bon cor.

A la matinada, després d’haver estat vetllant el son de la petita decideix que trucarà a la feina dient que esta engripat, no ha dormit en tota la nit i ha de solucionar el més aviat possible aquest gran enrenou que se li ha presentat, després agafa el mòbil i marca el número de la Gladis.

Ha passat un any, la Maria ja camina i es un “trasto”, en Fermí ha llogat dues  habitacions a la Gladis i els ha arreglat un bany i una petita cuina.  La casa es tan gran que hi poden cabre tots tres molt bé, això si, cadascú a casa seva.  L’home va accedir a ser el padrí de la nena si la Gladis li posava per nom Maria, com la seva mare  i així es diu.  Ara en Fermí ja no esta sol com un mussol, la seva vida ha fet un tomb. Ara la seva alegria ja no consisteix solsament en mirar com creix la xifra dels seus comptes bancaris, sinó que veure com creix la Maria també l’omple de felicitat.

BON NADAL!

Els carreus ragen de suor i de pluja

d’avantpassats amb anhels com els nostres;

ponts de diàleg entre rius i terres

i un poble amb voluntat de sobreviure.

Molts van morir exhausts de dures lluites,

arrenglerant tones de pedra i vides,

tot pressentint que forjaven un poble;

Fènix reneix al damunt de les runes.

Serem mesells si no empenyem la rauxa

fins albirar albades d’esperança,

si ens deixem engolir per gorgs de por

i amb el seny no hi teixim perseverança.

Tots a la una travessarem ponts;

amor i pau amansint injustícies

per encalçar terra promesa i lliure

i un món millor a l’entorn del pessebre.

                       

    Roser Casals i Canudas

Des de la Tribuna Berguedana us desitgem MOLT BONES FESTES!


 

UNA BOSSA D'ALÇADA

Al entrar al casal , el conserge em dona una nota; diu que en arribar a la classe he de baixar una bossa de compra, que és dalt d’un armari sobre un munt de coses. Ha d’estar sobre la taula de la “profe”  quan arribi, que la necessita. Estic sola i he de complir l’encàrrec.

Entro a l’aula disposada a complir la comanda de baixar aquella bossa de sobre aquell alt armari. Buf! Si  que n’és d’enlaire –penso al mirar-la-  a més sobre l’armari encara hi ha tres prestatges més i damunt  de tot hi ha la bossa, i no sembla pas buida.

Com ho faig? Intento enfilar-me en una cadira. Res,  impossible, em falta molt per arribar-hi. Si almenys hi hagués una escala, però ni hi res enlloc. Busco alguna cosa per ajudar-me. En un racó veig una escombra . M’enfilo a la cadira amb el pal de la escombra, res encara no hi arribo, si almenys vingués algú més que m’ajudés.

Res, ha de ser a  baix quan arribi tothom. Una taula... faig corre una d’aquelles llargues taules  que tenim a l’aula fins al costa del armari, m’enfilo a sobre amb el pal, ostres gairebé hi arribo, la toco amb la punta del pal...

 

Un altre intent , baixo de la taula, agafo una cadira, la poso sobre la taula, llavors jo pujo sobre la taula, m’enfilo dalt la cadira i amb el pal la faig moure una mica. Està força plena. La moc un xic, la decanto cap a un cantó amb el pal; una mica més d’embranzida, un altre cop de pal, aquesta és decanta una mica més, per fil l’abasto amb la mà  l’estrebo. Fa un balanç i es tomba,  l’agafo amb les dues mans, perdo l’equilibri, es tomba la cadira...

Quan entra la “profe”  i els companys, em troben a mi, a la bossa i a la cadira tombats i entortolligats damunt de la taula.

02/12/2015/

  

SANT ANDREU DE SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

Visitàvem en un dia de sant Andreu l’església parroquial de Sagàs sota l’advocació del Sant.

 

El poble de Sagàs (738 m i 61 h el 2007) és un grup de poques cases que es formà a l’entorn de l’església parroquial. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Probablement Sagàs és contracció de Sagars (forma que apareix en el cens de l'any 1359), i aquest sembla el plural d'un mot *Sagar que probablement és d'origen pre-romà. En l'acte de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) apareix la forma llatinitzada Sagasse, que Meyer-Lübke (BDC, xi, 8) inclogué entre els noms celtes acabats en -asse (com Alàs, Anàs, etc.). 

L’església de Sant Andreu de Sagàs . al comtat de bErga, pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell i per la seva proximitat geogràfica amb el monestir de Sant Pere de la Portella, des del segle XI va mantenir-hi una estreta relació sense perdre mai la seva independència i el seu caràcter parroquial. 

El poble és esmentat per primer cop en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839 (Sagasse)de dubtosa datació. El 16 de juliol del 903, el bisbe Nantigis d’Urgell consagrava l’església en honor de Sant Andreu, una església construïda pels habitants del lloc i pel prevere Galmido, els quals sol·licitaren al bisbe la consagrés.  

 

El lloc és esmentat com un dels límits d’un gran alou, situat a la Vall de Merlès, que l’any 957 donà el comte Sunifred al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

L’any 988 el comte Borrell i el seu fill Ramon permutaven amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu diversos alous al comtat d’Urgell per les esglésies del comtat de bErga de Sant Esteve de Pardines, Sant Vicenç deñ Castell de l’Areny, Santa Maria de Merlès i Sant Andreu de Sagàs. Dins les donacions s’incloïa possiblement la veïna església pre-romànica de Santa Margarida.

També és esmentada l’any 1044 com un dels límits de l’església de Sant Martí de Biure en la seva acta de consagració.  

L’església actual o parròquia de Sant Andreu de Sagàs és esmentada l’any 1065 en el document de la donació d’un alou del terme de Sagàs al cenobi de Sant Pere de Frontanyà, o de la Portella. També va haver donacions de terres i béns al monestir de Santa Maria de l’Estany. 

L’any 1233 l’abat Arnal de Sant Pere de la Portella donava, en nom seu i del monestir, a Pere Pujol de Sagàs i la seva muller Ermessenda, la casa que tenia el monestir al lloc de Sant Andreu de Sagàs. 

Sant Andreu mantenia el seu caràcter parroquial l’any 1312 car en la vivitat al deganat del Berguedà li quedà confirmat. 

De la primitiva església preromànica només s’han pogut trobar vestigis d’un temple que era molt probablement de tres naus i, al costat, dins l’àmbit de la capçalera romànica, una necròpoli dels segles IX-X de la qual no resten vestigis tret d’unes tombes antropomorfes.

 

L’edifici actual de l’església parroquial, per bé que ha estat molt modificat, encara correspon bàsicament al bastit a la primera meitat del segle XI. És un edifici de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars i separades per arcs formers sobre pilastres. Originàriament era cobert amb encavallades de fusta, i un seguit de finestres situades al costat de la nau central, més alta que no les laterals, n'il·luminaven l’interior.

 

Aquesta construcció, comuna al N d’Itàlia però infreqüent a Catalunya, fa de Sant Andreu de Sagàs un exemple molt singular en l’arquitectura catalana del segle XI. Posteriorment, al final del segle XI o principi del XII, la coberta de fusta fou substituïda per les voltes, de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals.  

La decoració exterior, amb arcuacions cegues i lesenes, es limita al frontis i a l’absis central. Aquesta estructura fou molt alterada a partir del segle XVII. Les naus laterals foren compartimentades i convertides en capelles, que més tard serien cobertes amb volta d’aresta, i s’obrí un portal al mur de migdia. L’interior fou modificat amb una decoració neoclàssica al segle XVIII, i al segle XIX es bastí el campanar de torre, a l’angle sud-oest.  

Després de la guerra civil de 1936-39, l’església fou novament restaurada (1942-50), i s’hi adossà la rectoria. Finalment, vers el 1980 els veïns emprengueren la restauració de l'església: en repicaren tot l'interior i excavaren la necròpoli dels absis. El 1985 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya es féu càrrec de les obres. La restauració ha consistit bàsicament a recuperar l'espai de l'edifici del segle XI, i a consolidar les estructures més malmeses, com la volta de la nau de tramuntana.  

Capçalera romànica de l'església de Sant Andreu És la part més ben conservada de la construcció romànica car la resta de l'església sofrí notables modificacions en el decurs dels anys que han desvirtuat el seu esquema primitiu. Aquesta capçalera respon a una església de planta basilical. L'absis central, ce considerable alçada i elegància, presenta la ornamentació plàstica dels seus murs pròpia de l'arquitectura del primer romànic meridional o llombard, amb la disposició dels arcs cecs separats per gruixudes faixes llombardes que separen alhora quatre nínxols d'arc de mig punt. Al bell mig de l'absis principal hi ha una esvelta i llarga finestra d'esqueixada i d'arc lleugerament apuntat. Els dos absis laterals són de planta semicircular i no presenten ornamentació exterior.

 

D’aquesta església procedeix, molt probablement, un frontal d’altar romànic del final del segle XII o el principi del XIII conservat al Museu Episcopal de Vic, i sembla que també corresponen a aquest frontal dues taules laterals que es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. 

Sant Andreu de Sagàs està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L’AMPOLLA I EL PERGAMÍ.

Queia la tarda i jo anava enquimerat pel bosc quan en un gorg vaig observar una botella. Ben bé, semblava caiguda del cel, ja que surava enmig de l’aigua. Amb la llarga branca d’un arbre i fent molts equilibris, aguantant-me en uns matolls, vaig apropar-la a la riba. Era Nadal i l’aigua estava mig glaçada (suposo que ja us imagineu que és caure en un gorg d’aigua gelada). Però molt encuriosit vaig poder agafar l’ampolla.  

De seguida vaig veure un paper a dintre. Tot seguit vaig pensar: que fa una ampolla en un llac i amb un paper a dins? Si estigues en una platja m’ho creuria més, potser el missatge d’un nàufrag, llençat amb l’esperança de salvació. Però enmig d’un estany d’aigua glaçada? La idea no en cabia al cap. Finalment vaig destapar-la i traient el paper vaig llegir-lo. No es tractava d’un antic papir. Ni de cap fulla treballada amorosament amb fulles seques fins a fer una pasta fina i amb les paraules escrites amb sang. Simplement, era una fulla Din-4 i una nota escrita amb bolígraf.  

Només deia: Segueix la senyal vermella. I com amb el fred no em feia gracia dormir a la tenda en mig del ras. Ni tampoc cercar llenya en la neu per encendre una fogata, el meu primer pensament va ser: Coi nano! Una aventura. Tal vegada podràs trobar redós en un lloc més plaent. 

I vaig seguir la senyal. Alguna que altra vegada el meu cos aterrava però, la dolça neu esmorteïa la meva caiguda. Tanmateix, com si fos un tou matalàs que em protegís del cops.

 

Finalment cansat, però amb el cor alegre, vaig arribar a una petita planura davant d’una cova. El terreny era il·luminat per diverses fogueres i en cadascuna d’elles un grup de pastors menjava i bevia. Mentrestant, altres s’apropaven a la cova i donaven la benvinguda a un infant, un petit nadó, portant-li mil i un modests presents. Tots sabem que els pastors no són propietaris de grans fortunes. Mentre dalt del cel sonaven unes veus angelicals que cantaven: Hosanna! Hosanna! Benvingut el fill de Déu! 

Una corrua de gent humil, provinent d’un petit poble proper, també venien a presentar els seus respectes al nadó. Havien estat alertats de la gran nova pels àngels, que donaven la notícia de l’arribada de la mostra de l’amor de Déu, en forma humana. 

Sense poder contenir-me, a pesar del fred que sentia, jo també em vaig apropar a reverenciar al nou nat. El nen, un bressol petit ple de palla, una mula i un bou, la mare que vigilava atentament el seu fill i un home ja gran que vetllava pels dos, senzillament sense prodigis ni riqueses, però ho era tot. Un vailet recollia les petites mostres de l’amor humà, doncs el camí de tornada era llarg. 

Vaig caure de genolls davant del miracle, el meu cos ja no sentia el fred i la neu semblava que em donés escalfor. Vaig regirar les meves butxaques, no tenia res a oferir, em sentia pobre no solament de diners sinó també d’esperit. Buit d’amor vers la meravella que se m’oferia: viure com si retornessin els nadals de fa molts anys a casa amb la família. Finalment de dins la bossa que portava penjada a l’esquena vaig trobar una petita cantimplora i li vaig entregar al vailet com a mínima expressió del meu amor. 

Amor escrit amb lletres petites de persona humana, res equiparable amb l’AMOR en majúscula que ell havia de donar-nos més tard als habitants d’aquest món.  

Vaig passar la nit amb els pastors guaitant la cova i a l’endemà al matí les meves angúnies personals havíem desaparegut i una sensació de pau omplia el meu cor. 

Hosanna dalt del cel! El fill de Déu, com cada any, torna a ser amb nosaltres! El miracle s’ha complert! 

Miquel Pujol Mur.

SOPAR DEGUSTACIÓ

Paraula: nyàmera (o anyama, que diem al berguedà)

Mai s’hauria pensat  estar en un restaurant de tanta categoria com aquell, a la capital, i molt menys en un sopar degustació de plats moderns i estrafolaris. Del que està més orgullós és que la seva filla forma part del grup de xefs més important del país que participen en aquella cimera de cuina moderna. Són els plats i els xefs premiats en el últim concurs internacional de cuina.

Contemplant  aquella llarga taula, tan ben guarnida, assaborint les diferents menges, que uns cambrers de blanc els van servint i després en van deixant safates  damunt la taula;  algunes boníssimes altres  amb gustos estranys, com trobava  a faltar la Carme... que orgullosa estaria ella de la seva nena, ella ja pressentia que la noia arribaria lluny, llàstima que no ho hagi pogut veure un dia com avui. L’acompanyava la Teresa, sa germana,  les altres  persones  eren completament desconegudes,  gent molt important això si.

 Ell no volia anar-hi a la festa, però la nena va insistir tant, la Txell per més que passés de  la trentena sempre seria la seva nena,  llavors van decidir que hi aniria amb la germana, que va acceptar encantada. De sobte, el Marcel és va posar a la boca un tros de coca cruixent amb xips de patata...? a sobre. Li va pujar una onada de nàusees , odiava aquell gust, li van venir a la ment aquells anys de fam i misèria, allà al poble, on de petits, moltes vegades l’única cosa que menjaven molts dies tenia aquell gust i el va avorrir de per vida, el gust de les anyames que  creixien pels camps i horts dels voltants, que  les donaven als porcs i a les gallines, però quan no tenien res més, doncs  ollades de nyames  o farinetes de blat de moro. Ara trobava les trobava aquí. La ganyota que va fer  va fer que la seva germana se’n adones ,

¾   Què et passa que fas aquesta cara?
¾   Has tasta aquesta coca?
¾    Si, què  té d’especial, està boníssima.
¾   No trobes un gust estrany.
¾   No...m’encanta.
¾   Espero que no l’hagi fet la Txell.

La germana trobava estrany aquella reacció, si que el Marcel  no era un home gaire modern, però tampoc per fer  magarrufes a aquell plat. Llavors va treure  una petita targeta que hi havia al costat i va llegir “Cruixent de nyàmeres , ceba i sal d’olives negres” autora TXELL PONS.

¾   Doncs si, és un plat de la Txell i és un dels plat millors que he provat mai.
¾   No suporto el gust de les anyames.
¾   Hauràs de dissimular una mica i felicitar-la, per aquest i per tots els altres.

Quan va poder, la  Txell es va apropar un moment per saludar al pare i a la tieta. El Marcel va canviar la cara al instant i va fer un ample somriure de satisfacció.

¾   Què us sembla de la moguda?
¾   Molt bé. Un ambient molt agradable i tot està molt bo, -va fer el pare.
¾   Boníssim  -va afegir la tieta.
¾   Estic molt contenta que hagueu vingut. Que et sembla pare la coca de nyàmeres?

L’he fet  en honor teu, pensant en tu i en les vivències que m’havies explicat del temps d’abans.  És un dels plats que han tingut més bona acollida i el més premiat.

El pare tot estarrufat li va dir que li havia agradat molt i que era un plat molt encertat. Qui en un moment com aquell no va diu una mentida pietosa. La noia és va acomiadar d’ells. Havia d’ocupar el seu lloc honorífic amb les altres xefs.

L’home després que la filla marxés va tornar a agafar un altre tros d’aquella coca, feta en honor seu,  i li va assaborir dolçament, va trobar que tenia un gust mes dolç, més suau, més bo.

¾   Penso que des d’ara m’agradaran les anyames. –va dir en veu alta.
¾   Ah! Quins miracles no fan els fills. Diu la tieta, mentre estrenyia fortament el braç del seu germà.

07/11/2015/